Per la Pau / Peace in Progress

Aquesta tardor s'estan produint importants reunions internacionals de les quals sortiran compromisos importants de futur o, almenys, decisions cabdals per als diversos noms de la pau (justícia, benestar, desigualtat) i per als seus instruments (coalicions i campanyes, moviments i actors diversos, organismes internacionals, programes de recerca, entre d'altres), tot fent referència als títols de les declaracions de l'ICIP, en ocasió del Dia Internacional de la Pau de 2009 i 2010 (vegeu www.icip.cat).

Algunes tenen dates i objectius clars, d'altres són més inconcretes, en implicar decisions que s'han de prendre – o s'haurien de prendre- durant el 2011 i per a les que existeixen procediments de consultes o trobades poc formals. Entre les primeres, les que tenen agenda i dates formals, cal destacar la cimera ja realitzada en ocasió de l'Assemblea General de Nacions Unides, sobre els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) i la trobada de l'OTAN del mes de novembre, que adoptarà un nou concepte estratègic per a la propera dècada, un cop més sense reformar el tractat fundacional.

Entre les trobades i decisions amb agenda i data inconcreta, el paper d'Estats Units i d'Europa en les negociacions entre Israel i Palestina (a punt de fracassar en el formats convencionals dels darrers anys), o tot el relatiu al futur d'Iraq i del complex geopolític anomenat Afpak, Afganistan i Pakistan, sense oblidar la crisi financera i econòmica.

En tots els casos, el pronòstic no és optimista: sovintegen els grisos i fins i tot una dosi considerable de negre. M'atreveixo a emfatitzar una raó, vinculada amb l'incompliment de la regla d'or de la investigació per a la pau: anar sempre a les arrels, ser radicals, diferenciar –en parlar de causes- entre causes últimes o estructurals, acceleradors i desencadenants. Altrament dit, les eventuals solucions pequen de no anar a les arrels, de no ser radicals, almenys en el diagnòstic; es queden en els desencadenants o, com a molt, en els acceleradors. Una cosa és acceptar que, en molts casos, el realisme derivat de les possibilitats obliguin a tractaments perllongats per a les causes estructurals, per a les arrels; altra de ben diferents que aquestes no es contemplin.

Un bon exemple, al que l'ICIP s'ha compromès a dedicar (Dia Internacional de la Pau de 2009) una atenció especial, és el dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM), gestats primer al Comitè d'Ajut al Desenvolupament de l'OCDE, adoptats solemnement a la Cimera específica de Nacions Unides de l'any 2000 i, reblats després de dos avaluacions parcials del seu estat,el 2005 i el 2010.

Com sempre s'ha dit, els ODM tot i no recollir més que una part dels compromisos internacionals sorgits durant dècades d'organismes internacionals i cimeres especialitzades, tenien una especial significació: podien llegir-se com un pacte entre els enfocaments neoliberals de gestió marcada simplement pels resultats i les aproximacions socialdemòcrates inspirades en el benestar i el desenvolupament humà, permetien establir coalicions àmplies –amb actors privats i públics-, oferien una bateria de concrecions i possibilitats de seguiment i mesura inèdites fins al moment (objectius, finalitats i subfinalitats per a cadascun d'ells, indicadors d'assoliment clarament definits i compromisos temporals precisos) i, a més, permetien disposar per primer cop d'un relat i d'un marc de referència (en el sentit popularitzat per Lakoff) unitari, amb rituals i simbolismes potents, de fàcil comprensió i fins i tot atractius per als mitjans de comunicació. Tanmateix, després de l'Informe, sembla clar que, tot i que matemàticament encara no és totalment cert, no s'acompliran de forma global els ODM i, per tant, no s'eradicaran els problemes, començant per la pobresa.

La raó: mala comprensió de les causes, per una banda; incoherències en les polítiques i instruments, per l'altra. Els ODM van prestar gran atenció a fets sobre la pobresa, a la fallida de les capacitats, per emfatitzar que tenen solució i relativament fàcil, però, en no anar a les arrels (la desigualtat, l'exclusió, basada en regles del sistema internacional i també en condicions i polítiques nacionals), res no ens diuen sobre perquè allò que es pot resoldre, persisteix. Fins i tot un informe recent d'UNRISD s'ha atrevit a dir-ho: massa atenció a mesurar les coses de què les persones estan mancades i poca comprensió de les raons per les quals justament ho estan. A més, ni receptors ni donants se'ls creuen, els ODM, en el seu comportament pràctic. Els governs dels països del Sud, només s'ocupen del que realment afecta als seus pressupostos, a l'AOD, els esmenten i citen retòricament, és clar, però no els interioritzen; els donants, ja abans de la crisi, ho han reflectit poc en el volum i composició del seu AOD (una dada, en els quatre sectors prioritaris previst a l'objectiu 8, el volum conjunt d' AO ha passat del 2001-2003 al 2006-2008, de 10,4% de l'ajut a només el 10,9%). Res tampoc dels 40.000 a 60.000 milions de dòlars addicionals que el Banc Mundial calculà l'any 2000 que serien necessaris per assolir els ODM.

D'altra banda, el drenatge global de fons del Sud al Nord, continua sent una realitat, des dels anys vuitanta: el promig de transferències nets de recursos financers a les regions amb ingressos baixos en el període 2000-2008 és de -534.000 milions de dòlars, amb dades negatives per a totes les regions!

Curt i ras: l'anàlisi científica no deixa gaire lloc per als dubtes, la naturalesa de les relacions Sud-Nord continua sent predatòria i una relació predatòria pot ser parcialment compensada amb donacions i caritat, però no resolta, transformada.

Necessitem bones anàlisis, radicals en la determinació de les causes, per bastir bons instruments, per als ODM, per al conflicte palestino-israeli, per al futur de l'OTAN o per a tenir esperances a Irak, Afagnistan i Pakistan. Que s'apliquin o no dependrà de la voluntat política. Siguem radicals i anem a les causes, demanem el possible i fem-lo probable!