La mediació a l’era dels algoritmes: riscos i oportunitats per als processos de pau

«La mediació en línia té un potencial enorme per ajudar a resoldre conflictes. A la regió Àsia-Pacífic, té un protagonisme especial perquè facilita l’accés a la justícia a grans poblacions on és difícil accedir a la resolució de disputes per altres mitjans».[1] Aquesta observació, feta fa vint anys, continua essent profundament rellevant avui en dia. Aleshores, el meu argument era que un paradigma de resolució de conflictes centrat en Occident i basat en la tecnologia no era adequat per al context asiàtic. Molt abans de l’omnipresència de les xarxes socials i els telèfons intel·ligents, ens vam centrar a desenvolupar arquitectures de resolució de conflictes en línia que aprofitaven tecnologies incipients com la telefonia mòbil i la ràdio comunitària per Internet.

Un bon exemple d’aquesta metodologia va arribar el 2002, quan es va utilitzar a les negociacions oficials d’alto el foc a Sri Lanka. En aquest cas, de manera inèdita, es va utilitzar un programari comercial adaptat, anomenat Groove Virtual Office, per facilitar els processos de mediació activa, basats en un procés de One-Text.[2] Aquesta plataforma, que vaig codissenyar (a més de dirigir-ne el desenvolupament d’eines de suport a les mediacions), permetia utilitzar comunicacions xifrades, asíncrones i multilingües, i també crear repositoris de documentació amb funció de cerca, eines de suport a la presa de decisions i mapatge de posicions de diferents parts interessades. Bàsicament, es va dissenyar per integrar les aportacions no només de les principals parts negociadores, sinó també de la diàspora i dels participants en les Vies 2 i 3 dels processos de pau[3], fet que demostra l’arrelament de l’ús de les tecnologies de la comunicació en mediacions complexes lluny del Nord Global.

El 2025, vint anys després del procés de One-Text a Sri Lanka, el paper i la rellevància de la tecnologia en la consolidació de la pau estan molt més ben establerts. Tot i això, la perspectiva dels anys posa sobre la taula un repte fonamental per als equips de mediació. Les mateixes plataformes que ofereixen unes oportunitats sense precedents per al diàleg també actuen com a vectors de dinàmiques sabotejadores, que poden fer descarrilar les fràgils converses de pau. Aquest dilema és greu perquè aquests nous vectors de producció d’informació estan totalment fora de l’àmbit de les regles de Chatham House i de l’entorn controlat necessari per fomentar la confiança.

Ara els mediadors estan sotmesos a un autèntic bombardeig d’informació i els processos en què participen, curosament gestionats, s’enfronten a l’amenaça constant de campanyes en línia de desinformació i informació errònia dissenyades per atiar l’odi, difondre falsedats incendiàries i erosionar la confiança de la societat en un possible acord. Aquest efecte de «contagi emocional», en què el sentiment en línia influeix directament en com se sent la gent fora de la xarxa, posa de manifest que la seguretat d’una sala de negociacions a porta tancada ja no és suficient per protegir la integritat del procés. Quins marcs, si n’hi ha, poden conciliar la capacitat de la tecnologia per destruir i reconstruir la confiança en el context específic d’una negociació mediada?

Les mateixes plataformes tecnològiques que ofereixen oportunitats per al diàleg també actuen com a vectors de dinàmiques sabotejadores, que poden fer descarrilar les fràgils converses de pau

La primera constatació és el costat fosc (o més fosc) de la tecnologia i les xarxes socials, que representen una amenaça directa i creixent no només per a la cohesió social en general, sinó també per als mecanismes de la mediació per a la pau. L’amplificació algorítmica de continguts incendiaris a les xarxes socials pot endurir les posicions de les parts negociadores i dels seus electors, i això pot fer que la capacitat d’arribar a acords, la pedra angular de la mediació, sigui políticament insostenible. La difusió de desinformació es pot utilitzar com a arma per restar credibilitat als mediadors, fer descarrilar converses o violar l’«entorn controlat» essencial per a negociacions que són fràgils. Per a una persona mediadora, aquest escenari és un repte sense precedents: els aspectes clau de l’entorn del conflicte canvien en temps real en resposta a forces que s’escapen totalment de l’àmbit d’aplicació de les regles de Chatham House o dels codis de conducta establerts. La dinàmica dels sabotejadors ja no es limita a actes de violència física, sinó que es manifesten en campanyes virals d’odi i falsedat que poden fer recular els delicats avenços assolits a la taula de negociacions.

