Stephanie Williams va exercir com a alta funcionària de Nacions Unides entre 2018 i 2022 i el seu últim càrrec va ser el d’Assessora Especial del Secretari General de l’ONU per a Líbia. En aquesta conversa reflexiona sobre com la desinformació i la manipulació digital han marcat un dels processos de mediació internacional més complexos dels últims anys. A partir de la seva responsabilitat al capdavant de la missió de pau de l’ONU a Líbia, Williams descriu com el discurs d’odi en línia, l’ús de la desinformació i la ingerència estrangera no només van aguditzar les divisions sobre el terreny, sinó que també van posar directament en perill les dones negociadores i constructores de pau. També explica com la missió de l’ONU va respondre a la violència digital amb col·laboració directa amb les plataformes de xarxes socials i la celebració de diàlegs en línia. Una experiència que queda recollida en el seu llibre: Libya Since Qaddafi: Chaos and the Search for Peace.
Quin era el context polític i social de Líbia quan vostè arriba al país com a mediadora de Nacions Unides?
Líbia va emergir després de 42 anys de règim autoritari el 2011, quan Muamar el Gadafi va ser destituït com a conseqüència d’una revolta popular. Durant les quatre dècades del seu règim capritxós i violent, el Govern controlava estrictament la informació. No hi havia llibertat d’expressió, de paraula o de reunió. Després del derrocament de Gadafi, la població va passar d’una llibertat d’expressió nul·la a una llibertat total, sense restriccions. Naturalment, va ser una transformació meravellosa, ja que la població líbia finalment va trobar la seva veu pròpia: van sorgir molts mitjans de comunicació, emissores de ràdio, diaris i canals de televisió.
Durant la Primavera Àrab, en la qual Líbia va jugar un paper determinant, les revoltes es van organitzar en gran mesura a través d’Internet. Jo em trobava a l’altre costat del món àrab, a la petita nació insular de Baréin, on les xarxes socials també van impulsar un breu alçament. En general, durant aquest període tumultuós a la regió, Internet es va convertir en un motor enorme de mobilització. El mateix va passar a Líbia, i la tendència va continuar després del derrocament de Gadafi, majoritàriament per bé, però en alguns casos també per mal, ja que qualsevol podia crear i editar notícies, o formar opinions.
Com van canviar les xarxes socials la dinàmica del conflicte a Líbia?
Les xarxes socials es van convertir en una arma de doble tall a mesura que evolucionava el conflicte. La plataforma que va prosperar més, i continua prosperant, és Facebook. A Líbia hi ha més comptes de Facebook que persones. Després de la destitució de Gadafi, les coses no van sortir com s’esperava: el país va començar a fracturar-se i tot seguit va caure en un conflicte armat. Hi ha moltes raons que expliquen aquest deteriorament, però una d’elles va ser l’ús de les xarxes socials per dividir la població i incitar a la violència mitjançant el discurs de l’odi.
Després del 2011, Líbia va viure dues guerres civils: una el 2014 i l’altra el 2019-2020, la que jo vaig presenciar. En aquesta última, sovint semblava que el conflicte es manifestava tant a Internet com al camp de batalla físic, amb una retòrica polaritzant i discurs d’odi i «alteritat». La deshumanització de «enemic» ens va dificultar immensament la promoció del diàleg com a missió de les Nacions Unides. Des de la nostra posició ens vam pronunciar enèrgicament contra el discurs d’odi i vam intentar col·laborar amb diversos mitjans de comunicació. Vam reunir alguns dels principals influencers per animar-los a moderar el seu to, amb resultats diferents, però no vam poder reunir en una mateixa sala personalitats mediàtiques de bàndols oposats perquè el conflicte sobre el terreny era massa intens.
En aquell moment, quan exercia el càrrec de mediadora principal de les Nacions Unides és quan la violència digital va ser més perillosa.
Les xarxes socials es van convertir en una arma de doble tall a Líbia. Durant el conflicte, es van utilitzar per dividir la població i incitar a la violència amb discursos d’odi
Quins altres obstacles es va trobar en matèria de desinformació?
