Entrevista
Entrevista a Francesc Mateu
Francesc Mateu
Francesc Mateu - Director d'Intermón-Oxfam a Catalunya i president de la Federació Catalana d'ONG per al Desenvolupament
Es pot entendre la cooperació sense la societat civil?
No. La societat civil ha d'intervenir en tots els estadis dels projectes de cooperació, no pot ser que obviem la societat civil en cap procés, inclòs un procès que impliqui conflicte. La cronificació de molts d'aquests processos es dóna perquè hem obviat la societat civil. A Intermón tenim clar que en qualsevol procés necessitem ciutadania activa i governs eficaços.
Precisament, ja fa temps que el paper de les ONG's com a interlocutores i actores s'ha reconegut als organismes internacionals, com ara l'ONU, que les inclou als seus consells consultius. Fins a quin punt la seva capacitat d'influència és real?
Per poder influenciar has de ser molt gran i tenir una clara intenció d'influenciar. I d'aquests n'hi ha pocs casos. L'ONU, l'OMC o l'FMI són entitats on podem fer sentir la nostra veu, però amb una estructura que s'ha de canviar. No pot ser que a l'ONU cinc països puguin bloquejar qualsevol decisió, o que l'aportació econòmica d'un país determini la seva capacitat d'influència; els estats acaben decidint en clau particular.
I si els organismes internacionals han reconegut el paper de la societat civil a través de les ONG's, ha passat el mateix amb els governs? Sobretot en països on les ONG's han de treballar amb governs no democràtic
Ens costa moltíssim. En aquests moments, a Haití, per exemple, tot el procés de reconstrucció de Port-au-Prince s'està fent sense comptar en absolut amb la societat civil, amb un govern desaparegut. En coses tan evidents, com treballar amb un terratrèmol, seguim sense destinar diners ni destinar esforços a reconstruir primer la societat civil. Començarem a construir edificis sense tenir en compte la gent que hi ha de viure. Però si no reconstruïm Haití a partir de la ciutadania, farem un elefant blanc i estarem igual en poc temps.
Què significa que la societat civil hi pugui participar? Hi pugui participar com, a través de quins canals?
La gent ha de tenir dret a definir el seu futur com vulgui, no podem venir des de fora a decidir què s'ha de fer a Port-au-Prince. Hem de treballar amb les entitats que que hi havia abans del terratrèmol, amb les entitas veïnals, i reforçar aquestes xarxes perquè, en aquesta situació d'extrema emergència, tinguin uns mínims per poder seguir amb tots els processos que vulguin. Si la gent ha de dedicar totes les seves energies a sobreviure, difícilmente podrem tenir algú que pugui estar pensant més enllà. Facilitem-los la vida perquè hi hagi unes mínimes condicions d'articulació de la societat civil.
I què passa amb països en situació de catàstrofe, o de conflicte armat, on la societat civil és inexistent o està totalmente desmobilitzada o desarticulada? Poden arribar les ONG's internacionals a suplantar aquesta societat civil local?
No. Ja ens hem equivocat en aquest sentit i ens seguirem equivocant. Moltes vegades volem que els processos passin en el temps que nosaltres tenim els projectes aprovats, i això no va així. No pot ser que pensem que en tres anys reconstuïrem Haití, quan el país porta desenis en aquesta situació. Reconstuir la societat civil ens portarà molt temps, però això és la base perquè Haití surti d'on està. Sí, podem tenir una societat civil molt dèbil, però donem-li suport, busquem els grups que funcionen, donem suport a les seves iniciatives, ajudem-los a orgnitzar-se. Però mai substituint-los. Es tracta d'una fita complicada, perquè és difícil aconseguir el finançament per a aquests proyectes. Ens costa moltíssim, perquè són processos no visibles, projectes dels que moltes vegades no es poden fer fotos.
Que l'acció de les ONG's internacionals frena o ofega les iniciatives de la societat civil local és una crítica recurrent. Ja s'ha processat?
Ja fa molt temps que la crítica està processada, però hi ha moltes ONG's. No tothom ho veu igual, però les que estem a la federació portem molts anys treballant en aquest sentit. Del que es tracta és de reforçar la societat civil local, el que se'n diu empowerment.
Per exemple?
L'arribada d'Evo Morales a la presidència de Bolívia no és res més que un procés d'empowerment en un temps rècord, t'agradi el personatge o no. Tot i que a Amèrica del Sud això és més fàcil que a l'Àfrica, perquè aquesta dinàmica està en el codi genètic de la gent, estem parlant d'un empowerment récord i total, perquè abasta els àmbits polític, cultural, econòmic i de tot tipus.
I de quina manera concreta una ONG com Intermón intervindria en un procés de reforçament de la societat civil?
Doncs, per exemple, es pot donar el cas que portis un cert temps treballant amb les comunitats guaranís del sud de Bolívia, a qui has ajudat a fer uns diagnòstics de les seves comunitats, a construir una mínima estructura productiva estable, a tenir un sistema educatiu i un sistema sanitari ecosostenible. Les comunitats van progressant i en un moment determinat arriben a assumir una alcaldia. Com tu saps que probablement les capacitats de gestió d'aquests grups no són suficients, has d'actuar –en aquest cas-d'assessor tècnic d'un poder polític local.
S'han documentat molts disbarats en l'àmbit de la cooperació, com ara instal·lar cabines telefòniques allà on hi ha línies, que evidencien a vegades la desconnexió entre els projectes i la realitat a on s'adrecen. Casos així ja no es produeixen?
