En profunditat
L'agenda de desarmament i de limitació d'armaments
Rafael Grasa
El desarmament forma part de l'agenda internacional recent des de l'aparició de la noció de seguretat col·lectiva i dels intents de prohibir la guerra, certes armes o determinades conductes bèl·liques amb acords jurídicament vinculants. Hom creia que l'abolició de les armes, de totes o d'alguna categoria o tipus particular, impediria la cursa d'armaments i el dilema de seguretat que les provoca. L'Organització de les Nacions Unides recollí aquesta idea, tot plantejant un objectiu encara vigent: el desarmament general i complet. La cursa d'armaments nuclear durant la guerra freda, però, provocà l'aparició d'un altre instrument, més pragmàtic i d'abast restringit, la limitació d'armaments (arms control).
Ambdues coses són actualment a l'agenda, tot i que el panorama ha canviat molt amb els nous tipus de conflictes armats (bàsicament interns) i, sobretot, amb l'aparició de noves violències vinculades a les armes curtes i lleugeres. Un dels canvis és justament que la causalitat entre presència d'armes -mitjançant transferències legals- i morts violentes sembla no funcionar automàticament. Cal recordar al respecte que la transferència d'armes a Amèrica Llatina i el Carib només representa el 6% del total, mentre que la regió totalitza el 42% dels homicidis causats per arma de foc del món. Anem, doncs, a pams.
Comencem per l´ús dels mots. La definició restringida de desarmament, general, sol implicar l'eliminació de la capacitat militar d'un país, mentre que el desarmament parcial pot constar de l'eliminació de certs tipus o categories d'armes, o bé d'una reducció generalitzada d'elles. El desarmament implica sovint prohibir la possessió o producció d'armes. La limitació d'armaments, que implica buscar acords per tal que els estats gestionin les seves armes de forma cooperativa, no pressuposa eliminar i/o prohibir, necessàriament, cap categoria d'armes.
La guerra freda veié més acords de limitació d'armaments que de desarmament. Durant la postguerra freda, el desarmament ha retornat a l'agenda, en particular en la categoria d'armes curtes i lleugeres, juntament amb la limitació d'armaments, com mostra l'any que ara s'acaba, en particular en el terreny nuclear. El tema s'ho val, més enllà de la proliferació horitzontal (noves potències nuclears), la proliferació vertical, els arsenals dels posseïdors, continua sent el tema cabdal: queden encara 23.000 armes nuclears al món. En tot cas, l'"acceleració" Obama, amb una proposta amb Rússia –massa limitada, en quantitat i qualitat- de reducció d'armes nuclears i les esperances dipositades en la Conferència de Revisió del Tractat de No Proliferació Nuclear que se celebrarà el mes de maig de 2010, fan del 2010 una oportunitat, una esperança.
Tanmateix, vull esmentar dos fets preocupants.
El primer, la falta d'eficàcia de l'únic fòrum negociador multilateral de desarmament del qual disposa la comunitat internacional des de 1979, la Conferència de Desarmament, amb una agenda que cobreix quasi tots els temes de desarmament i de limitació d'armaments. La seva conferència anual acaba plena de resolucions, però fins ara amb poc contingut. L'any 2009 ha anat una mica millor, en canviar el vot d'Estats Units en alguns punts i haver aprovat una agenda substantiva per primer cop en 12 anys (CD/1864), però no és segur, és a dir no és automàtic, que al 2010 l'agenda segueixi vigent. Cal reformar l'instrument o, potser, canviar-lo.
El segon és encara més rellevant. Curt i ras, els models tradicionals de limitació d'armaments no funcionen bé per a les armes curtes i lleugeres. Els models tradicionals es basaven en alguns a priori: que la major part de la producció d'armes la controlen i/o autoritzen els governs; que la major part de les transferències procedeixen de decisions entre governs; i que els estats receptors d'armes no produeixen ni transfereixen armes en quantitats significatives. Això, cert en gran mesura per a les armes de destrucció massiva i les "grans" armes convencionals, no funciona amb les armes curtes i lleugeres. Aquest tipus d'armes, les que causen més morts, tenen dos trets distintius significatius. Primer, tenen més clients: governamentals (militars i forces policials) i no governamentals (seguretat privada, traficants, ciutadania...), clients que, en alguns casos, poden incrementar el risc de violència i inestabilitat. Segon i fonamental, la major part del comerç i transferència d'aquestes armes no depèn del cicle primari (derivat de la producció), sinó de cicles secundaris de transaccions a partir dels estocs acumulats, sense nova producció. Aquest circuit, a vegades legal i sovint il•legal, reforça l'adquisició per part d'actors no estatals d'armes que, en origen, foren legals, creant una opacitat que impedeix distingir entre transferències legals i il•legals. Per tant, en aquest cas, ni els estats ni els governs poden controlar-ho tot. D'aquí la centralitat de les mesures de transparència i, en un futur, la importància de disposar aviat d'un bon tractat sobre el comerç i transferència d'armes.
Clar i català, l'acadèmia i el moviment coincideixen: desarmament i limitació d'armaments són cabdals en el futur, però no només en el terreny nuclear.