Per contra, tot i que es destaca amb menys freqüència, el potencial transformador de la tecnologia en la mediació és més profund quan va més enllà dels processos elitistes i empodera les comunitats de base. Tal com vaig apuntar el 2006, el futur de la Resolució de Conflictes en Línia (Online Dispute Resolution, ODR) al Sud Global no passa per replicar els sistemes basats en ordinadors personals, sinó per aprofitar les tecnologies que la gent ja té. El creixement explosiu de la telefonia mòbil va presentar una oportunitat per dissenyar sistemes ODR amb una «cara humana». Entre les aplicacions concretes per a la mediació comunitària hi trobem l’ús de SMS per enviar notificacions en la llengua vernacla dels acords a les parts en conflicte; la possibilitat que els mediadors sobre el terreny recullin testimonis d’àudio i vídeo amb els seus telèfons mòbils; la creació de sistemes específics que ofereixin als mediadors opcions en temps real per resoldre conflictes habituals, com les relacionades amb la terra; i l’ús de videoconferències mòbils per connectar les parts que es troben en zones remotes amb els centres de Resolució Alternativa de Disputes (Alternative Dispute Resolution, ADR). Aquest enfocament acosta la mediació als arrossars, a l’oficina de correus i a la casa del cap del poble i, per tant, es passa d’un procés centralitzat i inaccessible a un servei omnipresent, fàcil de fer servir i amb ressonància cultural per a la resolució noviolenta de conflictes.

Els sabotatges a la mediació ja no es limiten als actes de violència física, sinó que es manifesten en campanyes virals d’odi i falsedat. La desinformació es pot utilitzar com una arma per restar credibilitat als mediadors

Aquest dualisme reflecteix el treball de la professora Miriyam Aouragh, que va comparar les xarxes socials amb l’espasa de Dàmocles i va argumentar que «aquells que s’empoderen en seure sota l’espasa ho fan assetjats per l’amenaça constant de ser ferits per la mateixa espasa, perquè la matança pot arribar amb la més mínima pertorbació».[4] Com afirma el professor Admire Mare, la tesi central d’Aouragh és que «les xarxes socials són una tecnologia oberta i sense límits, cosa que permet als actors estatals i no estatals aprofitar-les per a finalitats bones i nefastes». En altres paraules, tot i que poques vegades es reconeix en els debats polítics i a la literatura acadèmica del Nord Global, les xarxes socials són alhora bones i dolentes, útils i perjudicials, conciliadores i divisives, pacífiques i violentes.

Aquesta doble naturalesa de les eines digitals es manifesta directament als processos de mediació. WhatsApp, per exemple, ha revolucionat la manera com el personal mediador es relaciona amb les parts en conflicte: l’Oficina de l’Enviat Especial de les Nacions Unides per al Iemen utilitza grups de WhatsApp per mantenir una comunicació en temps real amb els equips negociadors,[5] però alhora s’enfronta al problema de la desinformació sobre el procés de pau difosa per la mateixa plataforma. La Missió de Suport de les Nacions Unides a Líbia (UNSMIL) va establir relacions de «soci de confiança» amb Facebook per eliminar continguts perjudicials adreçats als membres del Fòrum de Diàleg Polític Libi, sobretot a les dones participants, a més de fer servir la mateixa plataforma per promoure narratives de pau.[6] Aquesta paradoxa —en què la mateixa aplicació, tecnologia, plataforma, producte o eina que facilita una consulta inclusiva es pot convertir en una arma per sabotejar el procés— exigeix ​​que els mediadors desenvolupin estratègies digitals sofisticades que aprofitin les oportunitats i redueixin els riscos.

