En profunditat
Els reptes i l'agenda del govern ivorià
Rafael Grasa
Fa un any la Costa d'Ivori va celebrar la segona volta de les eleccions presidencials. La disputa per dirimir el guanyador va abocar a un enfrontament bèl·lic on faccions armades donaven suport als dos autoproclamats presidents. El final de la fase armada de la crisi va arribar amb la detenció de l'expresident Laurent Gbagbo i la presa de possessió d'Alassane Ouattara, fa poc menys de 7 mesos. Tot i que és aviat per fer una anàlisi en profunditat de l'esdevingut, repassarem els reptes i l'agenda del govern d'Ouattara, a partir de les seves declaracions (com el discurs a la UNESCO el passat 26 d'octubre) i el llegat dels factors estructurals de la crisi i conflictes ivorians.
El nou executiu d'Outttara s'enfrontà a unes circumstàncies summament complexes, el que ens permet fer una valoració positiva d'entrada: a falta de resultats positius significatius, no n'hi ha hagut fins ara cap de negatiu, almenys pel què fa a aspectes rellevants de la governabilitat.
Tres eren els reptes inicials per consolidar la situació a curt termini i per poder començar a construir pacíficament el país. En primer lloc, aconseguir un autèntic govern d'unitat, amb la dificultat afegida de l'enorme polarització de discursos i de posicions durant la situació de doble poder. Cal recordar que fins i tot en l'entorn del president hi ha diferents posicionaments i interessos: el primer ministre Guillaume Soro, les Forces Nouvelles (sorgides de la fusió de tres antics grups armats l'any 2002) i el Partie Démocratique pour la Côte d'Ivoire (PDCI, liderat per l'expresident Henri Konan Bedié i actor decisiu en el resultat electoral en donar suport a Ouattara a la segona volta).
En segon lloc, la qüestió de la seguretat. Tot i l'embargament d'armes imposat internacionalment, la fi de la crisi va comportar la detecció d'un alt nombre de grups armats i una proliferació d'armaments. A més, amb l'incompliment dels Acords de Pau de Ouagadougou pel que fa la desmobilització i reinserció, molt incompletes abans de les eleccions, la reestructuració i recomposició de les forces armades ha esdevingut una tasca essencial. El Consell de Seguretat de l'ONU així ho va entendre tot incloent a la seva Resolució 2000 el suport extern per reformular la política nacional de defensa i de seguretat, mitjançant una estratègia de reforma molt integral del sector de seguretat.
En tercer lloc, l'aplicació de mecanismes de justícia en èpoques de transició, és a dir, afrontar la pau, però també la reconciliació, la justícia i la veritat. En aquest sentit Ouattara ha anunciat la creació d'una Comissió de la Veritat, Diàleg i Reconciliació. La ciutadania, independentment dels seus posicionaments polítics, desitja un clima pacífic i l'esclariment de la veritat, però les dificultats en el tractament d'aquestes qüestions requereixen respostes adequades sobre alguns aspectes: la composició de la Comissió, el seu mandat i la seva capacitat operativa sobre el territori, així com la forma de col·laborar amb la Cort Penal Internacional en el procés- tot plegat un tema molt delicat. A més, hi ha dos elements addicionals que cal tenir en compte: a) les decisions sobre com combinar veritat, justícia, reparació i perdó, un fet que marcarà el mandat i la feina de la Comissió i sobretot l'aplicació dels seus resultats; i b) el futur de l'expresident Gbagbo i el seu cercle proper, encara pendents de judici. De moment, una de les incògnites ha quedat resolta, amb la decisió del govern ivorià de lliurar Gbagbo a la Cort de La Haia acusat de crims contra la humanitat.
Però, a més d'afrontar els reptes més immediats per tal d'iniciar un procés de transformació d'una situació de pau negativa fràgil (absència de violència directa), cap a les primeres fases de la pau positiva (la construcció de la pau), calen reformes en profunditat d'elements estructurals. Telegràficament ens referirem a quatre aspectes poc recordats.
Primer, l'esgotament del model de desenvolupament neocolonial, que tot i que fou exitós al principi, a la fi ha generat un alt grau de corrupció. Segon, el canvi i la democratització del sistema polític, molt presidencial, sense contrapoders, poc descentralitzat i amb poca capacitat de resoldre i harmonitzar les disputes. Tercer, el progressiu deteriorament del sistema educatiu, particularment en l'educació superior. Quart, posar en el centre la lluita per la transparència i contra la corrupció, que implica també esmenar algunes reformes recents que han tingut efectes perversos, amb noves i pitjors formes d'opacitat, com la substitució de les regles de joc tradicionals del mercat del cacau impulsades pel Banc Mundial.
La llista de temes de l'agenda i de reptes no acaba aquí. Caldrà també encarar els reptes estructurals més coneguts, els que van accelerar el deteriorament de la situació i els enfrontaments de 2002: la identitat nacional, la reforma agrària i la legislació que se'n deriva, el desplegament de l'estat al nord del país, la reforma del sector de seguretat i la modernització de l'aparell de l'estat i, finalment, la creació i implementació de polítiques públiques juvenils d'educació i treball. Reptes tots ells de gran importància i magnitud, on la construcció de la pau i el desenvolupament es vinculen inextricablement.
Volem, però, finalment, fer un esment especial a una feina de llarg abast: la construcció progressiva d'un relat compartit i consensuat sobre el passat, el present i el futur del país, fruït de l'anàlisi de les causes subjacents del conflicte i de l'horitzó de pau, a mig termini. No n'hi ha prou amb posar el tema a l'agenda del govern (la Costa d'Ivori Horitzó 2020, en paraules del president Ouattara), sinó que cal treballar almenys a tres dècades vista i implicar-ne tots els agents, la societat civil, els emprenedors i les forces del mercat, i naturalment, les forces polítiques.
Fer-ho és una condició necessària, encara que no suficient, per fer realitat l'estrofa final de la coneguda cançó de Tikeh Jah Fakoly: "Ma Côte d'Ivoire je ne veux plus te voir en larmes. Ma Côte d'Ivoire, je ne veux plus te voir prendre les armes".
Una versió més exhaustiva d'aquest article ha estat publicada com a ICIP Policy Paper, N. 04 novembre 2011, amb el títol Construir la pau i el desenvolupament a la Costa d'Ivori: decisions nacionals, responsabilitats i deures compartits, d'Albert Caramés i Rafael Grasa.