Per la Pau / Peace in Progress

Anaïs Franquesa

A Chiapas, Estat del Sud de Mèxic, comunitats majoritàriament indígenes -i no indígenes- pateixen, diàriament, agressions per part de la policia estatal, federal, l'exèrcit i grups paramilitars diversos -en la majoria de casos estretament vinculats a interessos empresarials i a representants polítics locals, estatals i federals. Aquestes agressions inclouen desplaçaments forçosos de població, assassinats, detencions arbitràries, altres atacs violents o bé, de forma més subtil, l'accés a serveis bàsics -com l'educació o la sanitat- condicionats a la parcel·lació, i conseqüent privatització, de terres comunals (PROCEDE i altres programes similars).

Els motius són varis, però es podria dir que responen a un patró bastant comú: són unes terres molt riques en recursos naturals -aigua, or, petroli, gran biodiversitat, interès turístic, etc.-, situades en un punt estratègic (el corredor amb què pretenen unir Centre Amèrica amb Mèxic i Estats Units) habitades per comunitats majoritàriament indígenes que viuen de l'agricultura. Els interessos econòmics són enormes i ja estan en marxa -per part del Govern mexicà i empreses privades- mega-projectes relacionats amb el turisme i la mineria, entre d'altres, per treure'n el màxim rendiment econòmic. En la planificació i desenvolupament d'aquests mega-projectes no es té en compte la voluntat de les persones i pobles que hi habiten, ni se'ls consulta ni se'ls escolta, i quan alguna comunitat s'oposa a haver de deixar les terres, pretén continuar amb el seu estil de vida i exigeix el respecte dels seus drets i dignitat, és reprimida i amenaçada de diferents maneres.

En aquest context, malauradament, les persones que fan d'observadores de drets humans internacionals i nacionals, són útils. La seva funció és observar, enregistrar i documentar les violacions de drets humans que tenen lloc en aquestes comunitats. En no poques ocasions, al seu torn, la sola presència d'observadors té un efecte dissuasiu i moltes agressions que se'ns dubte ocorrerien, ja no tenen lloc. Dit això, i partint d'aquí, cal analitzar aquesta figura de forma crítica, posant de manifest també les contradiccions que implica i les seves limitacions.

En primer lloc, és alarmant que calgui la presència de persones externes a la comunitat (i al país en molts casos) perquè aquesta no sigui atacada o, en cas que ho sigui igualment, perquè els fets tinguin ressò o algun tipus de conseqüència penal o política. Aquesta qüestió obre diversos interrogants: és que les conseqüències legals i polítiques de determinats fets varien en funció de la procedència geogràfica i econòmica de la víctima o testimoni? És que es valora més la vida d'un europeu o nord americà (d'EUA) que la de la persona que viu a la seva pròpia terra? Quin és el grau d'impunitat -i corrupció- en les institucions locals, estatals i federals mexicanes que permeten aquesta situació si no és que la promouen directament?

Això no obstant, la presència d'observadors de drets humans en les comunitats té també impactes negatius i pot ser contraproduent. Si aquest no té molt clar quin és el seu paper pot obstaculitzar o irrompre en la vida diària de la comunitat i desestabilitzar-la. Determinades actituds posen en risc no només la vida de l'observador, sinó la de la pròpia comunitat (per exemple, el simple fet de voler anar a fer una passejada sense avisar prèviament o no respectar els espais d'intimitat). Així mateix, la intervenció directa en enfrontaments violents té conseqüències nefastes i s'allunya de la funció de l'observador, que en casos de conflicte ha de deixar-se veure, registrar tot el que succeeixi però sense involucrar-se en els fets directament ni posar-se en perill. Finalment, les actituds paternalistes -com portar regals o diners i repartir-los de forma aleatòria- creen i perpetuen unes dinàmiques de dependència que poc ajuden a dignificar les persones i els pobles.

Per minimitzar els riscos, és necessària una bona formació dels observadors i observadores per part de les entitats que els avalen, una planificació prèvia per part de les comunitats que els reben i deixar ben clares quines són les normes en cada comunitat -cosa que ja es fa en la majoria de casos. Però el que és més essencial és que les persones que fan d'observadores de drets humans prenguin consciència de les conseqüències dels seus actes i recordin en tot moment perquè són allà, ja que la seva estada serà curta, però els membres de la comunitat es queden.

En últim lloc, però penso que és el punt més fonamental, cal destacar la importància de la lluita dels pobles indígenes a Chiapas. Des de fa anys -podríem dir segles en realitat- estan lluitant per la terra, la cultura, les llengües, l'educació, l'autonomia...i contra l'explotació, la misèria, l'espoli de recursos, els intents d'assimilació... Sense comunitats organitzades en resistència, construint l'autonomia i lluitant pels seus drets, no hi ha observador que valgui. La figura perd tot el seu sentit.