En profunditat
Regió dels Grans Llacs: conflictes pels recursos
Jordi Palou
Molts experts internacionals expliquen els conflictes armats a la regió dels Grans Llacs, com un conflicte de naturalesa tribal o conflictes entre unes ètnies que s'odien a mort, amb molt poca o una intervenció externa o internacional accidental. Quan s'aprofundeix detingudament en els conflictes violents esmentats, es poden observar les antigues passions humanes sota les noves formes de guerra i d'explotació: no és casual que la part oriental de la República Democràtica del Congo –que ha estat un dels escenaris dels conflictes bèl·lics més tràgics de les últimes dècades– sigui una de les zones més riques del planeta en recursos naturals valuosos, minerals estratègics de vital importància: coltan, diamants, coure, cobalt, or, estany, zinc, manganès i fusta, per esmentar-ne només alguns.
Posteriorment a la caiguda del mur de Berlín -el 9 de novembre de 1989- es va dissenyar una estratègia per fer-se amb el control dels recursos més importants de l'est del Zaire, utilitzant diversos instruments, inclosos els militars. Per assolir alguns d'aquests objectius es va estimar que era més adequat no fer-ho directament ni frontalment: era preferible dur-ho a terme pas a pas, per etapes. Ruanda va ser la primera. Precisament com a resultat dels esdeveniments que van tenir lloc el 1994 a Ruanda (conegut com "el Genocidi", quan membres de les comunitats hutu, tutsi i twa van ser violentament eliminats) moltes persones van abandonar les cases i les terres per ser instal·lats en camps d'interns desplaçats, i més d'un milió de ruandesos –pertanyents, majoritàriament, a l'ètnia hutu– van fugir del país i es van establir en campaments de refugiats, la majoria, en l'aleshores Zaire (actual República Democràtica del Congo) i altres països fronterers amb Ruanda. Els camps de refugiats del Zaire es van instal·lar, majoritàriament, a la zona est del país, enclavaments que coincidien, en moltes ocasions, amb les zones riques en jaciments minerals.
Encara que el règim de Ruanda manifesta, des d'aquell moment –i de manera invariable fins als nostres dies–, la seva preocupació per la seguretat de les fronteres amb l'aleshores Zaire, el cert és que el control sobre aquesta zona estratègica i valuosa en recursos naturals s'ha revelat objectivament com el nucli que ha tingut com a causa i conseqüència dues guerres que han comportat una infinitat de víctimes, no solament ruandeses sinó, sobretot, congoleses, i han involucrat diversos actors estatals de l'Àfrica Central i els seus exèrcits, a més d'actors no estatals claus, tant militars i logístics com centrats en l'extracció, el transport i la distribució dels recursos naturals valuosos.
En els anys 1996 i 1997, la força APR/FPR (Armée Patriotique Rwandaise/ Front Patriotique Rwandais, d'ara endavant, Exèrcit Patriòtic Ruandès/Front Patriòtic Ruandès) va procedir a atacar sistemàticament els camps de refugiats hutus de l'est de l'aleshores Zaire i a eliminar centenars de milers de ruandesos i congolesos, organitzant el pillatge de recursos minerals com els diamants, el coltan i l'or, entre d'altres, mitjançant la creació d'una complexa troca dirigida pel "Congo Desk", la Directorate Military Intelligence, l'External Security Office (els serveis d'intel·ligència militar desplegats a l'exterior de Ruanda) i empreses ruandeses, amb el suport de les multinacionals i els poders occidentals. Aquestes activitats van prosseguir en una segona invasió militar a partir de 1998, unes matances i un pillatge que continuen actualment a l'est de la República Democràtica del Congo.
El Secretari General de Nacions Unides va nomenar un Panel d'experts van elaborar diversos informes concloents en els que detallaven la responsabilitat destacada de l'APR/FPR i de l'exèrcit ugandès –entre altres grups militars– en el saqueig dels minerals estratègics durant les dues guerres, tant la corresponent a 1996-1997 com la iniciada el 1998, que encara no ha finalitzat.
El primer informe del Grup d'Experts de les Nacions Unides assenyala amb claredat aquesta dinàmica:
25. L'explotació il·legal dels recursos per Burundi, Ruanda i Uganda va adoptar diferents formes, entre les quals hi havia la confiscació, l'extracció, el monopoli forçat i la fixació de preus. D'aquestes formes, les dues primeres van assolir unes proporcions que van fer que la guerra a la República Democràtica del Congo fos un negoci molt lucratiu.
26. L'explotació il·legal per estrangers ajudats per congolesos va començar amb la primera "guerra d'alliberament", el 1996. Els rebels de l'AFDL, amb el suport dels soldats d'Angola, Ruanda i Uganda, van conquerir les regions oriental i sud-occidental del Zaire. A mesura que avançaven, l'aleshores dirigent de l'AFDL, el difunt Laurent-Désiré Kabila, va signar diversos contractes amb un cert nombre de companyies estrangeres. Nombrosos testimonis i documents porten a pensar que, el 1997, havia començat a actuar a la regió oriental de la República Democràtica del Congo una primera onada de "nous comerciants" que només parlaven anglès, kinyarwanda i kiswahili. Es van començar a denunciar amb freqüència robatoris de bestiar, de cafè i d'altres recursos. Quan va esclatar la guerra, l'agost de 1998, els ruandesos i els ugandesos (els oficials superiors i els seus adjunts) tenien una idea clara del potencial dels recursos naturals existents i de la seva ubicació a la regió oriental de la República Democràtica del Congo.
En aquests informes d'experts també es posa de manifest la responsabilitat de les empreses multinacionals occidentals en el pillatge i l'explotació il·legal d'aquests recursos. Les accions mencionades han servit per finançar la guerra i per continuar amb la perpetració de crims contra la humanitat i la violació sistemàtica dels drets humans. Algunes d'aquestes empreses són multinacionals i d'altres operen a escala nacional o local.
La gestió d'aquestes guerres i els conflictes violents en els que han intervingut els actors estatals, els actors no estatals, la comunitat internacional en general, les institucions internacionals, les institucions regionals i les corporacions multinacionals, juntament amb els mercenaris, el saqueig massiu, el tràfic internacional de diversos recursos i també de persones, entre d'altres factors, han causat unes crisis humanitàries sense precedents a l'Àfrica Central. Fins i tot, les conseqüències encara perduren a tota l'Àfrica i s'expandeixen més enllà de les seves fronteres, en aquest bumerang imparable i destructiu en l'escenari d'un món globalitzat.