En profunditat
Sotjant l'espera
Ignacio Castro Rey
Marxar cap al centre, cridar en veu alta que no ens representen. Ajuntar-se i ocupar un lloc, compartint cara a cara el fàstic i les possibles sortides. Recuperar, en suma, la comunitat viva i la presència real, lliures de la dispersió connectada pròpia d'aquesta cultura informativa i la seva mitologia tècnica. Travessar la complexitat de les tecnologies urbanes per aterrar a l'altre costat, en una plaça, i sentir el gest dels cossos.
Durant mesos, el 15M va semblar que deia adéu a moltes coses. Va convertir en residència habitable, en acampada, la precarietat nòmada a la qual ens obliga l'ordre regnant, l'atipament de ser dia a dia menystingut i enganyat. I també l'ànsia de no tenir feina, ni casa, ni cap mitjà d'independència. Trigarem temps a oblidar l'emoció de sentir el naixement d'una altra ciutat als nostres peus, en el quilòmetre zero del derrotisme habitual.
El passat mes de maig va significar també un trencament insòlit amb la "cultura de la Transició", amb la seva gestió inacabable i la prohibició de trencar el consens, amb l'alternança còmoda entre les coartades conservadores i les progressistes. Molts, aleshores, vam compartir aquell entusiasme. Després, en el llindar d'aquesta inflexió actual, ens va començar a cansar tant activisme, tanta reunió i comissió, que ben aviat ens van amenaçar d'aixecar una caricatura del poder. De cop ens vam adonar que tornàvem a necessitar la discontinuïtat, tornar al secret.
No hem d'oblidar que la "crisi" actual l'ha facilitada la sobresaturació del social, una massificació global intrínsecament depredadora (recordeu aquelles preses de la Big Apple des de dalt, a l'Inside Job?), la complexitat de la tecnologia, la interactivitat constant. Part de la crisi consisteix a parlar tot el dia de la crisi. No serà la crisi una astúcia de la raó històrica per perpetuar aquesta connexió perpètua que necessita un capitalisme que odia l'afora, la terra i la humanitat que ignoren els èxits grandiosos de la història?
En tot cas, és suficientment polític estar cansat d'un moviment? Per dir-ho en altres paraules, avui la pregunta clau seria: A on es menja en el 15M? Més difícil encara, a on es viu, sense més, sense enemics? Quin tipus de riquesa real, d'independència real, de diferència vital s'ha generat?
Potser seria temps, –com en certa manera han fet els precedents àrabs del nostre moviment–, d'invertir aquesta fabulosa energia juvenil i col·lectiva en la generació de noves formes de producció, de supervivència i convivència reals, d'individualitat. Cooperatives, tallers, botigues, menjadors, escoles? No cal dir-ho, i noves empreses. I noves formes de vida, de fuga… Quan hi haurà aquestes iniciatives reals, sense esperar que el poder agafi les conegudes mesures tardanes, superestructurades? No seria aquest el pas subsegüent del moviment, en paral·lel a les consignes polítiques de què es doti? O àdhuc, deixant de banda la nostra obsessió per la crítica i la política. Noves formes d'amor, de violència, de relació. Altres músiques, noves formes d'alliberar-se d'aquest malson que és la història. Per a quan?
Hi ha moltes coses, sens dubte, que encara es poden compartir en el solc de les acampades. Entre d'altres, aquella idea segons la qual ja no es busca canviar el món, sinó més aviat defensar-lo, en el que té d'immens, contra aquells que el volen convertir en un solar transparent. Si el conservadorisme genial del sistema és el rejoveniment perpetu, un continu canvi de decorat que impedeix experimentar l'angoixa i la vida local, avui cal donar estabilitat a algunes decisions. És urgent conservar terrenys lliures del temporal de precarietat al qual ens sotmet una "crisi" que liquida igual el treball i els afectes, l'estabilitat mental i la naturalesa dels aliments.
Per això, la idea que cal defensar un únic món no ens col·loca fàcilment en la nòmina dels "nostàlgics" davant la dinàmica dels nous temps. No, perquè només es tracta de conservar l'obertura del món com a tal, la infinitud de les seves formes de vida, amenaçada per la poda que s'articula des de l'ordre social vigent. La insistència que el món que cal conservar és l'únic món real i possible, contra el batec comú del qual el capitalisme representaria un furiós mecanisme "antisistema", no deixa de ser un èxit important del 15 de maig. Gràcies precisament al seu temperament híbrid, aquella vocació no partidista del moviment és el que podria fer-lo perdurable, més enllà de les vicissituds electorals i partidàries.
La frase d'aquella militant és certament preciosa: els "abstractes" són ells, perquè nosaltres estem en el concret, lluitant per les nostres vides sense programa, convertint en resolució el nostre temor. Junts i compartint amb una generositat gairebé infinita la igualtat de qualsevol que s'acosti. Molt bé, comento. Per això mateix, ben aviat el 15M es va fer una mica abstracte, massa ideològic? No ho era en cadascuna de les seves manifestacions indignades, però, després, quan passen a explicar un esbós de programa els diferents portaveus… Sonava tant al partidisme de sempre!
