En profunditat
Noviolència 2.0
Oriol Leira
Qui sap amb quins ulls Mohandas Gandhi hauria observat, aquest any 2012, les mobilitzacions de l'anomenada "primavera àrab" (especialment a Tunísia i a Egipte) i, més a prop nostre, les del 15-M. Sens dubte, però, amb un interès molt viu, ja que un dels ingredients més destacats que ha estat present com a valor, de forma declarada, i posat a la pràctica en aquestes experiències, d'altra banda prou diferenciades, ha estat la noviolència.
Pocs s'ho esperaven que moviments espontanis i molt heterogenis de persones sense organitzacions sòlides al darrere, ni estratègies declarades, adoptessin la noviolència com a consigna comuna per vehicular la seva protesta al carrer. És clar que no podem posar en el mateix sac el conglomerat humà que hi havia a les places Tahrir i a la del Sol, per citar dos exemples, perquè les realitats i les condicions socials a la riba nord i a la riba sud de la Mediterrània encara continuen sent força diferents; tanmateix, no hi ha dubte que la presència massiva de joves que s'estrenaven en l'activisme social al carrer ha estat la nota comuna més destacada, tal com va testimoniar el professor de la Facultat de Dret i Ciències Polítiques de Tunis, Hamadi Redissi, en considerar el jovent com el deus ex machina de la revolució tunisiana. Però el que més ha sorprès és que aquest jovent, sense experiència ni preparació prèvia en el tema, assumís la noviolència amb un grau tan elevat d'implicació personal i de risc físic. És com si la noviolència hagués entrat en l'imaginari compartit d'una generació nova d'activistes, fins a formar part del que podríem anomenar el seu "sentit comú". Tot això sense menystenir el paper actiu d'exponents d'altres generacions més avesades a l'activisme social, que van fer seva aquesta estratègia per primer cop.
Sense pretendre desentranyar el context social, econòmic i polític que ha provocat les revoltes, ens interessa aquí analitzar aquest fenomen. Volem preguntar-nos d'on prové, si la seva eclosió és impensable sense un pòsit, un terreny adobat per generacions anteriors, o si hi ha nous corrents culturals i/o espirituals, més o menys explícits, que l'han afavorit; finalment, si hi ha elements contextuals relacionats amb les noves tecnologies, amb noves formes de relació o nous hàbits de consum que l'han potenciat, o fins i tot si hi ha hagut apostes concretes de caràcter polític, amb un treball a mitjà termini, de foment de la noviolència —del seu coneixement i la seva pràctica— a càrrec de grups socials organitzats o bé de lobbies polítics, a partir de treballs teòrics com els de Gene Sharp, un dels principals teòrics estatunidencs, que ha gaudit, els darrers anys, d'una difusió creixent, especialment a la riba sud de la Mediterrània, com més d'un observador va poder notar. L'objectiu últim d'aquestes preguntes ha estat intentar comprendre si hi ha hagut trets específics i diferencials en aquesta versió de la noviolència (o no violència), que encara no té un adjectiu clar que la defineixi i a la qual nosaltres ens hem pres la llibertat, o potser la lleugeresa, de batejar-la amb el sobrenom de "noviolència 2.0".
Els teòrics de la disciplina han fet una distinció no exempta de controvèrsies entre la noviolència ètica i la noviolencia pragmàtica. La primera té una concepció positiva del conflicte (cal que la part opressora s'adoni dels seu error) i emfasitza la unitat dels mitjans i els fins en la lluita i la rellevància dels valors morals, mentre que la segona té una concepció més tradicional del conflicte, és a dir, l'entén com una relació antagònica entre parts amb interessos incompatibles, i així la noviolència només és una estratègia, un mitjà per tal d'apropar-se al màxim als propis objectius. Quan diem que l'estratègia noviolenta que hem vist a les places té trets específics, és perquè no la podem encasellar en cap de les dues formes esmentades, malgrat que pugui tenir trets propers a la versió pragmàtica. De fet, s'ha tractat de "revoltes sense violència", en què la renúncia a fer servir la violència ha tingut un paper molt més important que no pas el seu ús. Si haguéssim de recórrer a una categoria que s'ajusti més bé a aquest fenomen, potser ens serviria la que Robert Burrowes va anomenar concepció "minimalista" de la noviolència, és a dir, aquell mètode de lluita en què expressions diferents comparteixen un mínim denominador: el refusar de recórrer a la violència. Així, una acció es considera noviolenta independentment de si està inspirada en principis ètics o morals, o bé motivada per consideracions eminentment pragmàtiques.
Per tal de perfilar una mica més aquestes variants de la noviolència, cal fixar-se en alguns elements destacats que han acompanyat les mobilitzacions. Per començar, el fenomen de les places ha tingut el significat de "trencar el silenci". S'han ocupat uns espais cèntrics, emblemàtics, per tal d'alçar la veu en contra d'una situació insostenible en què la major part de la població, i especialment el jovent, es veia empesa a la precarització progressiva de les seves condicions de vida, on la corrupció i l'abús de poder han estat el signe d'unes democràcies en decadència —el filòsof nord-americà Sheldon S. Wolin les ha etiquetat amb la duríssima expressió de "totalitarismes invertits"—. Però això no es podia fer de qualsevol manera, perquè calia no donar arguments per al descrèdit ni per a la repressió. Les experiències recents encara se sentien massa presents (dura repressió de les vagues a Egipte i del moviment antiglobalització a Europa) i s'havien d'evitar riscos. El mateix Sharp identifica tres mètodes generals d'acció noviolenta: la persuasió i la protesta noviolenta, la no-cooperació i l'acció directa, generalment en forma de desobediència civil. Les mobilitzacions en qüestió s'han de situar bàsicament en el primer grup i en menor mesura en el segon. La protesta noviolenta es basa en accions simbòliques com ara peticions, proclames, manifestacions, vetlles... per expressar desacord, rebuig o suport a assumptes específics, mentre que la no-cooperació és una primera forma de desafiament deliberat al règim o a les institucions amb les quals s'està en conflicte, i adopta mesures com la suspensió d'activitats públiques, la no-cooperació econòmica, política, etc. No podem parlar d'acció directa perquè no s'ha arribat a formes de desobediència civil organitzada, per tal de bloquejar o sabotejar patrons de comportament, polítiques, normes, relacions o institucions que es consideren inacceptables, ni s'han establert nous patrons. Si bé en el rerefons de totes les mobilitzacions hi ha hagut el descontentament davant d'una manca de democràcia real, a les places del sud l'objectiu ha estat molt clar, el de fer caure el govern, mentre que a les places del nord l'objectiu ha quedat més difús, menys definit.
