El 2015, armats únicament amb la nostra passió, la wifi d’una cafeteria del centre de la ciutat que a la nit es convertia en bar i el pressentiment que Twitter algun dia podia arribar a ser important, vam posar en marxa Siasa Place, una organització cívica tecnològica dirigida per joves amb seu a Nairobi (Kenya). Érem un grup de joves ambiciosos que, per alguna raó, coincidíem en la visió de la democràcia, i ens vam conèixer en una sèrie d’esdeveniments en diversos llocs de la ciutat. Ens va unir el coneixement general que teníem sobre el país i l’actualitat, així com la passió per canviar les coses. Jo tot just havia acabat els estudis a l’estranger, o sigui que, en tornar a casa després d’haver estat set anys fora, em va alegrar trobar aquesta nova comunitat, amb la qual vaig connectar intrínsecament i immediatament. Érem patriotes i no teníem diners, només una sensació d’urgència. L’espai cívic s’estava reduint, l’ambient estava carregat de desil·lusió i els joves anhelaven tenir un espai per expressar-se, ser escoltats i organitzar-se. Deu anys després, aquesta aposta per la democràcia digital ens ha situat a l’avantguarda del moviment cibernètic de l’Àfrica oriental.
En aquell moment, era com predicar al desert. Organitzàvem una tertúlia setmanal anomenada #SiasaWednesday, en què debatíem sobre l’assignació pressupostària, els escàndols de corrupció, el lideratge i la participació del jovent en la governança. Ens reuníem virtualment a una hora concreta i, de vegades, teníem la impressió d’estar parlant sols.
Durant tres anys, ens vam reunir cada setmana sens falta a la mateixa hora per debatre diversos temes i mobilitzar altres persones per aconseguir que s’unissin a nosaltres. I, de mica en mica, la gent s’hi va anar afegint. Els fils es van anar fent més llargs. Els seguidors es van multiplicar. Et pots creure que havíem d’escriure les converses i que de vegades ens passàvem tres hores seguides parlant d’un tema concret? Això va ser abans dels espais, quan teníem fils de conversa. De vegades no tenies ni idea de qui estava llegint o les preguntes es quedaven a mig camí, mentre que altres preguntes arribaven dies després, quan algú topava per casualitat amb la conversa. En aquell moment, havies de respondre per escrit. Avui dia, donem per feta l’existència dels espais X, en què milers de persones poden participar en debats en directe, parlar i escoltar, només prement un botó, desafiant el poder en temps real. I també els vídeos en directe de TikTok, en què la gent pot comentar en temps real.
Internet no només s’ha convertit en el mitjà, sinó també en el moviment. Els hashtags són demandes; els influencers són analistes polítics; els mems són pancartes de prostesta
Avui dia, els mems són pancartes de protesta, gracioses però amb postures polítiques i missatges forts. Un llenguatge polític intel·ligent i diferent amb el qual els joves estan encantats d’interactuar. Els hashtags són demandes. Els influencers són analistes polítics. Internet no només s’ha convertit en el mitjà, sinó també en el moviment. Ara bé, a mesura que les nostres veus anaven guanyant força, també ho feien les repercussions.
L’espasa de doble tall de l’empoderament digital
Durant la darrera dècada, les plataformes digitals han esdevingut l’escenari principal del compromís cívic a l’Àfrica oriental. De Nairobi a Kampala, de Dar es Salaam a Kigali, els i les joves han creat poderoses comunitats en línia que impulsen la transparència, la rendició de comptes i la justícia.
Siasa Place existeix per enfortir aquest moviment. Desenvolupem marcs institucionals, oferim educació cívica i formem la propera generació de líders sobre com utilitzar les eines tecnològiques per al compromís polític. Iniciatives com ara «Política, tecnologia i drets» tracten els matisos del treball digital, la moderació de continguts i la violència de gènere als espais en línia. També donem suport a plataformes com zKE, que recullen l’opinió (essencialment dels joves) sobre els projectes de llei, tot demanant suggeriments o recomanacions sobre aquests projectes d’una manera més àgil i eficaç, perquè escoltar l’opinió pública forma part de la nostra constitució. La manera d’enviar els comentaris canviarà considerablement, especialment a mesura que les generacions més joves es vagin acostumant i familiaritzant amb l’ús de les plataformes digitals.
