En profunditat
Ciberactivisme per la pau: entre la urgència i la reflexió
Jordi de Miguel
Els atemptats terroristes de l'11M van representar, segons l'analista David de Ugarte, "el nostre bateig de sang en la Societat Xarxa". No tan sols els atacs van venir d'una organització en xarxa i d'un hacking del sistema públic de transports i informació —"netwar en estat pur"—, també la ciutadania va reaccionar amb una nova actitud en què la confiança en la pròpia xarxa d'informació, la velocitat i la viralitat van portar a una mobilització social capaç de condicionar el clima social i els resultats electorals. El ciberactivisme es va instal·lar entre nosaltres a cop de SMS.
Malgrat que els projectes centrats en l'ús de les noves tecnologies i les xarxes socials són encara escassos, des d'aleshores les ONG de pau no han desaprofitat els nous espais oberts per disseminar informació, promoure recollides de signatures o portar a terme enviaments massius de queixes a responsables polítics. El ciberactivisme s'ha convertit així en una bona porta d'entrada per vincular el pacifisme de caire genèric, emocional i ètic a un programa d'acció orientat a la incidència política al voltant de diferents conflictes.
Cal preguntar-se, però, per l'aparent dificultat d'encaixar els valors en què se sustenten les ciberaccions i la necessitat d'entendre els conflictes i els processos de pau des de la reflexió i l'anàlisi, sense restriccions de temps ni d'espai. És ben cert que moltes ciberaccions s'inscriuen còmodament entre els paràmetres de la "percepció itinerant": tot va de pressa, manca context i sovint saltem d'acció a acció sense comprovar la profunditat de l'aigua. Tant és així, que els més escèptics ja han encunyat els termes slacktivisme (slack = 'mandrós') i clickactivisme com a divisa d'aquesta nova manera d'actuar.
Entre el ventall d'eines i espais a la xarxa podem trobar-ne algunes que, com Twitter i Facebook, ens poden ser útils per aconseguir i distribuir informació de manera massiva i ràpida, generant estats d'opinió més o menys efímers. Les darreres setmanes han estat un bon exemple de com la xarxa multiplicava la cultura de pau a través de la difusió de campanyes com el Dia de l'Acció Global contra la Despesa Militar (#gdams) o d'informacions sobre alguns conflictes que arribaven directament de l'interior dels països on havien esclatat (Costa d'Ivori). Cal destacar també la influència de l'agenda de la xarxa sobre la mediàtica tradicional, molt intensa en el cas de l'ús de bombes de dispersió de fabricació espanyola a Líbia.
Sovint, però, la potencialitat d'aquestes eines pot quedar reduïda a un intercanvi d'impressions, més o menys superflu, entre un cercle d'agents afí i un xic ampliat gràcies a l'ariet tecnològic. Després de tant soroll, som, en el fons, els mateixos parlant del mateix? Quantes ONG de pau conversen a la xarxa amb ciutadania i entitats que no són afins als seus plantejaments?
Potser quan parlem d'eines per a la ciberacció també n'hauríem d'incloure altres, com les wiki i els blocs, que, més enllà de la distribució d'informació, ens poden ajudar a generar continguts de manera col·lectiva i a construir els significats comuns que han de permetre assumir una sòlida cultura de pau que, certament, es mou en paràmetres de creixent complexitat. Potser caldria ampliar l'abast del concepte ciberactivisme per incloure-hi qualsevol acció feta per a la transformació amb l'ajuda de les noves tecnologies, independentment de la seva rapidesa, la seva facilitat i el seu afany d'urgència. En qualsevol cas, sempre es tractarà d'integrar-ho tot en una estratègia de comunicació també complexa que, sense oblidar els mitjans tradicionals, combini eines, objectius i públics diversos.
No podem entendre les xarxes socials només com una manera d'arribar a més gent: amb el seu ús, els agents de pau s'aproximen al cor de valors associats al seu treball, com l'horitzontalitat, la participació, la transparència, la gestió democràtica i, sobretot, el diàleg i la negociació. Amb aquestes eines o altres, l'important és l'actitud comunicativa, amb afins i no afins. La naturalesa dialògica de les xarxes socials exigeix conversa i col·laboració, i si hi volem fomentar la cultura de pau no ens podem comportar d'acord amb models de comunicació que consideren el receptor com un mer consumidor de missatges o un sparring. El repte del moviment per la pau serà, doncs, saber combinar, amb eines i actitud, la necessitat de mobilitzar accions concretes per a la pau, amb l'imperatiu de fomentar una anàlisi complexa dels conflictes, tot essent capaces de discutir i compartir dificultats i propostes amb la base social real i amb l'opinió pública virtual no necessàriament afí que en algun lloc, més enllà, també dialoga.