Per la Pau / Peace in Progress

En aquesta ocasió ens dedicarem a conèixer una mica més les relacions entre els mitjans de comunicació i els conflictes armats. Amb aquest propòsit, començarem oferint un breu esbós històric d'aquesta relació secular. Seguidament, us oferim algunes eines que poden ser d'utilitat; en concret, extractes de documents relacionats amb l'ètica periodística en la cobertura de conflictes cruents, recursos audiovisuals amb algunes de les imatges vinculades amb la guerra i la pau de major impacte al segle xx i el que portem de xxi, a més d'un mapa dels països més perillosos per exercir el periodisme.

1. Esbós històric

Les albors dels mitjans de comunicació poden situar-se als antics imperis xinès, persa i romà. Ja al segle I a. de C., Juli Cèsar creà les Acta Diurna, tauletes de bronze que eren llegides en públic i en les quals es recollien les notícies més destacades ocorregudes dins de les fronteres de l'Imperi, com ara batalles, legislació aprovada pel Senat, etc. No obstant això, no és fins al segle xvii quan apareixen les primeres gasetes a l'Europa occidental, amb un contingut similar al dels nostres diaris actuals.

La relació entre mitjans de comunicació i conflictes armats s'estreny durant la primera meitat del segle xix amb l'aparició de la figura del corresponsal de guerra, i destaca el paper que van tenir els principals diaris britànics durant les campanyes de Napoleó a Espanya i Alemanya (1805-1814) i durant la Guerra de Crimea (1853-1856). La difusió del telegrama al llarg de l'últim terç del segle xix facilità enormement la tasca dels corresponsals, que abandonaren un estil més proper a l'assaig literari per dedicar-se a redactar articles i columnes en què narraven breument el desenvolupament de les guerres.

Cal dir que fins ben superat l'equador del segle xx, els mitjans de comunicació eren emprats principalment com a maquinàries de propaganda dels estats. Resulta simptomàtic que un aleshores jove oficial de l'exèrcit britànic, Winston Churchill, cobrís per a diversos diaris londinencs les guerres al nord de l'Índia, Sudan i Sud-àfrica, lloant amb gairebé cap crítica les gestes militars dels seus companys d'armes. Potser el més gran exemple d'aquest tipus de premsa propagandista fou el naixement de la premsa groga al Nova York de finals del segle xix, on els editors de diaris Joseph Pulitzer i William R. Hearst van mantenir una pugna durant la Guerra Hispano-Nord-americana per publicar les notícies més sensacionalistes, a costa de la seva veracitat. La implosió accidental del cuirassat USS Maine al port de l'Havana el febrer de 1898, que ells atribuïren falsament a agents espanyols i acabà servint a la Casa Blanca com a casus belli per entrar en la guerra, és paradigmàtic.

La utilització dels mitjans de comunicació —als quals als anys vint s'afegeix la ràdio— per part dels estats com a eines propagandístiques seguí sense grans variacions al llarg del segle xx, essent empleats recurrentment per elevar la moral de la tropa i la població durant les dues guerres mundials. La nostra Guerra Civil no en fou una excepció, i va destacar la presència d'Ernest Hemingway com a corresponsal de guerra per a una agència de notícies dels Estats Units.

La Guerra de Vietnam (1964-1975) suposà un punt d'inflexió: va irrompre a escena la televisió. Per primera vegada en la història, corresponsals de guerra i operadors de càmera viatjaren incrustats en unitats militars dels Estats Units, podent captar i difondre amb notable llibertat imatges de la crua realitat d'una guerra que la nació americana estava perdent. Aquestes imatges, moltes d'elles emeses en directe, que cada nit veien milions de ciutadans als seus televisors, aconseguiren canviar la posició d'una opinió pública, que passà a oposar-se majoritàriament al conflicte. D'aquí ve que sigui un lloc comú dir que la Guerra de Vietnam es va començar a perdre a les llars dels Estats Units.

En endavant, l'actitud dels governs fou seleccionar els periodistes que s'anaven a incrustar a les seves unitats militars, per tal de fer confraternitzar combatents i informadors. Aquest fet repercutia negativament en l'objectivitat dels reports, que, a més, eren sotmesos a censura. És l'anomenat model pool media, aplicat de la Guerra de les Malvines (1982) ençà. En algunes ocasions, fins i tot s'ha impedit la presència de periodistes, com a la invasió de l'illa de Granada per part dels Estats Units (1983).¹ Davant d'aquest fet, les cadenes CBS i ABC van dur el seu govern davant els tribunals per haver violat la primera esmena de la Constitució, que garanteix el dret a la informació.