Casos com aquest es segueixen produint, tot i que potser més en casos de col·laboració governamental que a través d'ONG. Les ONG ens equivoquem, i reclamo el dret a equivocar-nos. Jo recordo un projecte a Namíbia que després es va demostrar que no s'hauria d'haver fet: pensàvem que teníem el suport de la població local, i va resultar que no, i el centre cultural que havíem construït va quedar aïllat i no ha funcionat. Però aquestes equivocacions formen part del procés, el que és important és saber que t'has equivocat
Els últims anys han comportat una professionalització de les ONG's. Podria descriure ara un procés estàndard d'identificació, valoració i gestió d'un projecte a un país del Sud?
No, perquè mai pot haver-hi un procés estàndard. Hi ha molts models de cooperació, i analitzant-los tots, no n'hi ha cap que pugui demostrar que és "el model". Cada lloc i cada circumstància són diferents. No podem fer una estratègia prèvia, hem de fer una estratègia molt flexible. No té res a veure estar pensant en fer a Moçambic un projecte a una zona on tornen refugiats després de molts anys de guerra, que fer-lo amb els guaranís a Bolívia.
I per identificar una necessitat que es transformi en projecte?
És que moltes vegades el que hem d'identificar no és un projecte, sinó un grup. Pensem en Àfrica: és més important que detectem un grup i donem suport a les seves activitats, per descabellades que ens puguin semblar, perquè aquell grup ha de créixer amb els seus errors i la seva auotevolució. Un cas específic: acabada la guerra de Moçambic al 92, amb la gent tornant en massa dels camps de refugiats sense res, només vaig trobar un grup de joves que volguessin fer alguna cosa. Aquell grup va considerar que la prioritat era fer el full dominical de la parròquia. En aquells moments, penses: com pot ser? Vam donar suport a aquell full dominical, va ser un error, ells ho van veure, van fer el seu procés d'avaluació, i després van constituir un grup que treballava a un barri, i que va fer una feina espectacular. Vam fer fins a dos o tres errors, que nosaltres suposàvem que ho serien, però volíem donar suport al procés, no al projecte en si, perquè en realitat aquest és l'excusa perquè el grup creixi.
En algun moment la intervenció de la societat civil forània pot ser distorsionadora o poc recomanable?
Sí. Hi ha casos en què pot ser distorsionadora i contraproduent. Hi ha alguns que no em preocupen, perquè poden actuar com a enzims: poden accelerar una reacció sense consumir-se en elles, és a dir, la reacció es produiria igual, però l'acció externa el que fa és que aquesta reacció s'acceleri. Aquestes intromissions que acceleren les reaccions que s'haurien de donar per si soles no em preocupen, estan bé. El que passa és que moltes vegades, quan tu intervens, no tens totes les certeses que aquesta reacció es produirà. Hem de procurar ser el mínim d'intervencionistes possibles, però tampoc hem de convertir els espais humans en uns zoològics que hem de preservar intactes. Hi ha d'haver una interacció, hem de treballar el màxim que es pugui en pla d'igualtat amb la gent i discutir els processos.
Fins a quin punt la necessitat de visibilització que tenen les ONG per un tema de finançament i recursos condiciona la tria i marxa dels projectes?
Hauria de dir que mai, però no seria veritat. Qualsevol ONG ha de tenir un mínim d'estratègia finançadora que li permeti l'equilibri, jugar entre els diners que tens, els orígens d'aquests diners i el que vols fer. Els projectes amb organismes públics ens permeten això; amb finançadors privats és més difícil perquè ja entra el tema d'imatge, i has de poder posar la placa i fer la foto.
Com les farmacèutiques que patrocinen caravanes humanitàries al Sahel, per exemple?
Aquest és un altre tema. Una cosa és buscar un equilibri entre el que ajudes i la imatge que dones, i l'altra és utilitzar la cooperació per recuperar imatge. En el cas d'algunes farmacèutiques, cal tenir coherència: no pots fer veure que ets molt generós, donant una misèria a una caravana d'ajuda, i després tallar tota la investigació de les malalties més importants que hi ha al món o saber que estàs impedint que es fabriquin genèrics per donar a Sud-àfrica o a l'Índia. Sense un mínim de coherència, estem parlant d'un ús fraudulent de la cooperació.
Com a president de la federació d'ONG, s'ha tancat, per exemple, el debat sobre la necessitat d'introduir mecanismes d'avaluació i control per valorar l'eficàcia dels projectes?
No, aquest debat no es tancarà mai, perquè mai tindrem una recepta que ens permeti l'avaluació total. Podem tenir avaluació de resultats: a aquesta escola han anat tants nens, o en aquest dispensari s'han atès tantes persones, o hem fet una formació a tantes persones. Pero més enlla d'això, el que ens interessa saber és si aquest projecte ha provocat un canvi en la vida d'aquestes persones. I això és molt complicat.
Quin és ara el debat intern més important que hi ha al si de les ONG?
Suposo que el repte més important que tenim ara és recuperar el sentiment que, malgrat que tinguem una crisi tan a prop, el món és global i les accions concretes les hem de situar en aquest món global; que la disminució de les desigualtats passa per considerar-ho tot globalment. I quan la gent et diu que primer és el veí, ens hem de preguntar qui és aquest veí: Àfrica està a 14 quilòmetres d'Espanya. Tots els missatges que rebem dels mitjans i de l'entorn estan tancant molt la societat catalana i espanyola en el seu espai immediat.