Un gran obstacle va ser la ingerència estrangera. La majoria dels observadors són conscients que alguns països van desplegar mercenaris i van subministrar armament en una violació flagrant de l’embargament declarat per l’ONU, però també és cert que certes capitals estrangeres van emprar exèrcits electrònics i van coordinar campanyes de desinformació. Per exemple, quan el general Haftar va llançar el seu atac sorpresa contra Trípoli l’abril del 2019, hi va haver un component important de (des)informació per fer que el seu atac semblés un fet consumat, quan en realitat es va enfrontar a una forta resistència.
Després del cessament de les hostilitats i l’alto-el-foc, aquest últim mediat per mi a l’octubre de 2020, passem a les converses polítiques sota els auspicis del Procés de Berlín, amb suport internacional. Va ser durant les converses polítiques quan vam veure la violència digital més immediata i personal, causada per la desinformació i el discurs d’odi. Les dones que hi participaven es van convertir en el principal objectiu dels abusos en línia, la difamació i la intimidació.
De fet, la violència contra les dones a Líbia ja s’havia manifestat prèviament.
Abans de 2019 ja s’havien assenyalat diverses activistes, polítiques i parlamentàries líbies prominents. Salwa Bugaighis, activista destacada pels drets humans, va ser assassinada el 2014 a Bengasi, durant les eleccions parlamentàries. La legisladora Fariha Berkawi també va ser assassinada a Derna, l’estiu del mateix any. El juliol del 2019, en ple apogeu de la guerra civil, Seham Sergiwa, diputada de Bengasi, va ser víctima d’una desaparició forçada. Era molt valenta i havia criticat obertament l’ús de la força militar. Una nit, després de dir a la televisió el que jo qualificaria de crítiques moderades envers les forces del general Haftar, uns homes emmascarats van a casa seva i la van segrestar. Mai més no se l’ha tornada a veure.
Per tant, ja existia un ambient de temor. Per això el novembre del 2020, quan vam iniciar les converses polítiques, vam reunir tots els participants fora del país – entre els quals 17 dones-, perquè les condicions dins de Líbia eren massa delicades. Naturalment, les participants femenines estaven preocupades per la seva seguretat.
Com es van produir els atacs contra les dones en l’àmbit digital?
Les dones van començar a ser blanc d’atacs a Facebook. Tot va començar amb la creació de pàgines falses amb l’objectiu no només d’avergonyir-les públicament per la seva participació política, sinó també d’intimidar-les, a elles i a les seves famílies.
Una de les mesures que vam prendre per contrarestar aquest fenomen va ser establir una relació de confiança amb Facebook. Ja aleshores, era ben sabut que la desinformació havia contribuït a agreujar els conflictes —per exemple, a Myanmar—, amb la qual cosa Facebook es va mostrar sensible envers el problema. Líbia no era un mercat gaire gran per a l’empresa —només set milions de persones—, però Facebook era conscient de les implicacions negatives de la seva manca d’actuació en altres casos, per la qual cosa, quan vam assenyalar els comptes falsos, els van eliminar en menys de 24 hores. Això ens va permetre mantenir les dones a la sala de negociació.
Les dones es van convertir en el principal objectiu dels abusos en línia, la difamació i la intimidació a través de la creació de pàgines falses
No obstant això, mentre portàvem a terme la mediació política, el novembre del 2020, una altra activista de Bengasi, Hanan al-Barassi, va ser assassinada a tirs a plena llum del dia per parlar a les xarxes socials sobre els fills del general Haftar. No cal dir que es tractava d’un entorn perillós per a les dones. Al final, vam perdre una dona del diàleg polític, perquè es va retirar. Era de l’est de Líbia. Suposo que cadascú pot treure les seves pròpies conclusions sobre el que la va motivar a marxar. La meva funció no consistia a qüestionar-la: era evident que totes aquestes dones estaven sotmeses a una pressió terrible. La violència digital directa va generar por entre les participants en el diàleg polític.
Hi va haver també desinformació coordinada adreçada a la pròpia mediació de l’ONU?
