Per la Pau / Peace in Progress

Luca Gervasoni

«Et diré una cosa: jo no sóc un pacifista. No vull negociar acords que legitimin la nostra derrota. Jo lluito per la justícia.» M'ho deia Abdallah Abu Rahma,i a Palestina, a principis del 2007. Abdallah era (i és) un dels nostres principals líders de la resistència noviolenta palestina contra l'ocupació israeliana. Des de llavors ha estat arrestat en set ocasions i ferit en trenta-quatre (en una d'elles un projectil d'alta velocitat el va ferir a l'esquena). Avui compleix una condemna de 16 mesos a la presó israeliana d'Offer. Què va fer? Va organitzar un movimentii contra tota violència, va mobilitzar la societat civil israeliana, va parlar de llibertat i independència. Mai va llençar una pedra.

El mateix secretari general de l'ONU, Ban Ki Moon, ha demanat recentment a Israel el seu alliberament aclarint que era un dels defensors de la pau més destacats que havia conegut.iii Llavors... ¿a què feia referència quan deia que no era un pacifista? A tots els qui entenem la pau com a paraula agermanada de justícia, la frase ens sorprèn. Però Abdallah té motius per dir-la. I no tan sols pels nefasts resultats de 17 anys de procés de pau entre Israel i Palestina. El cert és que el món activista que advoca per la justícia social o els drets humans (a Barcelona tant com a Jerusalem) s'ha distanciat cada vegada més de tots els qui pensen, escriuen i executen projectes sobre transformació de conflictes o construcció de pau. I és un greu error. Al llarg de la seva vida, Abdallah ha vist milers de projectes que focalitzaven en el diàleg, la resolució de conflictes o la restauració de relacions cooperatives en base a la mediació o la negociació (el maletí del constructor de pau). Ha estat conscient dels milers de milions d'euros que la comunitat internacional ha gastat promovent-los. I també ha vist com (quasi) cap d'aquests projectes treballava en suport del moviment noviolent contrari a l'ocupació. Cal advocar per tornar a unir els «resistents» amb els «pacifistes».

Especialment quan la resistència noviolenta (o resistència civil) ha demostrat ser una de les estratègies per transformar un conflicte més efectives de les últimes dècades. Especialment en aquells conflictes amb forts asimetries (minories oprimides, dictadures o ocupacions). I no pensem només en Gandhi o Luther King. Un estudi recentiv de Maria Stephan i Erica Chenoweth conclou que «les campanyes o els moviments noviolents (de l'última dècada) han aconseguit ser efectius en un 53% dels casos, mentre que només el 26% dels moviments de resistència armada ho va aconseguir». La revolució democràtica dels descamisats a Tunis sembla ser l'últim dels èxits de la resistència civil.v El més famós dels poetes de Tunísia, Abolkacim Ashabi, recitava: «Si un dia la gent decideix viure, el destí ens donarà resposta i totes les cadenes es trencaran».

Existeixen excel·lents i honestos estudis que ens mostren el potencial de la noviolència per transformar un conflicte i que expliquen molts dels èxits aconseguits (recomano el de Véronique Dudouet).vi Què és el que destaquen?

Bàsicament, dues coses.

En primer lloc, que molts dels conflictes moderns són de tipus asimètric, que les parts confrontades gaudeixen d'un poder, una organització i uns recursos enormement diferents que molt difícilment els permetran negociar en igualtat de condicions i assolir una pau justa. La resistència noviolenta, en centenars de països i situacions, ha aconseguit (amb els milers de matisos que construeixen cada cas) mobilitzar els grups marginats i/o oprimits, prendre consciència del seu potencial, donar legitimitat a les seves demandes i amb ella obtenir el suport internacional a les seves causes. Així aconsegueixen equilibrar la balança en les negociacions. M. L. King ho resumia així: «(El nostre objectiu) és forçar que una comunitat que sempre ha rebutjat negociar es vegi forçada a haver d'enfrontar-ho. Busquem dramatitzar la nostra situació, fins al punt que no pugui ser ignorada».vii

En segon lloc, que moltes d'aquestes revolucions, moviments de resistència, cops d'estat populars i moviments prodemocràtics creixen i es conformen (i sovint són destruïts i desmobilitzats) sense que les ONG, els centres d'estudi i les agències europees oficials de desenvolupament i construcció de pau incorporin amb prou feines mecanismes per defensar-los, donar-los a conèixer, difondre el seu missatge transformador. La incidència d'aquests moviments sovint es deixa per al camp activista dels «resistents», generant una «desconnexió» amb el camp de la construcció de pau que no permet assolir el potencial transformador d'unir ambdues estratègies.

Podem millorar.
(Però no t'oblidis d'Abdallah.)