Per la Pau / Peace in Progress

Rafael Grasa

Com encarar, des de la perspectiva de la recerca per a la pau, la segona dècada del nou mil·lenni, la tercera de la postguerra freda? Com reaccionar, des de la perspectiva de l'acció i des del coneixement, davant de notícies recents aparentment contradictòries com les ara que comento?

Per un costat, el Govern dels EUA presenta al Congrés el pressupost militar més alt de la seva història per al 2011: 708.000 milions de dòlars, 159.000 dels quals destinats a les operacions de l'Iraq, l'Afganistan i Pakistan, una xifra que significa aproximadament el 50% de la despesa militar mundial.

Per l'altre costat, l'Informe 2009 del Human Security Report Project (el segon, després del de 2005, del Centre i grup de recerca basat a la Simon Fraser University i liderat per Andrew Mack), The Shrinking Costs of War, mostra dues evidències: un declivi del 70% en el nombre de conflictes armats d'alta intensitat des de la fi de la guerra i, contra el que sembla indicar el sentit comú, una constatació que la taxa de mortalitat es redueix a la major part dels països en situació de conflicte armat durant les hostilitats tot i l'impacte previsible al camp de batalla (baix) i a la societat (més alt, per mor de danys col·laterals, malnutrició i malalties vinculades amb la guerra)¹. Altrament dit, a més del declivi de les morts de combatents al camp de batalla (una tendència antiga, que ha arribat a ser del 90% respecte de 1950), es produeix ara una marcada reducció de les víctimes civils causades per les guerres, tot i que sempre són molt més altes que les de militars.

Dues coses destaquen de la lectura combinada d'ambdues notícies. Primer, no només no ha arribat el dividend de la pau, sinó que la despesa militar s'accelera en temps de pocs conflictes armats intensos i, sobretot, de molt menys impacte de les guerres en el camp de batalla i en la societat. Incomprensible, encara menys en temps de crisi, forta als EUA, però també molt important als països del Sud, molts dels quals també incrementen la seva despesa militar. Segon, en perspectiva històrica, alguns conflictes perviuen durant dècades, com el de Xipre o el palestino-àrabo-israelià, tot i que en algun cas, com el de Xipre precisament, les condicions per a la solució existeixen des de fa temps.

Com reaccionar doncs, des de l'òptica d'un Institut compromès amb la recerca, la formació i l'acció orientada a la pau i la millora de la seguretat humana? De quina manera pot afectar la nostra tasca?

Una possible reacció seria insistir en el que, fa quaranta anys, va dir ja Karl Deustch, en la nota biogràfica que al 1970 va publicar en morir Quincy Wrigh (l'autor de la monografia més mulitidimensional i abastadora sobre la guerra escrita per una sola persona): "res no és més important en l'agenda del nostre temps que la comprensió de la guerra (les seves causes) i les formes possibles d'evitar-la. La guerra, per ser abolida, primer ha de ser estudiada i entesa". Quaranta anys després, cal continuar fent-se preguntes i cercant respostes concloents sobre les causes de les guerres i les possibilitats i condicions de la pau. En definitiva, recuperar l'agenda i el compromís de la investigació per a la pau i continuar amb el programa de recerca i d'acció, tot esperant que el coneixement ens acosti a la solució.

Una altra reacció per la que opto és, sense abandonar la recerca dels grans problemes de l'agenda de la investigació per a la pau, partir del fet que ens trobem en una situació amb problemes nous i alhora antics. A la manera de Gramsci, des de l'òptica de l'agenda de pau i de seguretat, el vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer. Per tant, cal conjuminar millor recerca i acció i, sobretot, maldar per tal que l'impacte transformador de les accions sigui gran.

Una manera d'encarar el problema és ésser conscient de les implicacions que té el creixent desplaçament del pacifisme causal, formulat per Alfred H. Fried l'any 1918 ("si volem eliminar un efecte, hem de substituir la causa per una altra causa que provoqui l'efecte desitjat"), pel que Dieter Senghaas ha anomenat pacifisme constructiu. El pacifisme constructiu no aspira a substituir la causa (l'anarquia internacional, les relacions internacionals injustes), almenys a curt termini, sinó a fer compatible la radicalitat i objectiu final (canviar les causes per assegurar definitivament els nous efectes) amb, en les fases intermèdies, el treball de gestionar i assegurar els efectes beneficiosos. Altrament dit, un pacifisme que busca maximitzar l'arquitectura i la construcció de la pau, primer com a no guerra i després com a realització de la justícia.