Amb tot, les mateixes eines que fem servir per organitzar-nos s’utilitzen en contra nostra. A Kenya, el Parlament ha treballat recentment en l’aprovació d’un projecte de llei controvertit sobre les xarxes socials que atorgaria a les autoritats accés als dispositius de la ciutadania. Sota el pretext de la regulació, el projecte aplana el camí per al control i la repressió. A Uganda i Tanzània s’han tancat plataformes senceres durant les eleccions. Etiòpia va patir una apagada total d’Internet el 2023. En tota la regió, la democràcia digital no només és desigual, sinó que està assetjada.
Les plataformes digitals s’han convertit en l’escenari del compromís cívic a l’Àfrica oriental. El jovent ha creat comunitats en línia poderoses en favor de la transparència, la rendició de comptes i la justícia
La democràcia digital a l’Àfrica oriental
Parlar de «democràcia digital» a l’Àfrica oriental és parlar d’una contradicció. La connectivitat és desigual. L’accés és car. Kenya disposa d’Internet d’alta velocitat, però, tot i que cada vegada arribem a més gent, la connectivitat continua essent problemàtica, i a les zones més rurals continua essent difícil accedir a Internet. En termes d’assequibilitat, els paquets de dades continuen resultant cars per al ciutadà mitjà. Fins i tot tenir un telèfon intel·ligent és car. Això fa que, si una llar es pot permetre adquirir un telèfon intel·ligent, normalment sigui el de l’home de la casa, fet que també es tradueix en el predomini masculí dels usuaris: la majoria dels usuaris en línia són homes, no dones. La violència en línia és alta, però la violència contra les dones assistida per la tecnologia és encara més gran. Quan s’és una minoria, les possibilitats de patir assetjament en línia són elevades, motiu pel qual moltes persones redueixen la seva participació en alguns temes, especialment en assumptes d’ordre polític, que solen despertar força passions.
També cal tenir en compte que Kenya és un dels països més actius del món. De fet, es troba entre els cinc primers pel que fa al nombre d’hores que els ciutadans passen en línia. No obstant això, hi ha una contradicció: als països on els mitjans de comunicació tradicionals estan dominats per propietaris afins a partits polítics, Internet es converteix en l’únic espai sense filtres per a la dissidència. De fet, hem assistit a un creixement dels mitjans alternatius, des dels podcasters fins als youtubers. Però ni tan sols en aquest cas podem confiar únicament en el món en línia.
La democràcia digital implica crear sistemes alternatius de confiança i rendició de comptes, perquè les institucions ens fallen massa sovint
La democràcia digital implica combinar les sessions en directe de Facebook i els tuits amb els espais de participació ciutadana. Significa entendre que el fet que una cosa sigui legal no vol dir que sigui justa. Significa crear sistemes alternatius de confiança i rendició de comptes, perquè les institucions ens fallen massa sovint. Qui hauria pogut pensar que seríem testimonis de la suplantació d’exèrcits, com el de l’Iran, per exemple, que va publicar que estava atacant Israel en defensa pròpia a la plataforma X i, en qüestió d’hores, tenia més de 100.000 vistes? Internet ha fet que institucions misterioses, sovint protegides per vels d’autoritat, semblin més accessibles i, de vegades, més humanes. La llei es pot doblegar per servir a la repressió; Internet no ho ha de fer.
Històries de resistència i risc
A Siasa Place hem donat suport a campanyes que exigien l’alliberament de presos polítics en països com Moçambic, i hem treballat amb Africtiviste per fer visible la repressió al Senegal. A escala local, hem vist com les eines digitals permeten que els joves responguin ràpidament i es mobilitzin contra injustícies com la brutalitat policial o la corrupció. Hem mantingut converses amb organitzacions similars, com Yiaga, a Nigèria, en què hem comparat les nostres eleccions i hem conegut de primera mà els processos, hem parlat entre nosaltres i hem col·laborat i elaborat informes que puguin ser útils per a futures recomanacions.