Un altre aspecte important, que reforça aquesta distinció, és el fet que aquest silenci l'ha començat a trencar, inesperadament, un poble que semblava que no comptava, o ho feia poc. L'escriptor i filòsof francotunisià Abdelwahab Meddeb ha parlat de la revolta tunisiana com de l'esdeveniment inaugural de l'acceleració i el descentrament de la Història, en què la perifèria s'ha erigit en centre —en diu "revolució del descentrament"—, ja que és el poble d'un petit país nord-africà el que ha provocat una gran tempesta en el món arabomusulmà del nord d'Àfrica i de retruc a la riba nord del Mediterrani. Fins i tot a Europa sembla com si el vent de protesta i canvi vingués de la perifèria cap al centre. El factor decisiu, que fa possible que les revoltes del sud hagin reexit amb més força que al nord, ha estat la reacció desfavorable de mitjans de comunicació i observadors de països tercers, tant de l'entorn com del nord, davant la repressió contra els noviolents (o no violents), tant de part de la policia i l'exèrcit com dels partidaris del règim. A les places del nord s'ha pogut minimitzar, perquè les autoritats han estat en general més permissives i han esperat l'oportunitat, i els arguments necessaris, per intervenir-hi.
El mateix Burrowes distingeix, en aquest sentit, entre la noviolència reformista i la revolucionària. Les persones que practiquen la primera identifiquen polítiques específiques com a causants principals dels problemes socials i actuen en conseqüència; els que practiquen la segona qüestionen el model global, ja que es guien per una anàlisi estructural de les relacions polítiques i econòmiques. En el primer cas, la gent es mou per la consecució d'objectius limitats, així que l'eficàcia de l'acció és més fàcilment recognoscible, mentre que, en el segon cas, la pretensió de canvis estructurals genera una reacció més decidida en els defensors de l'ordre constituït, i augmenta la probabilitat d'una repressió violenta. A les places del sud hi podem identificar la reformista, mentre que a les del nord s'apuntava la segona, tot i que sense massa convicció.
L'instrument determinant en l'èxit d'aquestes mobilitzacions ha estat la xarxa. Gràcies a Internet ha estat possible marcar un ritme als esdeveniments, amb una capacitat de convocatòria abans impensable, i ha evitat que els primers intents fossin ofegats abans d'hora. De fet, si la gent ha donat vida a les places, i les assemblees li han donat la veu, és Internet que li ha fet d'altaveu. Així, doncs, la blogosfera ha estat un actor decisiu que ha impulsat i catalitzat l'activitat de les acampades, ja que ha afavorit una major rotació de presències i ha permès als que no podien estar a la plaça de participar igualment en la seva acció i el seus objectius. El suport de la nebulosa d'Anonymous amb l'entrada en joc de milers de hackers (només a Tunísia 8.000) ha pogut frenar l'intent de tancar la xarxa per part de les policies i els governs. Així, doncs, l'enfrontament s'ha desplaçat en gran mesura al ciberespai, des d'on s'ha donat el suport logístic a les mobilitzacions i ha obert un nou camp en l'àmbit de les relacions i la col·laboració, possibilitant l'intercanvi d'informació i estimulant, també, l'ús de la noviolència.
Sens dubte la blogosfera ha tingut rellevància perquè la generació jove que ha sortit al carrer està més ben formada acadèmicament i professional que les anteriors. Aquesta formació també ha facilitat que entressin en joc altres referents externs, com ara el de Gene Sharp, tal com s'apuntava abans, si més no a les places del sud. Ara bé, la presència de la xarxa, fins i tot l'hàbit de pensar i comunicar en xarxa, ha fet possible un altre procés: de la gran assemblea en una sola plaça s'ha passat a moltes assemblees als diferents pobles i barris. Si la concentració dóna visibilitat, la dispersió porta el moviment a moure's per camins gairebé invisibles, no sempre fàcils de seguir. L'agregació espontània tal vegada suporta millor els altibaixos, perquè les persones, encara que no es trobin, van fent camí: llegeixen, s'informen, participen en les seves microxarxes.
Allà a fora, mentrestant, la realitat apreta, i els que manen porten l'aigua cap al seu molí, fidels a la idea que no hi ha cap altre món possible. En aquest context no queden gens clars quins camins seguiran aquestes mobilitzacions i si aquesta nova forma de noviolència podrà o no aguantar els embats de situacions cada cop més tenses en què la pèrdua de confiança i esperança poden conduir a la divisió i a la pèrdua de paciència. No podem oblidar que els moviments socials, per espontanis que siguin, també necessiten uns mínims èxits que els esperonin. Caldrà veure si aquest nou rumb que ha agafat la noviolència és capaç de madurar noves formes d'acció, amb una important dosi de creativitat, que li permetin ser compatible amb un mínim grau d'eficiència.