Per dir-ho en una frase, inspirada novament en Senghaas, en temps en què l'agenda de pau i de seguretat combina vells temes i nous temes, en què es civilitza el conflicte, disposar d'una noció acumulativa, que demostri progrés i que serveixi de directriu o full de ruta -de guia de viatge- en el camí de la construcció de la pau. I avui sabem que això es fa poc a poc, sobre la marxa, sent radical, aspirant al màxim, però construint des del que existeix, canviant quan calgui el seu sentit. En definitiva, fent de la construcció de la pau una feina més de bricolatge -en què aprofitem el que tenim en cada moment sense renunciar a disposar posteriorment del millor- que d'enginyeria social sofisticada.

Altrament dit, quan existeixen problemes vells punyents (despesa militar i militarització continuada, persistència de les armes nuclears, impunitat tot i la millora del dret penal internacional) i nous problemes (nous rostres de la violència que dificulten la seguretat humana a molts llocs del planeta, creixement dels conflictes armats interns, lligams poc compresos entre seguretat i desenvolupament, entre d'altres), cal recordar –en lògica acumulativa- que tots els instruments, els vells i els nous, continuen sent vàlids.

A tall de recordatori, les nou grans línies de propostes o de solucions per evitar la guerra i construir la pau que des de fa dècades (segles, en algun cas) coneixem, no són incompatibles, almenys no en totes les fases:

1. La diplomàcia i l'arranjament pacífic de controvèrsies
2. Les formes contingudes i limitades d'intervenció militar (seguretat col·lectiva)
3. L'amenaça/ús força de la força legítim, en el marc de la legalitat internacional.
4. La limitació d'armaments, el desarmament i el control de la despesa militar i el comerç d'armes.
5. La no-violència i la defensa/desobediència civil o ciutadana.
6. Les solucions basades en el poder integratiu, en la creació d'interessos compartits: el desenvolupament, la integració, la creació de comunitats de seguretat, etcètera.
7. Les propostes adreçades a assolir, en fases, l'equitat internacional i el cosmopolitisme.
8. La potenciació de nous actors, de moviments de base, l'enfortiment de la societat civil i de les seves capacitats.
9. L'aposta per nous instruments, per a actors públics i privats, com la diplomàcia multinivell, la prevenció de conflictes violents o noves formes de mediació (per exemple, l'anomenada mediació parcial o interna) o de negociació.

L'objectiu doncs es, en la recerca i en l'acció, seria doble. Primer, posar en el centre la idea de transformar els conflictes (augmentar al màxim la probabilitat que les disputes no esdevinguin violentes), un enfocament que implica, en determinades fases, conformar-se amb la simple gestió (evitar o regular conductes) o en la resolució (trobar solucions per als motius de l'antagonisme). Segon, ser radicals, és a dir, anar a les arrels.

Actualment, la combinació del doble objectiu passa per recuperar la centralitat de vells problemes i per demanar solucions radicals. Un exemple final, relacionat amb la conferència de revisió del tractat de no proliferació, no caldria recuperar l'instrument dels tractats de limitació i desarmament per a les armes nuclears, abandonat des de la fi de la guerra freda, el mateix que està donant èxit en altres categories menors d'armes?

1. L'Informe dedica justament un capítol a la paradoxa de la taxa de mortalitat decreixent en temps de guerra. Parteixen d'una dada incontestable: examinades les taxes de mortalitat abans dels cinc anys en 18 països afectats per la guerra en l'Àfrica subsahariana entre 1970 i 2007, resultà que en el 80% dels casos les taxes baixaven durant els períodes de conflicte armat. Estudis previs del Banc Mundial mostraren al 2008 resultats semblants. Naturalment, no es tracta de cap impacte beneficiós per a la salut de la guerra, sinó d'un seguit de fenòmens a considerar, com són l'impacte de la caiguda general de la mortalitat en aquests països des de 1960, de l'ordre del 60%, i del nombre baix de víctimes. Vegeu http://www.humansecurityreport.info/. (Tornar)