En profunditat
Construint confiança per la pau a Colòmbia
Virginia M. Bouvier
Una dècada després que acabés a Caguán l'última ronda de converses entre el Govern colombià i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC-EP), la pau apunta de nou a l'horitzó de Colòmbia. Per a molts, l'anunci del procés de pau de Colòmbia de fa uns mesos va suposar una autèntica sorpresa.
Ara sabem que el Govern colombià va posar-se en contacte amb les FARC poc després que Santos prengués possessió del seu càrrec i que, al llarg de sis mesos, entre febrer i agost de 2012, les parts van mantenir converses exploratòries secretes a Cuba. És el que actualment es coneix com a Fase 1 de les tres fases previstes de les converses de pau. La Fase 2 es va iniciar el 18 d'octubre amb la posada en marxa de la Taula de converses a Noruega i la seva represa a La Havana. Un cop les parts arribin a un acord de pau per posar fi al conflicte, s'iniciarà la tercera i última fase d'implementació i consolidació de la pau.
Vist amb retrospectiva, les senyals que s'apropava un procés de pau no podien ser és clares. Durant més de dos anys, tant les FARC com l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN, per les seves sigles en castellà), més petit, van fer palès el seu desig d'entaular negociacions de pau amb el govern. El gener de 2012 el líder de les FARC Timoleón Jiménez, alies "Timochenko," va proposar a Santos tractar l'agenda que havia quedat pendent des de les converses de pau de Caguán fa una dècada. Els líders de l'ELN s'han fet ressò de les crides al diàleg tot i que fins ara, altres temes i prioritats han impedit la seva participació en les taules de negociació de La Havana.
Per la seva part, el president Santos ha parlat de la necessitat de reconciliació a Colòmbia des de que va accedir al càrrec. En el seu discurs de presa de possessió, Santos va anunciar que tenia guardada a la butxaca la clau de la pau i que en faria ús quan les condicions fossin les adequades. Això va significar un canvi substancial respecte a l'era del president anterior, Álvaro Uribe, que negava l'existència d'un conflicte armat a Colòmbia.
Les parts, discretament, s'han anat involucrant en un procés gradual d'adquisició de compromisos que han servit per desenvolupar la confiança mútua en el procés. El Govern va avançar una agenda legislativa que abordava una sèrie de prioritats clau per a les FARC en qüestions agràries i una esmena constitucional destinada a proporcionar un marc per a les negociacions futures. Va aixecar les ordres de detenció relatives als membres de l'equip negociador de les FARC i va legalitzar la Marcha Patriótica, facilitant d'aquesta manera una potencial plataforma on els futurs exmembres de les FARC es puguin integrar en la vida civil. Per la seva banda, les FARC van anunciar que deixarien de segrestar i que alliberarien als ostatges de l'exèrcit i la policia que encara es trobaven a les seves mans i, el 19 de novembre van declarar un alto el foc unilateral que s'allargarà fins el 20 de gener de 2013.
La societat civil no té representants oficials en les converses de pau i alguns sectors reivindiquen un lloc a la taula de negociacions. Tot i així, seria enganyós suggerir que la societat civil no ha jugat un paper important en aquest procés de pau. Efectivament, ja en el preàmbul de l'acord marc firmat per les parts el 26 d'agost s'especifica que les Taules de Conversa són la resposta al "clam de la població per la pau". I aquest clam ha anat creixent. En els últims anys, Colombianos y Colombianas por la Paz, una aliança de la societat civil liderada per l'exsenadora Piedad Córdoba, ha establert un "diàleg epistolar" sobre temes humanitaris i de pau amb les FARC i l'ELN. Acadèmics, excombatents i líders religiosos han fet el mateix. També hi ha hagut organitzacions de dones, comunitats indígenes i afrocolombianes, líders sindicals, camperols, grups de víctimes, periodistes, defensors dels drets humans, treballadors de la cultura i artistes, així com polítics, que han intensificat la seva crida per la pau, tal i com també ho han fet una sèrie de moviments socials i noves plataformes, com la Ruta Social por la Paz, Mujeres por la Paz y la Mesa Nacional de Unidad Agraria.
L'acord marc preveu tres vehicles generals per canalitzar la participació civil: les consultes amb experts, l'establiment d'un mecanisme per a la recepció de propostes per via electrònica o en persona i les "consultes directes", a ser possible conduïdes per una tercera part. Aquests mecanismes estan en procés de ser definits. En aquests moments, una sèrie de grups de la societat civil estan donant suport a les converses, fent pressió perquè s'estableixi un alto el foc i acords humanitaris i esperant participar en la implementació dels acords.
Tanmateix, encara queda pendent involucrar a la societat civil en un sentit més ampli. Malgrat que la popularitat de Santos es va disparar després de l'anunci de les conversacions, l'anterior experiència de Caguán continua molt present en la ment dels colombians. De la mateixa manera que li passava al personatge de còmic Charlie Brown que una vegada darrera l'altra intentava xutar la pilota però no ho aconseguia perquè la Lucy la li treia, els colombians temen que la pau que desitgen tan desesperadament els hi sigui arrabassada a l'últim moment. Això podria succeir, però aquest cop, hi ha bones raons per esperar un desenllaç diferent.
En primer lloc, els equips ja han treballat junts i han aconseguit establir un acord que detalla el camí a seguir. L'agenda acordada inclou sis punts i està més focalitzada i és més factible aconseguir que les agendes anteriors. En segon lloc, totes dues parts semblen haver acceptat que una victòria militar no és possible. En tercer lloc, es tracta d'un procés seriós i ben dissenyat i les parts coincideixen en que l'objectiu és posar fi al conflicte. En quart lloc, totes dues parts estan treballant a partir de les lliçons apreses en el passat. Entre d'altres coses, han mantingut una notable discreció i, en gran mesura, estan evitant la temptació de negociar a través de la premsa, una experiència que va resultar ser desastrosa en l'anterior procés de pau. A més a més, l'equip negociador del Govern inclou representants de les forces armades, la policia i el sector empresarial, grups que ens processos de pau anteriors van dificultar les coses. En cinquè lloc, totes dues parts han respectat els acords aconseguits fins al moment. En sisè lloc, el context internacional és més favorable a la pau avui que a Caguán. La lluita armada a Amèrica Llatina està desacreditada i s'ha demostrat que el canvi a través de les urnes és possible. Finalment, la comunitat internacional, a través de Cuba, Noruega, Veneçuela i Xile, està jugant un paper discret i constructiu que ajuda a que el procés avanci. És indubtable que hi haurà retards, alts i baixos i xocs al llarg del camí, però les perspectives són més falagueres ara del que ho han sigut durant molts anys.