En profunditat
El mercat de la defensa i la seguretat
Tica Font
El final de la guerra freda va suposar un canvi en la naturalesa dels conflictes armats. Per una banda, els conflictes han passat a ser majoritàriament interns, i, per una altra, s'han obert nous fronts de participació militar que han conduït a un augment de les missions militars a l'exterior i a canvis en la gestió i en la tecnologia militar. Els combats a Iraq i Afganistan han estat i són un laboratori d'estratègies i tecnologies militars. Alguns analistes els plantegen en tant que "guerres de quarta generació" i els caracteritzen com a guerres de victòria ràpida, tot i que sense derrota de l'enemic, amb una llarga postguerra i presència militar permanent.
Militarment, a partir dels anys noranta es planteja la situació de com mantenir la superioritat militar en el teatre de noves operacions i pressupostos més baixos. La solució es buscarà en dos fronts: per una banda, se centrarà en la tecnologia, en l'augment de l'ús d'alta tecnologia, de tecnologia de la informació, de sistemes no tripulats i d'armes amb major precisió, etcètera. Per una altra, se centrarà en l'organització i la gestió militar: com disminuir-ne les proporcions, alleugerir-ne l'estructura, privatitzar-ne moltes de les funcions i incorporar-hi comeses policials.
La privatització que afrontem es dóna en un context de canvi global en el pensament polític i econòmic dels anys vuitanta: el pensament neoliberal va impulsar un corrent privatitzador de totes les activitats públiques, incloent-hi la de defensa i seguretat. En aquest context privatitzador els governs deixen en mans del mercat moltes tasques que exercien els militars. Aquesta tendència privatitzadora ve de lluny. La primera privatització important es va produir després de la Segona Guerra Mundial: en l'àmbit de la producció d'equips militars o armes, les empreses públiques fabricants d'armament van passar a mans privades. La segona onada privatitzadora va afectar la I+D militar i el desenvolupament de nous sistemes d'armes, que també van passar a mans de la indústria militar privada. I finalment la caiguda del mur de Berlín i els atemptats de l'11-S han comportat una reestructuració del sector industrial militar: entre 1989 y 2003 les inversions en nous projectes es van reduir considerablement. La indústria militar es va enfrontar a aquesta crisi mitjançant l'expansió del mercat, incorporant-hi totes aquelles tasques militars que ja no formaven part del nucli dur o essencial d'"allò militar". Després de l'11-S aquest procés d'externalització s'ha ampliat al sector de la seguretat interior (Homeland Security), la qual cosa ha suposat la formació d'un nou sector industrial que uneix la indústria militar amb la indústria de noves tecnologies.
Com s'ha comentat, a la dècada dels noranta es va produir una reducció dels pressupostos de defensa, es van anul·lar programes de desenvolupament de noves armes, etcètera. Aquesta reducció en el volum de negoci del mercat militar, juntament amb el replantejament de noves estratègies i tecnologies militars davant els conflictes emergents, va generar una pressió per part del sector industrial militar cap als governs per tal que aquests externalitzessin les activitats militars cap al sector privat. El sector militar privat al·legarà que la privatització de funcions militars no essencials estalviarà costos, millorarà la qualitat, permetrà l'accés a nous coneixements, experiències i habilitats; en definitiva, augmentarà l'eficàcia i disminuirà els costos per a l'Estat. Els governs més influenciats pel corrent neoliberal privatitzador han propiciat l'aparició d'aquest nou sector i li han traspassat algunes tasques i funcions pròpies dels militars.
Així és com al llarg de la dècada dels noranta apareixen noves empreses, moltes de les quals estan lligades a la indústria productora d'armes, que oferiran serveis com ara manteniment, subministraments, modernització d'equips i armes, suport logístic, formació i entrenament de militars o policies, construcció de bases i el seu manteniment, serveis d'intel·ligència i contraintel·ligència, operacions especials, assessorament estratègic i tècnic a governs i militars, serveis de traducció, protecció a persones, instal·lacions o infraestructures, ajuda humanitària, resposta ràpida davant desastres, suport en operacions de pau, destrucció d'armes, gestió de conflictes, negociacions de pau, transicions polítiques, etcètera. En definitiva, empreses que actuaran al "camp de batalla".
Algunes tasques que porten a terme aquestes empreses poden considerar-se tasques militars "essencials": gestió d'instal·lacions (bases, presons, casernes, etcètera), sistemes d'abastiment, formació i entrenament militar o intel·ligència. Per tant, la primera qüestió que requereix debat és la definició de tasques "no essencialment" militars. Si no es fa així, aquestes empreses, per magnitud i intensitat del servei que presten, es podria considerar que representen una duplicitat de les forces militars; és a dir, que són exèrcits privats.
La creació legal d'aquests exèrcits privats ens porta a una altra qüestió important: el control democràtic de l'ús legal de la violència. Als estats moderns només l'Estat té la legitimitat de l'exercici exclusiu de l'ús de la violència. La presència d'aquestes empreses en l'exercici de la violència trenca el monopoli de l'Estat, augmenta la distància entre la presa de decisions i l'execució de la força i introdueix un actor privat que pot tenir objectius propis, que només ret comptes a qui el contracta i que busca maximitzar beneficis, amb la pèrdua, d'aquesta manera, de qualsevol control democràtic sobre les seves activitats.
En el cas de Líbia podem trobar una paradoxa. Gadafi contracta "mercenaris" per aixafar les revoltes populars contra el seu règim polític, i els rebels contracten empreses de serveis militars per formar i entrenar les milícies actuals: els futurs militars per derrocar el règim de Gadafi. En aquest debat no podem obviar el pragmatisme del mercat: les empreses són lleials i estan al servei dels interessos dels seus accionistes, la seva lleialtat no és el bé comú ni tampoc l'interès col·lectiu.
Finalment cal apuntar que, atès que moltes d'aquestes empreses estan íntimament lligades a les empreses productores d'armes, podem trobar-nos amb què els seus interessos econòmics encoratgin o afavoreixin la perpetuació de certs conflictes o la generació de noves necessitats que facin que es requereixin els seus serveis.