Per la Pau / Peace in Progress

Ricahrd Moyes

L'actitud de la comunitat internacional davant l'existència d'armes nuclears està experimentant una transformació. El renovat interès en les catastròfiques conseqüències humanitàries que causaria la utilització d'armes nuclears està afavorint el sorgiment de noves aliances entre estats, organitzacions internacionals i societat civil, aquesta última sota el paraigües de la Campanya Internacional per l'Abolició de les Armes Nuclears (ICAN, per les seves sigles en anglès). En aquestes noves aliances, forjades a partir de l'horror que susciten les implicacions a mitjà i llarg termini de la detonació d'armes nuclears, s'hi troben les bases d'un moviment que avança cap a un tractat que prohibeixi les armes nuclears i proveeixi el marc per la seva eliminació. 

L'ús d'una arma nuclear en una àrea densament poblada mataria de manera immediata a desenes, per no dir centenars, de milers de persones: mares, pares i fills. Altres centenars de milers quedarien vius, però ferits, en un entorn devastat i tòxic, en el qual la capacitat per donar-los assistència seria clarament insuficient davant una aclaparadora demanda. Més enllà dels efectes directes –llum encegadora, calor abrasadora, pressió esclafadora de l'onada expansiva i radiació verinosa-, una detonació nuclear causaria també la paralització de les comunicacions i la destrucció de les infraestructures de les que depèn la societat. I, si una única detonació nuclear causaria destrosses immediates i a llarg termini d'un abastament inacceptable, l'ús de múltiples armes nuclears comportaria, a més, el risc que es produïssin canvis atmosfèrics que afectarien la producció mundial d'aliments i inclús persones que viuen en àrees allunyades de la zona de conflicte moririen de gana.  

Els dies 4 i 5 de març del 2013, es van reunir a Oslo (Noruega) representants de 127 països, juntament amb organitzacions internacionals i membres de la societat civil, d'ICAN, per analitzar aquests fets. En resum, el president concloïa que:

• És poc probable que algun estat o organisme internacional sigui capaç d'afrontar adequadament l'emergència humanitària immediata causada per la detonació d'una arma nuclear i proporcionar suficient assistència als afectats. A més, és possible que no sigui possible aconseguir les capacitats necessàries, encara que s'intentés.
• L'experiència històrica d'utilització i realització de proves d'armes nuclears ha demostrat els seus efectes devastadors, immediats i a llarg termini. Les circumstàncies polítiques han canviat, però el potencial destructor de les armes nuclears segueix existint.
• Els efectes de la detonació d'una arma nuclear, independentment de la seva causa, no quedarien confinats dins d'unes fronteres nacionals, sinó que afectarien de manera significativa a estats i persones en un àmbit regional i mundial.

En el marc d'aquestes conclusions, el Govern de Mèxic va anunciar que organitzaria una conferència de seguiment d'Oslo (probablement a principi de l'any 2014) i altres estats van manifestar també la seva voluntat d'allotjar futures reunions.

Si bé "organitzar més reunions" no representa, en sí mateix, un canvi de rumb respecte el que és usual en el món de la diplomàcia, el contingut, el to i la composició de la trobada d'Oslo va representar un sorprenent punt i a part respecte els debats més o menys moribunds sobre armes nuclears que es produeixen habitualment.

La decisió presa pels cinc estats que tenen armament nuclear i membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (els P5) de boicotejar la reunió va fer possible que una sèrie de delegacions d'altres estats reconeguessin que es tractava d'una qüestió humanitària sobre la qual tenien el dret a opinar i davant la qual tenien la responsabilitat de buscar solucions. El boicot dels P5 s'entén com a resultat, en primera instància, de les demandes de França, que desitjava una justificació col·lectiva per la seva absència. Però les afirmacions del Regne Unit i altres països segons les quals la reunió d'Oslo constituïa una "distracció" van ser percebudes com una mostra d'insensibilitat davant del tema que es tractava i del material que es presentava. Costa entendre que l'anàlisi detallada dels mecanismes que podrien causar milers de morts i ferits pugui veure's com una distracció del pensament seriós sobre com aquestes armes haurien de ser considerades. Un cop adoptada una posició comuna contra la participació a Oslo, resulta molt improbable que aquests estats participin en altres trobades posteriors que segueixin aquesta línia de treball.

Tot i que, a primer cop d'ull, la no participació d'aquests estats que tenen armament nuclear pugui semblar un problema, en realitat resulta beneficiós pel procés perquè facilita l'apoderament d'altres països, un apoderament que és vital per canviar les lleis internacionals relatives a les armes nuclears. Durant massa temps, tot el poder de negociació s'ha donat als estats que s'aferren a aquestes armes (tot i els seus compromisos retòrics en sentit contrari). L'actual i creixent moviment està construït a partir d'una consideració basada en fets sobre l'amenaça humanitària que suposen les armes nuclears, i la seva audàcia rau en rebutjar convertir-se en hostatge dels estats que tenen armament nuclear.

L'ONG, amb seu al Regne Unit, Article 36 ha suggerit tres "marcs" clau per un tractat de prohibició de les armes nuclears. Primer, un tractat de prohibició de les armes nuclears no entraria en contradicció amb els instruments internacionals ja existents relatius a les armes nuclears, sinó que els complementaria. No es tracta de rebutjar o protestar contra els progressos aconseguits en altres fòrums. Segon, el tractat també hauria de complementar, ampliar i reforçar les actuals "Zones Lliures d'Armes Nuclears", que avui cobreixen uns 115 països. No hauria de ser formalment dependent d'aquestes zones, però proveiria una arquitectura que permetria que qualsevol estat individual pogués participar en aquest rebuig legal de les armes nuclears, fins i tot si els seus veïns no estan preparats per fer-ho. Finalment, amb tractats de prohibició ja vigents respecte les armes químiques i biològiques, les armes nuclears són les úniques armes de destrucció massiva que encara no estan completament il·legalitzades. El procés resoldria aquesta anomalia i faria que els armes nuclears fossin clarament il·legals.

Il·legalitzar les armes nuclears determinaria, al seu torn, de quina manera es debat sobre elles i com són considerades en el món. Afectaria la manera en què els estats que formaran part d'aquest tractat podrien invertir o col·laborar en la fabricació, emmagatzematge o ús per part de tercers d'armes nuclears. I el que és més important, reforçaria encara més l'estigma contra aquestes armes, canviant el marc on es desenvolupa el debat internacional sobre elles, augmentant considerablement la pressió a favor del desarmament i fent que es replantegessin les actuals decisions de "modernització" en una sèrie d'estats que tenen armament nuclear. I serviria per reafirmar que la comunitat internacional no s'ha relaxat, acceptant l'amenaça que suposen aquestes armes, sinó que continua veient les armes nuclears com un horror inacceptable a mans d'uns pocs.