Per la Pau / Peace in Progress

Manuel Tapial

Durant els últims anys, ens hem anat acostumant a sentir parlar de macroagències de cooperació internacional, depenents de governs estatals o regionals, que acudeixen a socórrer la població civil cada vegada que veiem una catàstrofe a la televisió. Sempre, o gairebé, aquestes intervencions son executades per persones que, a part d'una llicenciatura, han fet màsters de cooperació internacional o similars; són els anomenats professionals del tercer sector.
Aquestes agències, com el concepte de les ONG tal com les coneixem, són relativament noves. Es creen als anys noranta i se les dota d'un marc legal que dóna cobertura a aquest tipus d'entitats amb l'objectiu, en el meu parer, de desactivar els moviments de solidaritat internacional que havien sorgit a l'abric dels processos revolucionaris d'Amèrica Llatina i que tenien un clar propòsit de militància.

Les persones que militem desinteressadament en l'àmbit de la solidaritat, amb petits projectes plens de tendresa, no podem passar per alt aquest tipus de cooperació, que veiem amb ulls crítics.
Darrerament, hem vist que els cooperants i les agències esmentades anteriorment acompanyen els nostres soldats en missions bèl·liques a l'Afganistan o al Líban. No hi ha dubte que aquestes companyies fan que més d'un de nosaltres es pregunti quins són els veritables objectius de les accions que pretenen dur-se a terme a aquests llocs i si responen a una necessitat objectiva reclamada per la població autòctona.

Hi ha moltes campanyes sorgides de poblacions autòctones que reclamen la nostra atenció, però són molt poques les que troben eco als nostres països d'origen.

No és rar, per exemple, viatjar a Palestina i trobar-hi un recel creixent de la població, que reclama una vegada i una altra que als països on s'origina l'ajuda es treballi per canviar les polítiques dels seus governs envers el país ocupant, l'Israel. N'és un exemple clar la iniciativa de desenes d'ONG palestines l'any 2005, una crida a que organitzacions de tot el món se sumessin a la campanya Boicot, Desinversions i Sancions a Israel, que d'altra banda s'allunya molt del concepte humanitari i a la qual s'hi han sumat activament poques ONG. Pel contrari, a aquesta campanya s'hi han sumat universitats, artistes de prestigi reconegut i sindicats, entre d'altres, i fins i tot ha tingut com a conseqüència que Israel estudiï una llei que castigui totes les ONG que col·laborin amb la campanya amb la dissolució de les organitzacions i l'empresonament dels seus membres, a manera de represàlia contra una marea que creix dia rere dia a tot el món.

Un altre exemple n'és la crida de la població de Gaza a la ruptura del bloqueig per tots els mitjans, que ha desembocat en una marea de diverses flotilles que, amb aquest objectiu, acudiren des d'Europa. Cap de les grans ONG s'ha sumat a la iniciativa, però sí que ho han fet algunes persones a títol individual o en representació d'entitats petites.

Aquestes iniciatives, que sorgeixen de la població destinatària de la nostra cooperació, són propostes generalment incòmodes per als nostres governs i, segons sembla, també per a les citades grans ONG de caràcter humanitari. Generalment, són els sectors més compromesos políticament i amb capacitat de comprendre les dimensions de la crisi els que s'adhereixen a aquestes propostes, que pretenen atacar l'origen dels conflictes; en el cas palestí, l'ocupació.

És necessari donar un cop d'ull a la nostra història més recent per comprendre que aquestes iniciatives no son noves i que la solidaritat que desperten entre nosaltres tampoc.

A tall d'exemple, es pot recordar que als anys vuitanta hi havia centenars de col·lectius de solidaritat amb els processos revolucionaris d'Amèrica Llatina que anualment organitzaven brigades de solidaritat. Generalment, les brigades estaven formades per metges que, plens de compromís polític i social, se n'anaven conscientment a la primera línia de front a socórrer els companys ferits. Així mateix, els mestres que participaven en aquestes brigades també van tenir un paper protagonista en l'alfabetització dels nuclis rurals.
Aquestes brigades responien a la sol·licitud de grups revolucionaris que es trobaven immersos en una batalla aferrissada contra les idees neoliberals procedents dels EUA, que posteriorment s'acabarien imposant amb el consegüent daltabaix social que acompanyà la contrarevolució. En aquella època, era impossible distingir el concepte de "cooperant" del d'"activista". Tots dos es fusionaven en compromís polític, en set de justícia social i, sobretot, en un esperit de companyonia amb els receptors de la solidaritat que permetia compartir en igualtat de condicions, sense el component paternalista que avui dia sembla dominar l'àmbit de la solidaritat.

Actualment, els poders fàctics ja s'han encarregat de diferenciar els dos conceptes d'una manera bàsica, entre bons i dolents. S'ha fet una diferència tendenciosa amb l'objectiu d'emmudir la dissidència social i política en el seu dret democràtic a manifestar-se davant del que es consideren injustícies de les quals els nostres governs són còmplices.

Els darrers esdeveniments de les aigües del Mediterrani, l'atac d'Israel a la Flotilla de la Llibertat que es dirigia a Gaza, es podrien emmarcar en un ressorgiment del compromís social i polític que ja es practicava des de molt abans de la professionalització de la solidaritat.

L'oportunitat que presenten les noves tecnologies, la comprensió d'altres realitats i el respecte per elles, i, sobretot, una coordinació efectiva de mínims entre diferents organitzacions d'Europa han permès que persones de tot el món coincideixin en accions, emparades en la legalitat internacional, que permeten posar de relleu el conflicte palestí i la seva vertadera naturalesa.
Es pot dir, sense exagerar, que la globalització de la solidaritat ha demostrat que, gràcies a quelcom de tan antic com els bons desitjos i la determinació ideològica, es pot canviar la realitat política de les regions més convulses del món per combatre la injustícia i les ideologies dominants que la sustenten.