Per la Pau / Peace in Progress

Gerardo Rios

Des de que es va descobrir petroli al Delta del Níger l'any 1956, la seva extracció ha generat ingressos de més de 600.000 milions de dòlars. Tanmateix, la contaminació produïda[1], l'origen de la qual es troba en el deficient manteniment de la infraestructura i, ocasionalment, en el sabotatge o robatori de petroli, ha provocat malalties i la destrucció dels mitjans de vida de la població, sotmetent-la a una pobresa creixent. A més d'aquestes vulneracions de drets humans, en el marc de les protestes que s'han produït durant anys, les forces de seguretat han exercit, en certes ocasions, un ús excessiu de la força, causant morts i ferits en esdeveniments que mai han sigut aclarits i pels quals les víctimes no han obtingut reparació. El 1995, Ken SaroWiwa i vuit altres dirigents ogonis van ser detinguts, condemnats a mort en un judici sense garanties, i finalment executats.

El rastre del petroli és inconfusible: grans beneficis per a les companyies petroleres, ingressos elevats per als governs de Nigèria i misèria per als habitants del Delta. El cas de  Shell constitueix el paradigma de les violacions de drets produïdes per la complicitat entre empreses i autoritats nigerianes i representa un cas emblemàtic en la lluita per a la defensa des drets de les víctimes. Les comunitats lluiten contra la violació des seus drets. Busquen reparació a les violacions sofertes i una rendició de comptes de les empreses. Ho han reclamat en diverses instàncies davant des tribunals.

Una sentència recent d'un tribunal holandès condemna a Shell a compensar econòmicament a una de les persones afectades per un abocament, netejar la zona, i realitzar un manteniment adequat de les instal·lacions, per considerar que l'empresa havia d'haver evitat el vessament. Aquest procés judicial constitueix una petita victòria per a les víctimes, però també reflecteix els obstacles en l'accés a la justícia als què s'enfronten les víctimes d'abusos comesos per empreses transnacionals. 

Les parts demandants, quatre pescadors i agricultors, van haver de fer front a la dificultat de provar que els vessaments eren deguts a errors operatius en les infraestructures i no a actes de sabotatge, com mantenia Shell. Amnistia Internacional ha denunciat repetidament que les comunitats no tenen accés a avaluacions independents sobre la causa dels vessaments i que és l'empresa la que dirigeix totes les investigacions, generant-se un clar conflicte d'interessos. Així, Shell, l'altra part del procés, és qui disposava de la major part de la documentació clau que, en opinió dels demandants, hauria sigut fonamental per sustentar la defensa. A més, les normes processals holandeses exigeixen que la part demandant pràcticament provi les seves al·legacions abans de l'inici del judici.

El fet que les reclamacions de tres dels quatre demandants a la mateixa causa no fossin acceptades pel tribunal, que va considerar que la responsabilitat de Shell no estava suficientment provada, posa en evidència que, si bé la justícia és possible, és summament difícil obtenir quan s'interposa una demanda contra una enorme multinacional.

Tot el procés judicial deixa patent una flagrant desigualtat d'armes causada principalment per la falta d'accés de la part demandant a informació substancial en la qual sustentar la defensa dels agricultors. És evident que en tot procés judicial han d'haver-hi uns requisits taxatius per aportar proves que corroborin les al·legacions. Tanmateix, Amnistia Internacional considera que cal establir urgentment condicions d'igualtat quan comunitats empobrides s'enfronten en processos a empreses amb molts recursos.

Com a element positiu del procés cal destacar que era el primer cop que una causa contra Shell per delictes comesos fora del seu territori era admesa en el seu país d'origen[2]. Aquesta decisió crea un precedent extraordinàriament positiu per a altres víctimes d'abusos comesos per empreses multinacionals holandeses.

Més recentment ha sigut la decisió de la Cort Suprema dels EEUU en el cas Kiobel v. Royal DutchPetroleum Co. la que ha exemplificat un altre dels obstacles als quals fan front les víctimes: l'accés a la justícia fora de les seves fronteres. Els denunciants, basant-se en la Alien Tort Act dels EEUU, una llei de 1798 que permet jutjar delictes extraterritorials comesos per empreses internacionals, acusaven a Shell d'haver dona suport a les forces de seguretat que van cometre actes de violència contra els ogoni.

La Cort no va admetre la demanda argumentant que aquesta llei no era d'aplicació ja que els fets s'havien produït fora dels EEUU. La decisió, que els demandats recorreran, ja ha sigut energèticament qüestionada per Amnistia Internacional[3] i altres organitzacions. Constitueix un lamentable gir interpretatiu d'una legislació que, fins ara, havia sigut utilitzada per sobrevivents d'abusos de drets humans comesos a tot el món, per obtenir reparació. Suposa un cop per a les víctimes i per als defensors de drets humans, que veuen així complicar-se una de les poques vies existents per portar empreses davant de tribunals, per fets succeïts a qualsevol part del món.

Actualment existeix una altra causa pendent contra Shell en els tribunals britànics.[4] Així mateix, el Tribunal de Justícia de la Comunitat Econòmica d'Estats de l'Àfrica Occidental ha condemnat al Govern nigerià pels abusos comesos per les petroleres, obligant-lo a exigir responsabilitats a aquestes empreses.[5]

Aquests processos judicials recents posen de manifest que la lluita de les víctimes obliga a les empreses a retre comptes i a realitzar les reparacions corresponents, tot i que encara de forma molt lenta i clafida de dificultats. Algunes d'elles constitueixen victòries petites però importants en una lluita per a la justícia que és imparable.