Més enllà de les plataformes web tradicionals, han sorgit enfocaments innovadors de mediació digital en diversos contextos. El 2021, les consultes de l’organització Build Up a través de WhatsApp van arribar a 93 dones iemenites d’onze províncies, fet que va permetre crear espais de diàleg en un moment en què les trobades presencials eren impossibles.[7] L’Espai de Suport a la Societat Civil per a Síria va crear un lloc web interactiu que permet als actors de la societat civil siriana comunicar les seves aportacions directament a l’Alt Enviat Especial de les Nacions Unides per Síria, un mecanisme pont entre les negociacions de pau de la Via 1 i les perspectives de base.[8] Aquestes iniciatives posen de manifest que les eines digitals, quan es dissenyen amb objectius de mediació específics, poden superar les barreres tradicionals de geografia, gènere, seguretat i accessibilitat.

Els equips de mediació han de desenvolupar estratègies digitals per aprofitar les oportunitats de les plataformes tecnològiques i alhora reduir-ne els riscos per associats

L’evolució del diàleg en línia s’estén més enllà dels processos formals de pau a les societats digitals emergents. En aquest article sobre el futur de la Resolució de Conflictes en Línia,[9] vaig assenyalar les complexes transaccions socials i comercials que es produeixen en mons virtuals com «Second Life». Aquests entorns, amb les seves pròpies economies, drets de propietat i normes socials, ja estaven generant noves disputes que arribaven al món real, inclòs el primer assassinat induït per un conflicte sobre un artefacte virtual. Aquesta constatació va plantejar una pregunta crucial per al futur de la mediació: necessitem sistemes d’ODR dissenyats explícitament per a conflictes que sorgeixen i existeixen íntegrament en àmbits virtuals? El «metavers» actual s’enfronta als mateixos reptes de governança, dany i resolució. Això demostra que hi ha una necessitat creixent de marcs de mediació innovadors aplicables a diversos productes tecnològics i plataformes, fet que ens obliga a crear ponts no només al món físic, sinó també en la interacció cada cop més complexa, fluida i dinàmica entre els mons virtual i real, els espais on es formen les comunitats i sorgeixen els conflictes.

Els mediadors actuals reconeixen cada vegada més que, per a una mediació digital eficaç, cal reunir-se amb les parts allà on es comuniquen, ja sigui mitjançant aplicacions de missatgeria xifrada, plataformes de xarxes socials o interfícies mòbils, en lloc d’esperar un accés universal a les plataformes web tradicionals. Ara bé, és imprescindible aplicar reformes profundes a les plataformes per tal de materialitzar aquest potencial tan prometedor. Els algoritmes han de prioritzar el diàleg constructiu per davant de les mètriques d’engagement, amb mecanismes que frenin la propagació viral de comentaris incendiaris i falsos durant períodes de crisis intenses i sobtades o en contextos marcats per dèficits o retrocessos democràtics.[10] L’assignació de recursos ha d’aconseguir la paritat entre les operacions del Nord i del Sud, mitjançant la contractació de parlants d’idiomes locals i experts culturals, a més d’invertir en sistemes d’intel·ligència artificial dissenyats per a contextos no anglòfons i no occidentals.

Les intervencions dirigides per la comunitat i de caràcter comunitari requereixen una inversió sostinguda i el desenvolupament de capacitats. Els equips negociadors de pau tradicionals necessiten formació sobre les plataformes digitals i com adaptar-les de manera fonamentada, sostenible, accessible, equitativa i amb perspectiva de gènere. Alhora cal reforçar la constel·lació de marcs polítics, normatius, mediàtics i jurídics nacionals en relació a la integritat de la informació. De fet l’alfabetització en mitjans digitals hauria de convertir-se en una prioritat de l’educació pública, des de la infància fins a l’edat adulta. Els grups de dones i les organitzacions juvenils que utilitzen les xarxes socials per a la pau necessiten suport i recursos específics, ja que cal reconèixer el seu paper com a poblacions vulnerables i agents innovadors de pau.

Els algoritmes han de prioritzar el diàleg constructiu per davant de les mètriques d’engagement, amb mecanismes que frenin la propagació viral de desinformació

L’impacte dels mitjans socials en la consolidació de la pau en els contextos de la Majoria Global desafia les categoritzacions simplistes i binàries de beneficiós o perjudicial.[11] Com defensa el professor Mare, les plataformes representen «una tecnologia oberta i sense pany» que requereix una comprensió sofisticada dels contextos locals, les dinàmiques de poder i les relacions sociotècniques.[12] De fet, a la recerca duta a terme el 2021 en el marc del meu doctorat va quedar patent que, a Sri Lanka, les xarxes socials «van contribuir simultàniament a l’enrocament autoritari i a la resistència a l’erosió democràtica», que «les diferents motivacions dels usuaris de Facebook i Twitter van traduir-se simultàniament en la defensa de marcs prosocials i violents en moments de disturbis importants fora de la xarxa», i que aquestes dues xarxes socials «van amplificar simultàniament l’odi i van produir continguts prosocials, noviolents i conciliadors que reclamaven civisme, defensaven les institucions democràtiques i celebraven la diversitat».

