Per la Pau / Peace in Progress

Thomas Nash, coordinador de la Cluster Munition Coalition (CMC) ens parla en aquesta entrevista dels punts forts i febles del tractat que prohibeix les bombes de dispersió, tot esmentant possibles camins per continuar lluitant pel desarmament. Es tracta d'una entrevista realitzada a partir d'una selecció de les preguntes i respostes de la tertúlia que va tenir lloc el passat 23 de novembre a Barcelona, a on va arribar convidat per la Fundació per la Pau.

Thomas Nash

El tractat ja s'ha signat, però quan entrarà en vigor? És un bon tractat?
Es preveu que els darrers 6 estats que manquen per obtenir els 30 necessaris el ratificaran abans que acabi el 2009. Per tant, preveiem que el tractat entrarà en vigor l'1 de juny o l'1 de juliol de 2010. Com tots els tractats, és un compromís entre posicions diverses, però nosaltres creiem que és un bon tractat. Un dels punts forts és l'article 5, el que fa referència a l'assistència a les víctimes. És un cas insòlit en els tractats internacionals, perquè és més robust que l'esborrany amb el que es va arribar a les darreres negociacions, a la Conferència de Dublin del maig de 2008. Normalment, les negociacions aigualeixen els esborranys dels tractats. En aquest cas va ser a l'inrevés i el resultat és un article sobre provisions d'assistència a les víctimes molt potent i que podria tenir implicacions per al futur. Per exemple, pel fet d'ampliar la definició de víctimes incloent-hi també a les famílies i a les comunitats afectades. A més, hi és l'obligació de recollir dades i de mesurar l'impacte de les bombes de dispersió, a la que cal afegir la de no discriminar a les víctimes que pateixen ferides similars degut a d'altres tipus d'armament. La conjunció d'aquestes dues obligacions implica que els estats adquireixen el deure de recollir dades de totes les víctimes de la violència armada. Això pot tenir moltes implicacions de cara a la seguretat humana en el futur.

Quin és el paper dels Estats Units i dels altres estats que no han signat el tractat?
En aquests tipus de tractats, sovint ens trobem amb la disjuntiva d'haver d'escollir entre un bon tractat i que hi falti algú o un tractat dèbil que estigui signat per tots els països. En el cas de les bombes de dispersió, crec que tenim un bon tractat. Els Estats Units no el podien signar, perquè més de la meitat del seu armament actualment són bombes de dispersió. Clarament van fer una mala inversió als anys 70. Però això no vol dir que no se sentin obligats per l'esperit del tractat. Aquí el cas de les mines és molt significatiu. Així, els Estats Units no han signat el tractat d'Ottawa, però des de la seva entrada en vigor no consta que n'hagin continuat produint ni tampoc exportant. A més, és un dels països que cada any dediquen un pressupost més gran a temes de desminatge i educació del risc que suposen les mines en els territoris afectats. A Cartagena d'Índies (Colòmbia, novembre de 2009), per primera vegada els Estats Units participaran a una conferència del procés de revisió del tractat antimines. Això és un fet molt important per diversos motius. Entre ells, perquè al participar-hi també es comprometen a pagar el 22% dels costs de tota la conferència, tal i com passa a les reunions en el marc de les Nacions Unides, on els estats contribueixen en funció de la seva riquesa. I, per tant, els estats rics hi participen amb un percentatge més gran que els estats pobres. També és positiu el fet que els Estats Units hagin aprovat una prohibició nacional d'exportar les bombes de dispersió que tenen una taxa d'error major d'un 1%, que, segons els nostres càlculs, són la gran majoria. En qualsevol cas, per nosaltres és més important aconseguir que els estats més afectats per aquest problema en formin part de la convenció, ja que el tractat conté importants provisions d'assistència a les víctimes i, per tant, això significaria una diferència molt important en la situació d'aquests països.

Segons el tractat, és possible que una empresa espanyola fabriqui bombes de dispersió en un altre país que no hagi signat el tractat?
El tractat prohibeix explícitament que empreses de països que han signat el tractat produeixin bombes de dispersió a països que no han signat el tractat. Tot i això, sabem que si volen fer-ho, poden trobar la manera de que això acabi passant. I és aquí on és important l'activitat de control de la societat civil per evitar que passi. Els arguments estan de la nostra part, perquè si això passés, clarament seria una violació de l'esperit del tractat.

Segons el tractat, és possible que les bases americanes a Espanya mantinguin arsenals de bombes de dispersió?
La resposta a aquesta pregunta és molt semblant a la de la pregunta anterior. Tot depèn de com s'interpreti el tractat i, en aquest cas, l'article 21, el que fa referència a la interoperabilitat; és a dir, la participació d'un estat que ha signat el tractat en operacions conjuntes amb altres estats que no l'han signat i que fan servir aquest tipus d'armament. Si fem una interpretació molt restrictiva d'aquest article, el tractat ho permetria. Pel contrari, nosaltres fem una interpretació àmplia i coherent. Creiem que permetre això aniria en contra de l'esperit del tractat. I, de fet, al Regne Unit ara mateix estan demanant que les bases nord-americanes presents al país no tinguin bombes de dispersió, tot i fent aquesta interpretació àmplia i coherent que esmentava.

