Tribuna
El Polzet d'Amèrica fa vint anys en pau
Manuel Montobbio
Aquest any es va iniciar amb el vintè aniversari de la foto de l'abraçada entre el president Cristiani i els membres de la Comandància General de l'FMLN, després de la signatura dels Acords de Pau a El Salvador, i conclourà el quinze de desembre amb el vintè aniversari de la foto de la destrucció i entrega definitiva de les armes amb què va concloure la desmobilització de l'FMLN. Són vint anys des d'aquell moment crucial de metamorfosi d'en Polzet que conviden a preguntar-se quin és el llegat d'aquest procés que va fer possible la pau i quines lliçons ens ha deixat pel que fa a la construcció de la pau, o a la pau en construcció. Perquè la pau sempre és en construcció; conté processos de pau, però també és un procés en si mateixa: un procés d'eradicació de la violència en les tres dimensions que n'assenyala Galtung: directa, estructural –entesa com l'absència de democràcia i desenvolupament– i cultural.
Potser d'aquesta distinció se'n desprengui una de les principals paradoxes, però també lliçons, d'aquest El Salvador en democràcia i en desenvolupament però, tanmateix, assolat per la violència del crim organitzat. Només la democràcia, la perspectiva de desenvolupament i la superació de la violència estructural van possibilitar el final de la violència com a via d'acció política; va caldre l'obtenció de la pau negativa per construir la pau positiva. No obstant això, la violència cultural, la que fa que recórrer a la violència sigui quelcom normal, és la més difícil d'eradicar, la que necessita més temps, més educació, més superació de traumes i hàbits. En gran manera, això explica la pervivència de la violència, ja no com a via d'acció política –que, al contrari, la combatia–, sinó com a via d'acció col·lectiva amb finalitats il·lícites. És així com El Salvador afronta actualment el repte de la superació de la violència, que és en gran part la superació de la violència cultural, i la construcció de la pau a les ments, els cors i les ànimes. Es podria dir que, en part, aquesta violència era una seqüela de la normalitat de la violència que portà a la guerra i l'alimentà; més que considerar-la un fracàs, caldria considerar-la com l'últim repte de la construcció de la pau. És un repte que seria difícilment abordable sense la superació de la violència estructural, una superació fruit de la pau i que en aquests anys s'ha consolidat.
Llegat o una lliçó conceptual de la pau, però també quelcom d'operatiu i pragmàtic, ja que l'ONUSAL (la Missió de les Nacions Unides per a la verificació i l'impuls dels Acords de Pau a El Salvador) fou la que inaugurà la segona generació de missions de pau (i se'n convertí en referent) –unes missions de pau que no només verificaven l'alt al foc i la desmobilització, sinó també les transformacions polítiques i socioeconòmiques que conformen el contingut de la pau -; i l'experiència del procés d'El Salvador es convertiria en inspiració fonamental per a la formulació d'Un programa de pau, que Boutros-Ghali presentarà l'any 1992 i que reflectiria els paradigmes i els conceptes de referència amb els quals observem des de llavors els processos de pau.
Llegat en l'imaginari col·lectiu, en l'intangible que representa –davant d'una història prèvia de confrontació fratricida– el valor simbòlic, referencial, fundacional, de la possibilitat d'acord entre els salvadorencs. És per això que, més enllà del seu contingut, els Acords de Pau es converteixen en un referent necessari de construcció nacional, en un pacte fundacional de El Salvador contemporani, de tots i per a tots.
Llegat, en termes substantius, de la instauració democràtica. Car, com he assenyalat en el meu llibre La metamorfosis del Pulgarcito. Transición política y proceso de paz en El Salvador, el procés salvadorenc es pot considerar, en el pla internacional, com un procés de pau i, en el pla nacional, segons la perspectiva, com un procés de transició democràtica, un procés revolucionari o un procés de pas de l'estat de natura al contracte social. Conflueixen el "què" del els processos en el procés, i els "camins" en el durant, en un únic punt d'arribada: un règim polític substancialment diferent a l'existent abans del "cop dels capitans" del 15 d'octubre de 1979, que inicià el conflicte al qual van posar fi els Acords; un règim democràtic des d'una perspectiva poliàrquica. Aquest és, substancialment, el després, la plasmació en la realitat d'aquells papers. Una democràcia, tanmateix, en consolidació, que cap al futur planteja als seus actors tant el repte de la seva consolidació, de si mateixos i del sistema de partits, i el repte de l'eficàcia. Perquè els ciutadans no només li demanen al seu sistema polític que sigui democràtic, sinó també que resolgui efectivament les seves necessitats. En definitiva, que democràcia signifiqui desenvolupament i governabilitat.
En aquest procés de consolidació, el fet que els vint anys de pau se celebrin amb un FMLN al govern com a fruit d'un procés electoral és tota una fita i, alhora, una lliçó del procés de pau. Una fita de la consolidació democràtica, ja que, com assenyala Morlino, la consolidació democràtica pot ser definitiva quan el partit que va fer la transició des del govern cedeix el poder democràticament en unes eleccions i els ciutadans i els partits experimenten l'alternança; en definitiva, quan el sistema polític disposa, com a mínim, d'una alternativa de governabilitat. És un llegat i una lliçó per a processos de pau futurs, ja que el de El Salvador no només se'ns presenta com un dels processos que les Nacions Unides han considerat totalment completat, sinó també com l'únic en què un antic moviment insurgent que ha canviat les bales per les urnes ha arribat al poder per la força dels vots en aplicació de les regles del joc polític que ha contribuït a crear amb les negociacions de pau. Ens mostra la possibilitat d'aquesta alquímia, d'aquesta metamorfosi de bales en vots, com un dels fruits i, alhora, una característica de la metamorfosi d'en Polzet.
La metamorfosi des del Polzet de fa vint anys fins al Polzet d'avui, és una transformació des de la qual es pot mirar endavant, cap al camí per recórrer, cap als reptes que ens planteja el futur. I sentir que, si vam poder, podem; que es fa el camí caminant, i que caminem. En definitiva, que futur és possible, i està per escriure escrit.
Nota del traductor: "Polzet" (en espanyol Pulgarcito) és una denominació amb la que els salvadorencs es refereixen al seu país.