En profunditat
Exèrcits de lloguer
Mario A. Laborie
Iglesias
El mes de maig passat, els medis de comunicació internacionals feien públic que l'empresa de serveis de seguretat privada "Reflex Responses" havia estat contractada pel príncep hereu d'Abu Dhabi amb l'objectiu de formar un batalló compost de 800 estrangers. El contracte, per un total d'uns 500 milions d'euros, especifica que aquesta força estaria destinada a dur a terme missions d'operacions especials dins i fora del país, defensar els oleoductes i altres infraestructures de possibles atacs terroristes i sufocar les revoltes internes. Aquest fet ha ratificat, si és que hores d'ara existeix qualsevol mena de dubte, com les empreses transnacionals exportadores de serveis i relacionades amb la seguretat estan, cada vegada més, desenvolupant funcions fins ara catalogades com a inherentment estatals i reservades als exèrcits regulars nacionals.
Com a resultat de les dinàmiques de la globalització i per raons d'eficiència econòmica, s'ha impulsat la desestratificació i la privatització de serveis. La pràctica totalitat de les Forces Armades dels països del nostre entorn no han estat alienes a aquestes transformacions. La gran disminució d'efectius militars dels últims lustres, les dràstiques reduccions dels pressupostos de defensa, sobretot a Europa, juntament amb l'augment del nombre i la complexitat de les operacions militars a l'exterior han fet peremptori recórrer a les empreses privades de seguretat. Consegüentment, el mercat de la seguretat privada viu en l'actualitat una època d'or.
Efectivament, avui tots els exèrcits occidentals precisen, en major o menor mesura, del recolzament de contractistes per desenvolupar les seves missions. El catàleg de serveis que les empreses privades ofereix s'estén per totes les funcions militars, des de les relacionades amb el combat directe fins a les purament logístiques. Aquestes companyies disposen de gran flexibilitat d'actuació, capacitat de crear solucions adaptades a cada cas concret, rapidesa d'acció, coneixements sobre el teatre d'operacions, experiència operativa, confidencialitat, i es publiciten per ser una alternativa més barata. L'externalització facilita l'especialització de les Forces Armades en els processos que constitueixen la seva raó de ser, alliberant personal i recursos d'aquelles feines que poden realitzar-se de forma eficient fora de l'estructura militar.
Tanmateix, malgrat els avantatges exposats, la repercussió que tenen les activitats d'aquestes empreses als exèrcits nacionals és un element distorsionador que ha de ser analitzat amb tota cura. A nivell pràctic, existeixen evidències que les activitats dels contractistes poden obstaculitzar, en certa mesura, la presa de decisions i comprometre les accions de combat de les forces regulars en escenaris de conflicte armat.
Però en un nivell superior, la major part dels recels que es plantegen estan lligats a la privatització de certes funcions "inherents als Estats", és a dir, intrínsecament relacionades amb l'interès públic. Tot i que és cert que no existeix consens sobre quines són les funcions que, per la seva naturalesa inequívocament estatal, no han de ser privatitzades, el que sí està àmpliament acceptat és que no hi ha res més inherent als Estats que l'ús legítim de la força armada. De fet, com escriví Max Weber, l'Estat no existiria com a tal si no pogués monopolitzar la violència. Sota els paradigmes democràtics, l'Estat constitueix l'únic agent en el qual s'hi pot confiar per al convenient control i l'autorització de l'ús de la força, la qual cosa constitueix la justificació del seu monopoli per part dels governs legítims i la seva missió fonamental, per sobre de qualsevol altre que puguin dur a terme.
En conseqüència, els Exèrcits, com a organització armada que garanteix l'aplicació de la violència legítima d'acord amb els principis que emanen de l'Estat democràtic, són sens dubte la institució que es veu més afectada per l'activitat d'aquestes firmes que entenen la seguretat com una manera més de negoci. En teoria, les Forces Armades només externalitzen les diligències que no constitueixen tasques militars en essència, donat que aquestes són considerades funcions inherentment governamentals. Tanmateix, a la pràctica, s'ha difuminat la línia divisòria entre les activitats essencialment estatals, que en cap cas han de ser externalitzades, i les tasques comercials, que poden estar subjectes a la gestió del sector privat. L'exemple d'Abu Dhabi és clar: la força armada, ensinistrada i equipada per una empresa privada, se situa a disposició del govern del país substituint a l'Exèrcit en les tasques que li serien pròpies. Tot i que aquest no deixa de ser un cas extrem, no hi ha dubte que ens trobem davant una tendència que sembla consolidar-se a escala global.
En conclusió, en el context actual en el qual els factors econòmics semblen primar per sobre d'altres consideracions, la contractació d'empreses de seguretat privada ofereix noves possibilitats que no han de ser obviades. Però és necessari avaluar amb cura quines funcions, malgrat els possibles avantatges, no és convenient d'externalitzar, ja que els beneficis potencials immediats poden amagar perjudicis a llarg termini. Qualsevol acció que debiliti el rol que duen a terme les Forces Armades dintre l'Estat democràtic, incrementa la possibilitat que altres agents desafiïn la primacia d'allò "públic" per sobre d'allò "privat". En aquesta línia argumental, sembla crucial una regulació robusta sobre aquest mercat.