Què podem fer davant el tema del finançament de les empreses que produeixen bombes de dispersió?
En aquest punt, voldria esmentar dos casos de bones pràctiques, com són els de Bèlgica i Irlanda, països que han prohibit per llei les inversions financeres en empreses que fabriquen bombes de dispersió. Tot i això, la qüestió fonamental és una qüestió pragmàtica. Nosaltres creiem que no hi ha un mercat per aquestes armes en el futur. No és un bon pla comercialment parlant, perquè el tractat estigmatitza aquest tipus d'armament. A més, hi ha una campanya que acabem de llançar que pretén precisament això: estigmatitzar aquest tipus d'inversions: Stop Explosive Investments. A l'estat espanyol també hi ha bancs que inverteixen en empreses que produeixen bombes de dispersió i això ho hem denunciat. Si voleu saber si amb els vostres estalvis esteu finançant la producció de bombes de dispersió entreu al lloc web http://www.stopexplosiveinvestments.org/

Donat que les convencions internacionals només contenen obligacions per als estats, com es pot pressionar als actors no estatals per tal que assumeixin l'esperit del tractat?
Existeix la Crida de Ginebra, una organització que treballa per tal que els actors armats no estatals es comprometin a no fer servir mines antipersones i sabem que hi estan treballant. Tot i això, el problema fonamental en aquest cas és diferent del de les mines, perquè actualment la gran majoria de les bombes de dispersió no estan en mans dels actors no estatals, sinó que estan emmagatzemades als arsenals dels països. Si aconseguim que aquests estats destrueixin les seves provisions de bombes de dispersió i que l'ús d'aquestes bombes sigui estigmatitzat creiem que així també previndrem en l'exportació i el seu posterior ús a gran escala per part dels actors armats no estatals. Així que en el cas de les bombes de dispersió el problema (bàsicament preventiu), és diferent del de les mines i per tant, creiem que la solució també ha de ser diferent, tot i que col·laborarem amb la Crida de Ginebra per obtenir compromisos dels actors armats no estatals per tal que no facin servir aquest tipus d'armament.

Quina és la relació de la CMC amb altres xarxes i en concret, amb la xarxa internacional contra les mines antipersones, la ICBL?
Aquest és un punt important que té a veure amb els elements d'estratègia dels moviments socials que treballen aquest temes. Nosaltres creiem que hi ha d'haver un equilibri entre les especificitats de cada campanya i les sinèrgies que en podem produir si col·laborem i treballem junts. Pel que fa al cas de les mines i a les evidents interrelacions entre els dos temes, és molt probable que en el futur hi continuï havent dues campanyes, que seguiran mantenint la seva pròpia identitat, però probablement amb més mecanismes de coordinació i de cooperació. Probablement amb un òrgan compartit de direcció. De tota manera, això és encara una proposta que ha de ser acceptada per les bases de les dues xarxes, la d'ONG que treballen temes de bombes de dispersió i la d'ONG que treballen temes de mines, perquè no sempre una mateixa ONG està en ambdues xarxes.

Hem prohibit les mines, hem prohibit les bombes de dispersió... quina serà la següent?
Com sabeu, el juliol de 2012 hi haurà una conferència cabdal on s'haurà de signar un tractat que reguli el comerç d'armaments. Aquest és, doncs, un tema fonamental del treball pel desarmament en els propers anys, però no pretén prohibir res, sinó establir una regulació global del comerç d'armes. Pel que fa al tema de les prohibicions d'armes concretes, creiem que hem d'avançar pel camí de les armes explosives com a categoria específica i coherent dintre dels diferents tipus d'armament. Quan nosaltres vam crear la CMC, havíem de presentar el problema de les bombes de dispersió com si fossin una arma molt especial. I en el fons ho són. Però també és veritat que els mateixos problemes (efectes indiscriminats i desproporcionats al dany que pretenen causar) es troben en totes les armes explosives. El que diferencia a les bombes de dispersió de les altres armes explosives és l'escala d'aquests efectes, però les causes que fonamenten la seva prohibició són les mateixes. Per tant, ens trobem davant un camp d'actuació amb unes potencialitats enormes. En aquest sentit, creiem que el primer que s'ha de fer en el tema de les armes explosives és a nivell de discurs, per tal d'identificar-les com una categoria concreta d'armament. Un exemple: les forces de policia dels països no fan servir aquest tipus d'armament, perquè consideren precisament que tenen efectes indiscriminats i desproporcionats. Aquesta és, doncs, una frontera, que no s'hauria de travessar. I és per aquí per on hem de continuar-hi treballant.

Entrevista realitzada per Javier Alcalde.