En profunditat
Balanç d'una dècada de lluita contra el terror
Rafael Grasa
Una dècada després dels atemptats de l'11 de setembre, el que més ha canviat al món, almenys per causa directa dels atemptats, han estat les polítiques internes, exteriors i de seguretat internacional dels Estats Units, tot i que arrossegaren modificacions parcials –internes i externes- a la resta de regions i estats del món. Ara, quan alguns –pocs- dels canvis han estat novament alterats, en particular a partir de l'arribada d'Obama a la presidència, i quan es prepara la sortida definitiva de les tropes d' Iraq i d'Afganistan, cal fer balanç de l'esdevingut.
La direcció i velocitat del canvi quedà clara en la roda de premsa del president Bush del 17 de setembre, en què ja no es parlà de "croada" sinó que es declarà una guerra total contra el terror, sense cap regla a respectar, en paraules textuals dels president, de les fronteres enllà, però també dins del país. La primera resposta dels Estats Units fou atacar l'Afganistan dels talibans, en una operació que inicialment aconseguí fins i tot el suport de juristes tant crítics amb les intervencions nord-americanes com Richard Falk. La intervenció, però, ben aviat començà a complicar-se: ben aviat començaren les accions indiscriminades (en paraules dels experts, incomplint el dret humanitari i de guerra), van persistir les víctimes civils, i, sobretot, no s'aconseguí capturar Bin Laden a les muntanyes de Tora Bora a finals de 2001. Des de molt al principi, doncs, Estats Units s'enfrontà a l'Afganistan amb tres problemes, encara en part persistents: a) instaurar un nou règim polític, de confiança per a Occident i alhora eficaç i al qual traspassar la política de seguretat; b) prosseguir la lluita contra els talibans i Al-Qaida, amb un creixent impacte regional, en particular al Pakistan, però també a Iraq i al Pròxim Orient; c) cercar i eliminar Bin Laden i, posteriorment, fer front a l'evolució més complicada, l'aparició de franquícies arreu del món mitjançant diversos suports locals, amb gran capacitat d'atemptar (Boko Haram, fundat l'any 2002 i "adormit" fins el 2009, va ser capaç de colpejar la seu local de Nacions Unides a Nigèria a finals d'agost de 2011).
Al mateix temps endegaren grans canvis en polítiques internes, posant la seguretat molt per davant de la llibertat. Poc després, es visualitzà un "eix del mal", de geometria variable, inicialment format per Afganistan, Iran, Iraq i Corea del Nord. Tot plegat generà canvis substantius en la política exterior, de seguretat i de defensa: unilateralisme, menyspreu del dret internacional, doctrina d'"atacs preventius", increment de la despesa militar, recuperació de les operacions encobertes i els assassinats selectius i preparació per a noves guerres (intervenció a Iraq, 2003). El fonament, una idea força repetida: cal combatre arreu el terrorisme i els terroristes, amb mesures bàsicament policials i militars.
El resultat final, una dècada després: dos grans canvis als Estats Units, i, en part, a la resta del món, reblats per l'atemptat de Madrid i l'intent de Londres.
Primer, en política interna, un clar retrocés de les llibertats per afavorir la lluita contra el terrorisme: llistes "generoses", sovint discutibles, de grups potencialment terroristes; creació d'espais d'excepció per eludir les garanties de l'estat de dret (Guantánamo); invasió de la vida privada i de les comunicacions dels ciutadans, sovint sense control de les autoritats judicials; restriccions als drets civils bàsics; relativització de la prohibició internacional de recórrer a tractes degradants o a la tortura; suport a governs corruptes i dictatorials per assegurar l'"estabilitat" i "lluitar" contra el terrorisme; polítiques de restricció de moviments o de prevenció basades en definició de perfils de risc, que han afavorit prejudicis i discriminacions. A Estats Units és on s'ha anat més lluny, però cap país n'ha quedat al marge, com mostren els intents de règims autocràtics d'incloure tots els seus opositors en les llistes terroristes, el suport a governs corruptes o les restriccions dels drets civils en molts països de la Unió Europea. Hi ha diferències entre els Estats Units i Europa, sí, però més quantitatives que qualitatives.
Segon, en la política exterior, de seguretat i de defensa: menysteniment de les Nacions Unides i unilateralisme, estratègies agressives i escalada en les operacions militars, increment de la despesa militar (Estats Units ha més que duplicat el seu pressupost), suports a règims corruptes i dictatorials, i, recurs a posteriori –després de les intervencions unilaterals- a l'OTAN per a les operacions d'estabilització... Aquí les diferències entre Europa i Estats Units són més grans, en part pel caràcter de "potència civil" de la Unió Europea i per les restriccions pressupostàries vinculades al procés de construcció de la unió econòmica i monetària.
Deu anys després, les coses han començat a canviar, tot i que, abans i amb més intensitat als Estats Units que a Europa, tot coincidint amb la presidència Obama. Cal destacar concretament una nova estratègia de seguretat internacional que abandona els atacs preventius i, sobretot, que sosté que combatre el terrorisme implica també combatre les arrels que nodreixen els seus intents de legitimació, per una banda. Per l'altra, la redefinició a la baixa de l'abast de la "lluita contra el terror": n'hi ha prou amb eliminar Ossama Bin Laden, el que facilita el procés de retirada dels contingents de l'Iraq i Afganistan sense que sembli una derrota, un horitzó previst per al 2014, tot i que les eleccions presidencials de 2012 semblen afectar clarament les operacions en curs.
Queden, però, encara moltes coses per resoldre, com el menysteniment del dret internacional, palesat tot matant Bin Laden extrajudicialment i extraterritorialment invocant que s'ha "fet justícia", l'increment constant de la despesa militar, el tancament de Guantánamo i, entre d'altres, la revocació de diverses restriccions a les llibertats civils.
Tanmateix, al meu parer, caldria posar l'èmfasi en la reflexió aquest 11 de setembre, una dècada després, sobre dos fets. Primer, la poca eficàcia a curt termini de la tasca de la lluita contra el terror, com palesa la poca estabilitat de la situació militar a Afganistan (14 atacs de mitjana al dia per part dels rebels durant 2011, amb un rècord de 43 el passat 15 d'agost) i la proliferació de grups paramilitars a la regió i una certa recuperació de franquícies d' Al-Qaida com "Al- Qaida a Mesopotàmia". Segon, el neguit derivat del fet que, globalment, els Estats Units estan canviant les estratègies de lluita contra el terror amb més fermesa i més ràpidament que els estats europeus.
S'aprofitarà l'aniversari per mostrar canvis simbòlics? Per quan, per exemple, l'eliminació o canvi substantiu de la naturalesa de les llistes terroristes a la Unió Europea?