TRIBUNA
Buscant una resolució al conflicte palestí?
Ricard González
Per marcar distancies amb el seu predecessor, George Bush, l'aleshores senador Barack Obama va insistir durant la campanya presidencial de 2008 que portar la pau a Terra Santa seria un dels seus grans objectius des del primer dia de la seva presidència. I va complir la seva promesa, impulsant ràpidament el rellançament de les converses de pau. Però no va ser capaç d'acompanyar amb fets el seu propòsit d'aportar una visió més equilibrada al conflicte. Netanyahu es va negar a complir la condició de congelar la construcció de nous assentaments. El president li va consentir, i va perdre la credibilitat com a mediador a ulls de Mahmud Abbas, enterrant la possibilitat d'entrar en una negociació substantiva sobre els eixos del conflicte.
Des d'aleshores, en comptes de buscar una solució final, la Casa Blanca s'ha limitat a manejar el conflicte per evitar un esclat de violència. I tot això sense moure's un centímetre de la ja tradicional posició nord-americana de suport incondicional a l'estat hebreu, una postura que no està clara si respon a la seva visió del conflicte o a un exercici de pragmatisme. Consumit ràpidament el seu capital polític per la crisi econòmica, i assetjat per les acusacions republicanes de tebiesa en la defensa d'Israel, Obama sovint ha adoptat una posició defensiva en aquest tema.
Arribats en aquest punt, la gran pregunta és si durant el segon mandat Obama recuperarà l'ambició dels inicis de la seva presidència i intentarà passar a la història com l'artífex de la consecució de l'esmunyedissa solució al conflicte de l'Orient Mitjà. En aquests moments, amb Mahmud Abbas completament deslegitimat, i després de la victòria del falcó Netanyahu a les eleccions legislatives d'Israel, la perspectiva d'un acord de pau sembla una autèntica quimera.
Tot i això, almenys a nivell retòric, el president nord-americà s'ha implicat en el vesper palestino-israelià. El març passat va realitzar la seva primera visita a Israel i als territoris ocupats des de la seva elecció l'any 2008. Entre renovades promeses d'amistat eterna entre els Estats Units i Israel, la seva visita va ser ben acollida entre els ciutadans israelians. No tan sols ho van reflectir els mitjans de comunicació, sinó que una enquesta detectava un increment important entre els israelians que veuen a l'inquilí de la Casa Blanca com un mediador honest. Així doncs, al començament del seu segon mandat, Obama acumula un capital polític important a l'estat hebreu. No pot dir-se el mateix del costat palestí.
El flamant secretari d'Estat, John Kerry, també ha dedicat part de les seves energies des que va assumir el seu càrrec, succeint a Hillary Clinton, a rellançar les converses de pau entre el Govern israelià i el líder de l'Autoritat Nacional Palestina. Les negociacions es troben estancades des de fa més de tres anys a causa de la negativa de Netanyahu de congelar la construcció d'assentaments. Davant el fracàs del seu anterior intent de negociació, aquesta vegada Washington pretén aparcar la qüestió dels assentaments, pressionant als líders palestins per iniciar les converses amb una nova concessió. I és que, des de fa anys, aquesta era una precondició irrevocable pels líders palestins.
Ningú a la regió sembla creure que la iniciativa tingui cap perspectiva d'èxit. Probablement, el sentiment és compartit al Departament d'Estat. El gest més aviat s'interpreta com la voluntat de mostrar que l'administració almenys ho ha intentat, confiant que per minúscula que sigui, l'esperança d'un acord pot evitar una nova conflagració com la que va tenir lloc a Gaza a finals de l'any passat.
Per si les constants del conflicte no el fessin intractable des de fa dècades, la seva evolució durant els últims anys encara dificulta més l'empresa. El progressiu viratge a la dreta del mapa polític israelià, l'agria divisió intra-palestina, i l'augment dels colons posa en dubte fins i tot que els paràmetres de resolució del conflicte, basats en la creació de dos estats, encara siguin viables. De fet, a poc a poc, creix el suport a la solució d'un sol estat, si bé encara és minoritària.
La primavera àrab també ha alterat l'equació del conflicte, cosa que pot portar a un replantejament del mateix per part de la comunitat internacional. L'ascens al poder de l'islamisme moderat a Egipte ha permès a Hamàs trencar l'aïllament internacional impulsat per Washington. Caldrà veure fins on arriben les mostres de solidaritat dels països àrabs amb els palestins en aquest nou temps polític, i si això força Israel a modificar la seva estratègia, basada en un enfocament militar del litigi.