Durant la primera ronda de les nostres negociacions polítiques, es va dur a terme una àmplia campanya de desinformació, els orígens i impacte de la qual desconeixíem en aquell moment. Vèiem moltes coses a les xarxes socials, però no enteníem d’on provenien.
No va ser fins un mes després d’aquesta ronda de converses quan vam comprendre el que havia succeït. Un estudi de l’Observatori d’Internet de la Universitat de Stanford va revelar que l’Agència de Recerca d’Internet de l’antic director rus de l’empresa Wagner, Yevgeny Prigozhin, en coordinació amb exèrcits electrònics de la regió del Pròxim Orient, va dur a terme una campanya massiva de desinformació contra la mediació de l’ONU a Líbia.
Jo vaig ser directament assetjada per Prigozhin. Com descric en el meu llibre, l’incident més greu va tenir lloc el gener de 2022 quan vaig visitar Moscou. El director rus – o un doble seu – es va presentar al meu hotel amb un grup d’emissaris i em va seguir fins a l’ascensor. No ens vam adonar de l’operació fins que l’endemà es van publicar unes fotos a Internet per relatar una història falsa segons la qual jo havia fet un tracte amb Prigozhin. Jo encara era a Moscou va sortir la notícia i va ser realment intimidant per a mi i el meu equip, atès el que sabíem sobre la seva brutalitat. L’ONU a Líbia ja havia estat víctima d’atacs violents; tres treballadors van ser assassinats a Bengasi el 2019 en circumstàncies que continuen sent molt tèrboles.
L’Observatori de la Universitat d’Stanford va assenyalar que el que passava a Líbia formava part d’un patró general que també s’havia portat a terme a Síria i al Sudan. L’estudi va motivar Facebook a eliminar centenars de pàgines relacionades amb l’operació.
Quines tecnologies van promoure més la violència digital?
Crec que per ara ja ha quedat demostrat que les campanyes de desinformació, l’ús d’algoritmes i la manipulació de les xarxes socials van ser factors determinants, per exemple, en el Brexit o a les eleccions nord-americanes del 2016. Per tant, no hauria de sorprendre que, bàsicament, algunes de les mateixes forces, o similars, apliquessin la mateixa metodologia en el context libi.
Rússia tenia un gran interès a Líbia i donava ple suport a una de les parts del conflicte: ja havien subministrat armes i mercenaris a Haftar. Els interessava aconseguir un resultat que no posés en perill la seva posició o els seus interessos sobre el terreny a Líbia i, en general, al continent africà. No va ser una gran sorpresa, però el descobriment va reforçar el nostre compromís i el nostre enfocament —o almenys el meu enfocament— que l’única manera de combatre això era ser completament transparents sobre el procés de mediació i l’objectiu final, per tal de tranquil·litzar la població líbia.
Per combatre la desinformació, necessitàvem que el procés de mediació fos completament transparent, que la població líbia pogués observar què passava a les sales de negociació
En els algoritmes es pot veure com la gent s’endinsa en aquests laberints i es creu tota mena de teories conspiratòries. Quan la principal font d’informació són les xarxes socials i es viu en una càmera de ressonància, és molt difícil arribar a les persones. En algun moment esdevé un tret identitari: es crea una nova identitat, o una identitat afegida, complementària a la identitat fora de línia. Els telèfons, els ordinadors i qualsevol tecnologia que hagi permès el desenvolupament de les xarxes socials s’han convertit en armes pels dos bàndols en conflicte.
En què es va traduir la seva voluntat de transparència en l’estratègia de mediació?
El millor desinfectant és la llum del sol, oi? Només cal il·luminar el que s’està fent amb la llum del sol, perquè si no s’és obert i transparent i s’està a l’ofensiva, en lloc de la defensiva, no s’està responent. Per tant, necessitàvem ser molt més transparents i vam anar agafant cada vegada més compromís amb una transparència més radical.
Vam tenir una conversa força complicada en el context de les Nacions Unides, perquè – i ho respecto- hi ha molta cautela. Però vaig sentir que l’entorn de les xarxes socials a Líbia, inclosa la ingerència estrangera, era tan agressiu que, si no hi érem, d’altres explicarien la història, i no seria la correcta.