El camí de la mediació a l’era digital requereix un replantejament absolut de l’entorn en línia en què es desenvolupen els processos de pau. Els models de negoci de les plataformes que es beneficien d’una «guerra d’històries» xoquen directament amb la tasca de la mediació per reduir la tensió, ja que amplifiquen les narratives divisives i acceleren la decadència epistèmica.[13] La solució no passa per modificar les plataformes perjudicials, sinó per dissenyar arquitectures de mediació digital a mida, basades en una col·laboració genuïna amb la societat civil local. D’aquesta manera, es pot garantir que aquells que tenen experiència en la transformació de conflictes tinguin un paper central en la creació d’eines que no només siguin tècnicament funcionals, sinó que també tinguin una base contextual. Per a un mediador, és cabdal ser conscient que el codi no és neutral, sinó que reflecteix biaixos inherents que poden ajudar en el context del delicat equilibri d’una negociació o sabotejar-la completament.

Avui en dia, la persona mediadora ha de rebre l’autoritat persuasiva, projectada i percebuda de les sofisticades eines d’Intel·ligència Artificial (IA) amb un profund escepticisme. La seva funció no és suplantar l’ofici del mediador, sinó augmentar-ne la capacitat. Com va demostrar la plataforma One-Text durant el procés de pau de Sri Lanka fa dècades, el veritable valor de la tecnologia rau, a part del seu desenvolupament endogen, en la capacitat per ajudar el personal de mediació a gestionar grans quantitats d’informació, facilitar el diàleg estructurat superant les distàncies i modelar escenaris complexos per millorar el raonament humà. Hem de qüestionar constantment els biaixos de les fonts de dades i les anàlisis errònies de la IA, recordant que cap algoritme no pot replicar les tasques essencials, humanes, d’establir relacions, demostrar empatia i fer judicis crítics i matisats en una taula de negociació.

Cal qüestionar els biaixos de les anàlisis de la IA i recordar que cap algoritme pot replicar les tasques humanes d’establir relacions, demostrar empatia i fer judicis crítics en una taula de negociació

En última instància, la transformació de les plataformes digitals —d’escenaris de conflicte en eines pràctiques per a la mediació— exigeix posar al centre la saviesa de les persones que negocien la pau cada dia als llocs més fracturats del planeta. Són les comunitats locals i els i les professionals de la pau, inclosos els de les Primeres Nacions, els Adivasi i les comunitats indígenes, els que entenen les particularitats de la creació de confiança i la gestió de la narrativa, essencials en qualsevol mediació fructífera. Els seus coneixements, experiència i saviesa han de ser la base per dissenyar una nova generació d’entorns de mediació digital. Per això, cal abandonar la lògica extractiva, les plataformes rapaces i els esforços mercenaris de Silicon Valley i crear espais en línia dissenyats per promoure el diàleg, la confidencialitat i el consens, que són els pilars del procés de mediació que els algoritmes actuals estan programats per destruir.

En altres paraules, la feina d’una persona mediadora avui en dia ja no es limita a seure en una taula de negociació física, sinó que comprèn els continguts, els comentaris i els corrents en línia que alimenten el conflicte. Per tant, l’èxit no passa només per la capacitat de moure’s entre els béns comuns digitals adversos, sinó per remodelar-los activament. L’art de la mediació, amb un focus en la desescalada, la confidencialitat i el diàleg mesurat, s’ha de plasmar ara en la lògica del codi. Aquest és el nou repte: no adaptar els processos de pau als capricis de l’algoritme sinó adaptar l’algoritme als principis perdurables d’una pau justa.

Aquesta és una versió traduïda de l’article originalment publicat en anglès.

Fotografia

Representació simbòlica de la mediació en un context digital i algorítmic. Autoria: Anbu-Creations (Shutterstock).