No és suficientment polític viure la pròpia vida, poder menjar i tenir una casa on rebre les amistats? Sembla que a vegades oblidem la importància quotidiana de l'impolític per resistir la infàmia inevitable de qualsevol poder. L'impolític entès no com allò apolític ni antipolític, sinó com una revisió crítica dels conceptes i supòsits amb què s'ha vingut pensant la política, com una manera realista de mirar allò polític des dels seus marges i partint del diagnòstic que les categories polítiques de la modernitat estan esgotades. La importància de l'humor, la violència dels somnis, l'amor i l'odi que mai passaran a la informació. Ara la pregunta és: el 15M es comença a morir en tot allò que pretén estabilitzar-se com a estructura política? Democràcia real ja és un crit que expressa un sentiment just com a consigna catalitzadora de forces noves, impertinents. Però és una idea impracticable com a programa, cal dir-ho. Per definició, el real queda fora de qualsevol moviment polític. La "llibertat natural" (Thoreau) queda fora de la "llibertat civil" –primacia de la llibertat originària de l'home davant qualsevol règim polític determinat–, malgrat que aquesta tingués aquella enèrgica neteja que tants vam voler veure en el 15M. Creure el contrari és la malaltia metafísica occidental, que ha canviat Déu per la Societat i la Història. I tal vegada el moviment de maig va entrar massa d'hora en aquella via, oblidant l'alegria de la seva insolència inicial.
Cultura consensual i cultura de mobilització poden ser part de la mateixa cultura normativa quan els dos costats es posen edificants i pretenen salvar-nos del desemparament de viure sense cobertura històrica. És el món mateix el que es resisteix a la mundialització. No tenim ni idea fins a quin punt nosaltres, fins i tot amb el 15M i l'Occupy Wall Street, som una petita secta enmig de la polseguera de pobles de la terra.
Anònim és una paraula que gairebé sempre pronunciem persones carregades de nom propi, que pretenem assolir un abast universal de quelcom més localitzable. A vegades sembla que l'afany de visibilitat del 15M, després dels primers mesos d'encisadora ambigüitat, va resultar bastant proper a l'eficàcia informativa. A més, cal insistir que l'"anonimat" freqüentment el defensen figures investides de nominació, que han fet la seva carrera a prop del pensament crític tradicional. Badiou, Rancière, Tiqqun? Alguns adorem aquests noms, però el fet que els líders inicials del moviment, aquelles cares encisadorament desconegudes dels primers mesos, hagin desaparegut i ara siguin portaveus respectables intel·lectuals que pertanyen a la tradició crítica dels darrers anys, torna a plantejar alguns dubtes sobre el futur del maig.
Quan l'aire de Sol ja pot ser caricaturitzat en els anuncis, mala cosa. Si el PSOE i els sindicats, tan sospitosos ambdós, aviat fan l'ullet i intenten estendre ponts (el mateix PP ha pres bona nota d'alguna reivindicació) és degut al fet que, malgrat tot, s'ha transformat gradualment en un moviment bastant reconeixible. I això no està malament, però treu al 15M la natura nova que voldríem assignar-li. Arribarà un dia que aquella heroica indefinició inicial, que tant ens inquietava a polítics i periodistes, acabarà definitivament.
El moviment, de fet, aviat va ser temptat per una possible identitat política que podia reclamar la seva part en el pastís de la gestió. Com sortir d'aquest dilema? Si es rebutja la politització, la protesta es dissoldrà en quelcom alegrement provocador i alternatiu. Si l'accepta, el moviment acabarà sent previsible, una part més del cercle consensual. Arribat el moment, no és preferible la primera opció? A més, la precarietat va ser una arma neuràlgica del 15M. Aleshores, per què no estendre-la a la seva forma actual d'organització, fins a la sorpresa de la seva desaparició? Altres vindran a recollir la flama, a ocupar el buit. La naturalesa rebutja el buit, és cert, però és necessari apropar-s'hi, fregar-lo, aguantar el vertigen. Després de l'incendi, la terra segueix cremant per sota. Aquest canvi de clima mental que va assenyalar el mes de maig sembla ja irreversible. Mentre seguim exercint el nostre intermitent activisme en aquesta tragicomèdia diària, sotgem l'espera d'una altra flamarada col·lectiva.
Es pot acusar d'"individualista" una postura així, és cert. Però és que la comunitat mateixa és individual, necessàriament contingent, esporàdica. Abans de la distinció entre el privat i el públic existeix una vida, comuna i individual alhora, que és molt més política que tot el camp visible de la representació i la mobilització. L'històric mai no podrà absorbir aquella primera instància política de la vida primària, anònima. Una idea que el 15M ens ha llegat és que els pobles només caben en la història momentàniament, a ràfegues. La vida popular és massa sanguínia per ser encarrilada. En certa manera, és possible que les masses sàpiguen d'aquesta fugida perpètua, sota la terrassa de la Història, quelcom més que els partits sempre submergits en el seu activisme sectari. Els ciutadans que voten cada quatre anys dediquen només una petita part de la seva energia i el seu temps a l'activitat i la discussió política. Abans i després, es fonen en una vida comuna pre o post ideològica. Només la militància activa d'una mobilització emergent ho permet oblidar. En això consisteix el seu capital i també la seva hipoteca.
Igual que l'economia, també la resistència pot ser submergida, informal. Precisament en nom del maig és necessari recordar que la "lluita" pot agafar mil formes, no totes obertament col·lectives i programàtiques, ni tan sols en la forma d'aquell registre d'anonimat que generosament vam concedir al nou moviment. La gent lluita de mil maneres, algunes d'inconcebibles. La resistència pot consistir a callar, defensar-se amb el cinisme o amb una aparent indiferència, desaparèixer o buscar noves formes de vida. A vegades sembla que alguns activistes solitaris d'aquesta època, s'anomenin Moore o Guerín, saben més dels límits del polític que els líders grupusculars, submergits en un activisme salvador.