En aquest context vam organitzar diàlegs digitals, principalment amb joves, per refutar les narratives falses a les xarxes socials. En vam celebrar cinc durant cinc mesos, i també vam realitzar enquestes per demostrar quina era l’opinió dels joves sobre temes clau: eleccions, reforma econòmica, desarmament de les milícies i drets humans. Vam poder utilitzar-ho per contrarestar discursos del tipus «ja ho saps, no es poden celebrar eleccions a Líbia i això és cosa dels Germans Musulmans».
A través dels diàlegs digitals, vam constatar ràpidament que la gran majoria de la població volia eleccions, un canvi en l’statu quo, més transparència en la gestió dels ingressos petroliers, rendició de comptes per les violacions dels drets humans i justícia transicional. I tot això succeïa en directe, en àrab, i no podia ser rastrejat pels «Grans Germans» – servei d’intel·ligència- que estaven en línia.
Aquests diàlegs es van fer molt populars i es van convertir en tendència. Utilitzàvem l’humor, per arribar al públic jove, i la gent es va adonar que les seves opinions podien ser escoltades.
La transparència també va ser una característica de les negociacions polítiques?
El febrer de 2021, en el nostre segon diàleg polític, vaig decidir retransmetre’n la major part en directe. Era el moment post-pandèmia i quan es van celebrar els diàleg la gent encara patia les seqüeles de la COVID i els seus efectes psicològics, i encara era més important mantenir la màxima transparència a la sala, que la població líbia pogués observar el que succeïa, ja fos la votació o les entrevistes als candidats per al govern d’unitat.
Aquesta experiència em va confirmar que qualsevol procés polític o de pau ha de ser inclusiu. Per descomptat, la preferència de molts països —i de la classe dirigent a Líbia— és mantenir les negociacions a porta tancada. Es reuneixen cinc o tres homes en un sala plena de fum, i s’arriba a un acord, no és així? Però jo creia, i segueixo creient, que en llocs com Líbia, com més inclusiva sigui la pau, més probabilitats tindrà de consolidar-se, o de tenir l’oportunitat de fer-ho. I, en canvi, com més es converteixi en un simple repartiment del pastís, o en un acord per compartir el poder, més probabilitats hi haurà que torni a degenerar en violència.
Tot procés de pau ha de ser inclusiu. Cal més participació de les dones, el jovent i la societat civil. Com més inclusiva sigui la pau, més probabilitats tindrà de consolidar-se
Cal més inclusió de les dones, del jovent i de la societat civil, així com dels i les representants dels grups vulnerables, ja siguin diferents grups ètnics o tribus.
En aquest context de violència digital, hi ha lloc per a l’esperança?
La meva sensació és més de preocupació que d’optimisme. Durant la Primavera Àrab, per exemple, les xarxes socials van ser un gran motor de mobilització, però quan una tecnologia comença a utilitzar-se de forma positiva, arriben altres influències per sabotejar-la i manipular-la.
Les institucions tradicionals, ja siguin governs elegits democràticament o les Nacions Unides, sempre estan en desavantatge, intenten mantenir-se al dia amb la tecnologia que canvia ràpidament. Ara presenciem l’ús de notícies falses, fins i tot per part de líders mundials destacats com el president Trump, i es normalitza la desinformació.
La meva pregunta és: si els britànics haguessin sabut com s’estava manipulant la campanya del Brexit a Internet, haurien pres les mateixes decisions? Els governs elegits democràticament i les institucions responsables acostumen a actuar amb cautela. Sempre seran vulnerables, ja que les forces malignes aniran un pas per davant i estaran disposades a utilitzar les mateixes eines sense ètica. Per a ells no existeix la moralitat, no existeix el bé comú.
Hem de conscienciar les persones sobre com i per què són objecte de manipulació a Internet.
Aquesta entrevista ha estat traduïda de la versió original, en anglès.
Fotografia
La representant especial en funcions del Secretari General de Nacions Unides, Stephanie Williams, informa la premsa durant la quarta ronda de la Comissió Militar Conjunta Líbia 5+5, Palau de les Nacions. 21 d’octubre de 2020. Autoria Violaine Martin (ONU).