No obstant això, la voluntat de controlar la informació per part dels estats s'ha vist confrontada per la tenaç tasca de nombrosos mitjans que no han volgut renunciat a oferir la seva pròpia visió dels conflictes. Després de les limitacions a la llibertat d'informació imposades durant les intervencions a Panamà i l'Iraq, la cobertura informativa de l'actuació del contingent militar de Nacions Unides durant la guerra civil de Somàlia, iniciada l'any 1991, suposà un punt d'inflexió. Les imatges de cadàvers de marines dels Estats Units essent arrossegats i vexats pels carrers de Mogadiscio escaparen al control del Pentàgon i causaren en la població dels Estats Units, i occidental en general, un rebuig a la intervenció a la banya d'Àfrica.²

En endavant, la pugna entre la llibertat d'informació i el control d'aquesta per part dels estats ha continuat sent una tònica general. Un clar exemple és el descontent per part del govern dels Estats Units amb la cobertura que donaren nombrosos mitjans internacionals durant la intervenció del 2003 a l'Iraq. L'atac per part d'un tanc de l'exèrcit nord-americà contra l'Hotel Palestina de Bagdad, on s'allotjaven bona part dels periodistes que cobrien la guerra,³ en suposà un tràgic exemple. No obstant això, la presència de mitjans de comunicació que escapen al control informatiu segueix essent una realitat, malgrat que l'Iraq és el país on més periodistes han estat assassinats en els darrers anys.⁴

El cas de l'Afganistan presenta certes similituds. Malgrat això, l'estat de guerra que viu el país dificulta enormement la lliure circulació de periodistes sobre el terreny. A més, l'actitud vers els mitjans de comunicació dels països que formen part de la coalició internacional sota comandament de l'OTAN varia, passant del model pool media que poden practicar els Estats Units, el Regne Unit, Holanda o Itàlia, que permeten la presència de periodistes incrustats a les seves unitats de combat, al model molt més restrictiu d'Espanya, que limita la zona de treball dels periodistes a les bases militars. A pesar d'això, persisteix la presència d'informadors que treballen al marge de la protecció/control de les tropes internacionals.

Finalment, la irrupció en escena de les noves tecnologies, principalment la telefonia mòbil i les xarxes socials a Internet, com ara Facebook o Twitter, han democratitzat enormement la capacitat de transmetre informació. En les revoltes i revolucions que s'estan succeint al món arabomusulmà és constant el degoteig d'imatges i relats transmesos per simples ciutadans, escapant a la censura dels seus governs. Aquests nous canals de la informació han estat vitals per conèixer de primera mà el que està passant al Sàhara Occidental, Tunísia, Egipte, Líbia, Bahrein, Síria o el Iemen. Tot i que no són informacions generades pels mitjans de comunicació, sí són recollides i utilitzades per aquests, com a eina de suport i complement a la cobertura "tradicional" dels conflictes.

2. Documents i recursos relacionats amb l'ètica del periodisme als conflictes armats

A continuació oferim articles referents al tractament de conflictes armats d'alguns dels codis ètics del periodisme més destacats:

Principios Internacionales de Ética Profesional del Periodismo de la UNESCO de 1983 (es pot consultar la versió completa aquí).
Principio IX: Eliminación de la guerra y de otros grandes males que enfrenta la humanidad El compromiso ético con los valores universales de la humanidad llama a que el periodista se abstenga de cualquier justificación para la incitación a las guerras de agresión y a la carrera de armamento, especialmente en el caso de armas nucleares, y el resto de las demás formas de violencia, odio o discriminación, especialmente el racismo y el apartheid, así como la opresión por regímenes tiránicos, el colonialismo y neocolonialismo, y otros grandes males que afligen a la humanidad, tal como la pobreza, la desnutrición y las enfermedades. Haciendo así, el periodista puede ayudar a eliminar la ignorancia y el desentendimiento entre la gente, hacer a los ciudadanos de un país sensibles ante las necesidades y deseos de otros, asegurar el respecto a los derechos y la dignidad de todas las naciones, de toda la gente y de todos los individuos sin la distinción de raza, sexo, lengua, nacionalidad, religión o convicción filosófica

Resolució 1003 sobre ètica del periodisme del Consell d'Europa de 1993 (es pot consultar la versió completa aquí)
Situations of conflict and cases of special protection

33. In society, situations of tension and conflict sometimes arise under the pressure of factors such as terrorism, discrimination against minorities, xenophobia or war. In such circumstances the media have a moral obligation to defend democratic values: respect for human dignity, solving problems by peaceful, tolerant means, and consequently to oppose violence and the language of hatred and confrontation and to reject all discrimination based on culture, sex or religion.

34. No-one should remain neutral vis-à-vis the defence of democratic values. To that end the media must play a major role in preventing tension and must encourage mutual understanding, tolerance and trust between the various communities in regions where conflict prevails, as the Secretary General of the Council of Europe has set out to do with her confidence-building measures in the former Yugoslavia.

35. Having regard to the very specific influence of the media, notably television, on the attitudes of children and young people, care must be taken not to broadcast programmes, messages or images glorifying violence, exploiting sex and consumerism or using deliberately unsuitable language.

Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1996 (es pot consultar la versió completa aquí):
Annex 5. Recomanacions per a la cobertura de conflictes armats o bèl·lics

1. Donar veu a tots els actors i promoure la comprensió entre les parts implicades. Afavorir el diàleg.
2. No deshumanitzar cap part; cal parlar de les víctimes i també dels victimaris.
3. Evitar el llenguatge de les parts combatents i dels seus aliats. Exposar els enganys de qualsevol d'aquestes.
4. Mostrar els grups que en la base treballen per la pau, no només els dirigents. En particular, els esforços de la societat civil, que atén les víctimes físicament, materialment i emocionalment.
5. Explorar els conflictes en la seva complexitat i tractar la violència i els seus efectes tant visibles com invisibles, però també ocupar-se de les causes diverses que els han generat.
6. Els mitjans han d'evitar el sensacionalisme i també impedir l'emissió sense control de missatges en línia que siguin bel·licistes, xenòfobs, racistes i sexistes.
7. Informar dels conflictes encara que no hi hagi violència pot ajudar a prevenir-la.
8. No abandonar la cobertura després de l'alto el foc i ocupar-se de la resolució, la reconstrucció i la reconciliació.
9. Aprofitar les similituds entre els conflictes perquè les experiències constructives ajudin els que encara no han trobat un camí de resolució.
10. Cal fer esment sempre de les fonts de la informació, particularment quan representen actors enfrontats, i tenir en compte que terceres fonts enriqueixen la visió del conflicte. En cas d'informacions fetes sota censura o imposicions, cal fer-ho saber als receptors.

EthicNet. Journalism Ethics: Pàgina web que recull els codis de ètica periodística de la major part dels països europeus, a més d'alguns extraeuropeus, com els Estats Units, fins a un total de quaranta-sis.

3. Recursos audiovisuals

A continuació oferim una sèrie de documents audiovisuals relacionats amb la pau i la guerra, la solidaritat i la violència, del segle xx i del que portem del xxi. Hem seleccionat les fotografies i els talls de ràdio i televisió que aquí presentem sense seguir un criteri estricte, sinó atenent al seu impacte mediàtic, difusió, rellevància històrica o proximitat a la nostra societat.

• Dona plorant un mort, després del bombardeig de Lleida per part de l'aviació franquista el novembre del 1937.
• Retransmissió de la BBC de la rendició d'Alemanya el 7 de maig del 1945.
• Imatge que donà lloc al flower power, presa durant una manifestació contra la guerra de Vietnam realitzada a Washington DC l'any 1967.
• Marxa per la Pau a Washington DC (1971) contra la guerra de Vietnam. Aquestes imatges corresponen a una de las nombroses manifestacions multitudinàries que es van fer a la capital dels Estats Units per mostrar al govern l'oposició majoritària de la població a una guerra considerada injusta i inútil.
• "La noia del napalm". Imatges captades l'any 1972 als afores de Saigon després d'un bombardeig amb napalm per part de l'exèrcit de l'aire de Vietnam del Sud, aliat dels Estats Units, sobre un poblat indefens. ADVERTÈNCIA: aquestes imatges poden ferir la seva sensibilitat.
• Presa de Saigon per part de l'exèrcit de Vietnam del Nord l'any 1975, aliat de la Unió Soviètica. Aquest enregistrament suposà una humiliació pública per a les totpoderoses forces armades dels Estats Units, que hagueren d'evacuar de manera precipitada la ciutat davant l'avenç de les tropes comunistes. El món veié en directe com Estats Units havia perdut la guerra.
• L'home del tanc. Així fou batejat aquest anònim ciutadà xinès que va plantar cara a una columna de tancs durant les protestes de la plaça de Tiananmen, l'abril del 1989.
• A cops de martell contra el mur de Berlín (1989), per part d'un ciutadà de l'Alemanya Oriental davant de la passivitat de les forces de l'ordre de l'RDA.
• El violoncel·lista de Sarajevo (1992), sobrenom amb el qual es coneix Vedran Smailovi?, violoncel·lista de l'Orquestra Filharmònica de Sarajevo que interpretà diàriament peces de música clàssica en homenatge a les víctimes del llarg setge que va patir la seva ciutat, des de les runes de la devastada Biblioteca Nacional i Universitària de Bòsnia-Herzegovina.
• El no a la guerra de Barcelona, multitudinària manifestació celebrada el febrer del 2003 contra la invasió d'Iraq per part dels Estats Units i alguns dels seus aliats.
• Entrada a Bagdad de les tropes nord-americanes l'abril del 2003. Després d'un mes de combats, l'exèrcit dels Estats Units entrava a la capital iraquiana. Van tenir lloc dos fets simbòlics que marcarien la prolongació de la guerra al país asiàtic: l'enderroc de l'estàtua de Sadam Hussein, aclamat per la multitud reunida al voltant, i la col·locació de la bandera nord-americana al seu lloc, escridassada pels iraquians, que veieren en aquest acte un símbol invasor i colonialista.
• Mapa dels periodistes assassinats des del 1992. La web del Committee to Protect Journalists ens ofereix una útil eina per conèixer el nombre de periodistes assassinats des del 1992, per país i any.

1 Martin, S. E. (2006). "US Media Pools and Military Interventions in the 1980s and 1990s". Journal of Peace Research, 43(5), 601-616.(Tornar)
2 Ibídem.(Tornar)
3 Com a resultat moriren dos periodistes, entre ells l'espanyol José Couso.(Tornar)
4 Segons les dades ofertes pel Committee for the Protection of Journalists. Es pot consultar la seva web a www.cpj.org.(Tornar)