Però també hem pogut veure els riscos. Els trols patrocinats pel govern difonen desinformació per desacreditar els activistes, una tècnica cada cop és més visible i agressiva que consisteix a menysprear els activistes, considerant-los comercials i patrocinats per Occident, per provocar l’anarquia i destruir els països on vivim. Això és una mena de contradicció, ja que aquests mateixos països occidentals o orientals són els que financen la majoria dels pressupostos del nostre govern, inclosos pilars essencials com la policia i la sanitat. Els governs reben la major quantitat d’ajuda en sentit figurat.
Les eines digitals permeten que els joves es mobilitzin ràpidament contra la brutalitat policial o la corrupció. Però Internet també té riscos, com la desinformació, la vigilància i la intimidació
També s’ha produït un augment global de les agències estatals que vigilen telèfons i s’infiltren en grups de WhatsApp, fet que ens provoca terror, ja que marca, literalment, la diferència entre la vida i la mort. Hi ha persones que han estat segrestades, i fins i tot assassinades, a causa d’un post. Això s’ha normalitzat fins al punt que fins i tot els segrestos ja no semblen il·legals. S’ha convertit en un esdeveniment setmanal i s’està segrestant fins i tot membres electes que presten servei a les assemblees. No només activistes, sinó ciutadans corrents que decideixen fer-se sentir.
A principis del juny passat, un valent professor, Alfred Ojwang, va publicar un post sobre la corrupció al sector policial. El van detenir i el van portar a més de 300 km de casa seva (passant per diverses comissaries) per interrogar-lo. El van traslladar a la comissaria central de policia, situada al centre de Nairobi. Unes hores més tard, va morir sota custòdia. La policia va intentar fer-ho passar per un suïcidi, però gràcies a la pressió de l’opinió pública i al fet que els activistes es van negar a marxar del seu costat, l’autòpsia va concloure que l’Alfred havia estat torturat i colpejat fins a la mort. Havien rastrejat el seu dispositiu per una publicació en què «tacava» l’historial d’algú. La història de l’Alfred ens persegueix perquè ens recorda que no només lluitem contra les narratives, sinó que lluitem per les nostres vides.
Tot i així, el que ens fa seguir endavant és la fe. La fe en què una altra Kenya, una altra Àfrica oriental, és possible. En què les veus no se silenciïn, sinó que s’intensifiquin; en què no només es parli de justícia en xats encriptats, sinó en què la justícia s’apliqui a la pràctica.
El cas de Boniface Mwangi i Agather Atuhaire: un punt àlgid
El maig del 2025, els activistes de drets humans Boniface Mwangi (Kenya) i Agather Atuhaire (Uganda) van viatjar a Dar es Salaam (Tanzània) per donar suport al líder de l’oposició, Tundu Lissu, durant una compareixença davant un tribunal. Els van segrestar agents de seguretat tanzans, que els van embenar els ulls, els van despullar, els van agredir i els van abandonar a les fronteres respectives. La brutalitat va ser esgarrifosa. Hi havia una clara coordinació transfronterera, i ja no només ens preocupa que ens segueixin la pista als nostres països, sinó a la nostra comunitat, a la regió.
El que va venir després va ser igualment significatiu: el brogit digital. Els activistes es van veure obligats a unir-se més enllà de les seves fronteres i a ampliar la seva acció: es van manifestar per tot Àfrica oriental, inundant les cronologies amb crides a la justícia. Siasa Place, juntament amb altres organitzacions, va donar un ultimàtum de 72 hores als organismes regionals exigint que es prenguessin mesures. Els hashtags van ser tendència entre les nacions. Vam col·laborar amb mitjans de comunicació locals i internacionals, que es van fer ressò de la història. Per una vegada, el silenci no era una opció.
El ciberactivisme ha demostrat que les fronteres són insignificants davant de la repressió. Amb un vídeo viral i una acció regional coordinada podem fer soroll per aconseguir justícia
Aquest cas va demostrar el perill i el poder de l’activisme digital. Si no hi hagués hagut un fil a Twitter, un vídeo viral o una indignació coordinada, el més probable és que aquesta història hagués acabat en el silenci més absolut. Però vam fer soroll. I el soroll pot conduir a la justícia. Encara som en aquest camí.
