Tribuna
La sortida del túnel a Colòmbia, quan?
Xavier Badia
i Cardús
He estat una setmana a Colòmbia acompanyant dos defensors de drets humans amenaçats que han residit durant sis mesos a Barcelona. L'objectiu del viatge era acompanyar-los i garantir al màxim la seva seguretat en el moment de la seva reintegració al seu país. Amb aquesta finalitat vàrem realitzar una sèrie de reunions amb representants qualificats del govern i de la fiscalia colombians. Totes elles amb un missatge clar: calia que les dues persones que tornaven a Colòmbia ho fessin amb garanties plenes quant a la seva seguretat personal i del seu entorn familiar i associatiu.
L'estada a Bogotà va coincidir amb la presentació de l'informe que MOVICE [Movimiento de Victimas de Crímenes de Estado] va presentar a la Biblioteca Nacional sobre el balanç de 5 anys de la Ley de Justicia y Paz y també la presentació de l'informe publicat per la Corporación Nuevo Arco Iris [2009 ¿El declive de la Seguridad Democràtica?] sobre el fracàs de la política de Seguridad Democràtica, eix fonamental de l'acció de l'actual govern davant del conflicte que pateix el país des de fa dècades i que diagnostica un augment notable de la violència i de les accions del grups armats, tant de les guerrilles com dels grups paramilitars.
Crec, doncs, que es posa clarament de manifest una forta divisió de la societat colombiana, que constitueix un dels reptes més grans per a una sortida pacífica del conflicte. Una doble visió de la situació del país que explicita en bona part la situació en què es troba avui Colòmbia. La visió del govern, que nega el conflicte intern, que limita la violència a accions aïllades de grups terroristes, i que dóna per culminada de forma exitosa la desmobilització dels grups paramilitars, que respecta en termes generals els drets humans i que, gràcies a la política de Seguridad Democrática, el país està aconseguint una confiança inversionista i una cohesió social. En aquesta visió el govern és recolzat per un estrat social minoritari, privilegiat i ric, i també per un important sector de la població que desconeix quins són els plans estratègics del govern i que considera que el president és un salvador de la pàtria.
Per contra, la visió d'un sector que creix -al qual pertanyen els moviments socials i les entitats de drets humans- que pateix les violacions de drets humans en les seves pròpies carns; que coneix els impactes que la política de Seguridad Democrática té en poblacions específiques, especialment els camperols, i les formes de resistència que des del moviment social s'han construït; que coneix els canvis que el procés de desmobilització dels paramilitars ha provocat en l'estructura de la tinença de la terra, provocant massius desplaçaments de població camperola; que percep que l'estat de dret i la separació de poders no són una realitat, i que la parapolítica s'ha incrustat de forma indestriable en les estructures de l'estat; que denuncia les estratègies d'ocultació de massives violacions dels drets humans per part d'aparells de l'estat (els falsos positivos, per exemple), i que veuen com les greus violacions dels drets humans segueixen quedant en la impunitat.
El cert és que avui Colòmbia és pràcticament l'únic país de Llatinoamèrica on hi ha un conflicte armat obert, amb presència de diferents grups guerrillers i amb una història recent marcada, a més, per l'actuació de grups armats paramilitars en àmplies zones del país. Aquest conflicte té les seves arrels profundes en l'estructura de la propietat de la terra, en els intents frustrats de reformar la tinença de la terra al llarg del segle XX i en la gran desigualtat social que aquesta estructura ha provocat. Cal entendre, per tant, al meu parer, el conflicte "militar" com una manifestació d'un problema de fons i no com l'arrel dels problemes. I això ens focalitza la sortida del túnel més en l'àmbit de la política que en l'àmbit estrictament "militar". Crec que els esforços cal dirigir-los a teixir acords pels quals es facin avenços significatius en la democratització dels aparells de l'estat, que suposaria el compliment estricte dels drets humans i la neta separació de poders, molt especialment de la justícia, com a premissa per a avançar cap a un reconeixement de totes les víctimes del conflicte a través de la veritat i la seva reparació. I també cal dirigir-los a aconseguir un acord humanitari que faciliti el cessament de les hostilitats, que permeti un escenari propens a tancar acords polítics de més llarg abast. Aquest acord humanitari ha d'incloure suprimir els segrestos, l'ús de mines antipersona i l'assetjament a la població civil; és a dir, ha de suposar l'aplicació del DIH a totes les parts contendents, inclosa la guerrilla. Crec que la pressió internacional hauria d'actuar en aquestes direccions, com una contribució decisiva a la facilitació d'un acord a Colòmbia.
(Aquest article també va ser publicat en el bloc de l'ICIP: http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/ICIP/ )