El paper de la solidaritat regional
El ciberactivisme ha demostrat que, tot sovint, les fronteres són insignificants davant de la repressió. Ja sigui a Nairobi, Kampala o Dar es Salaam, el manual d’estratègia ens és familiar: vigilància, desinformació i intimidació. Per això la solidaritat regional és tan important. No només necessitem aliats, necessitem sistemes. Sistemes en adaptació constant perquè sovint troben maneres d’intentar tancar plataformes o, directament, Internet. Necessitem protocols i mecanismes de protecció mútua. Quan es van emportar Mwangi i Atuhaire, no vam esperar que els governs actuessin. La ciutadania preocupada i la societat civil van omplir el buit.
Fomentar la resiliència: la tasca de Siasa Place
Actualment, la tasca de Siasa Place inclou la formació, la investigació i la defensa. Advoquem per drets que ja es contemplen a la nostra constitució perquè, per exemple, els treballadors autònoms es mereixen contractes, proteccions i dignitat. Estem cartografiant l’ecosistema tecnològic per identificar on es violen els drets i on es pot intervenir. A través de TrustLab, donem formació en seguretat digital a organitzacions de base. Ensenyem a fer servir la VPN i l’autenticació de dos factors, i conscienciem sobre el phishing i les estratègies de verificació de fets. Ajudem les comunitats a crear una higiene digital de la mateixa manera que les generacions passades van crear sindicats o grups d’estalvi. També invertim en la creació de la narrativa, perquè si no expliquem les nostres històries, algú altre ho farà per nosaltres i les distorsionarà.
Treballem amb organitzacions comunitàries, assessorant-les perquè s’institucionalitzin i es converteixin en líders de les seves pròpies comunitats, i perquè es formin sobre cicles pressupostaris i la importància de la responsabilitat social, ja que la constitució kenyana atorga als ciutadans el dret de participar en aquest procés. Han d’aprendre a exigir responsabilitats als dirigents locals, sobretot utilitzant els espais i les plataformes previstos a aquest efecte.
Una societat digitalment pacífica és aquella en què els activistes no necessiten telèfons d’un sol ús; on les lleis protegeixen la llibertat d’expressió, on podem discrepar en veu alta, amb passió i seguretat
Als i les joves interessades a assumir el lideratge polític, els posem en contacte amb partits polítics i els animem a afiliar-s’hi i a exercir un paper actiu en la política. La nostra tasca principal és la conscienciació educativa, perquè quan aquests processos es donen a conèixer els joves solen estar disposats a participar-hi.
La pau a l’era digital
La pau ja no és només una qüestió d’alto el foc o de cicles electorals. La pau té a veure amb la protecció de dades, amb el dret de publicar sense por, amb que el teu activisme faci que aconsegueixis un retuit o una pena de presó.
Una societat digitalment pacífica és aquella en què els activistes no necessiten telèfons d’un sol ús; on les lleis protegeixen la llibertat d’expressió, no la criminalitzen; on podem discrepar en veu alta, amb passió i seguretat. I això no és només responsabilitat dels governs: les plataformes, els donants, els aliats internacionals, tots hi tenen un paper perquè si se silencia una veu a Internet, tots hi perdem.
No és només un moment. És un moviment. No estem programant aplicacions; estem programant la resistència. Cada tuit és un vot. Cada vista, una vigília. Cada missatge de WhatsApp, cada directe, cada mem, tot importa.
Coneixem els riscos, però també coneixem el nostre poder. Construïm la pau digital a l’Àfrica oriental sabent que el silenci mai no ha sigut una opció. Internet no ens ha salvat. Ens hem salvat els uns als altres. I encara no hem acabat.
Aquesta és una versió traduïda de l’article originalment publicat en anglès.
Fotografia
Moment d’intervenció durant una trobada organitzada per Siasa Place. Autoria: Siasa Place (Facebook de l’organització).