L’aparició de l’aviació com a arma de combat durant la Primera Guerra Mundial va suposar una transformació decisiva en les confrontacions bèl·liques. En aquell moment, l’aviació es va limitar pràcticament a combats aeris, encara que, el 1917, avions alemanys van llançar bombardejos sobre algunes ciutats en territori britànic. Va ser en el període d’entreguerres quan es va començar a desenvolupar la doctrina del bombardeig estratègic, la immediata conseqüència del qual va ser el disseny i la construcció d’avions per operar a llarga distància. La Guerra Civil Espanyola va ser camp d’experimentació de bombardejos massius sobre poblacions civils. El bombardeig de Guernica és el més paradigmàtic.
L’italià Giulio Douhet va ser el principal impulsor de l’ús massiu d’avions per a bombardejos de ciutats. Douhet pensava que bombardejar ciutats paralitzaria totalment la indústria i els centres de poder de les societats, i debilitaria d’una manera decisiva la moral de les poblacions, que deixarien de donar suport als seus dirigents i els obligarien a acceptar les condicions de l’enemic. Tanmateix, durant la Segona Guerra Mundial aquesta teoria no va resultar vàlida. Malgrat la intensitat i capacitat destructora dels bombardejos aliats sobre Alemanya i el Japó, aquests no van aconseguir doblegar ni els governs ni la població. Un fet semblant va succeir anys després durant les campanyes de bombardejos nord-americans sobre el Vietnam del Nord. Tampoc en aquella ocasió els bombardejos estratègics van aconseguir el seu objectiu.
Les armes intel·ligents
Durant la Segona Guerra Mundial es van començar a fer servir armaments guiats, encara que la tecnologia disponible no permetia destruir objectius amb precisió. Va ser a la guerra del Vietnam quan els anomenats armaments intel·ligents van fer els primers passos, amb la utilització de bombes guiades per làser, televisió, infrarojos i ones electromagnètiques.
La intenció d’aquest tipus d’armes és protegir les tripulacions pròpies, ja que es poden llançar les bombes i els míssils des de distàncies i altures prou grans com perquè les defenses antiaèries enemigues no hi puguin arribar. De la mateixa manera, s’ofereix a l’opinió pública el gran avantatge que amb aquest armament de precisió s’eviten víctimes civils, atesa la gran exactitud per assolir els seus objectius. També es van començar a desenvolupar avions de bombardeig capaços d’evitar els radars enemics. Eren els anomenats avions invisibles que van debutar en accions de bombardeig durant la primera guerra del Golf. L’última generació, en aquesta escalada de superació en la perfecció dels bombardejos, la porten a terme els avions no tripulats o drons. Dirigits a distància poden desenvolupar tota mena de missions, les de bombardeig inclòs, sense cap risc per a la tripulació i amb l’estalvi que suposa dissenyar aeronaus desproveïdes de tripulació.
La Revolució dels Assumptes Militars
La Revolució dels Assumptes Militars (RAM) 1 es basa en la importància decisiva de la tecnologia en la planificació i desenvolupament de la guerra. La RAM fa referència principalment a l’ús del poder aeri, del qual els més ferms impulsors defensen la teoria que l’arma aèria és decisiva per obtenir la victòria militar en qualsevol cas.
La RAM consisteix en l’ús dels mitjans militars en operacions de gran precisió contra els centres de gravetat del poder enemic: infraestructures, centres de comandament i control, i de logística. Es tracta de concentrar la potència de foc contra objectius que puguin danyar definitivament les capacitats de supervivència de l’enemic. Per a aquestes operacions el poder aeri exerceix una tasca principal. La RAM substitueix l’estratègia de destrucció massiva per la de precisió quirúrgica i posa especial atenció en els atacs preventius, tant si existeix una amenaça real com si se sospita que pugui haver-n’hi.
És imprescindible disposar d’una intel·ligència capaç de definir amb precisió els objectius per dur a terme els bombardejos d’acord amb el respecte dels drets humans
En teoria, la RAM redueix el risc de baixes pròpies i enemigues i intenta evitar les víctimes col·laterals entre la població civil. Durant l’operació “Tempesta del Desert” a l’Iraq (1991), van perdre la vida 147 soldats de la coalició liderada pels Estats Units, i van morir uns 30.000 soldats iraquians i almenys 2.000 civils. En les operacions de l’OTAN durant la guerra de Bòsnia (1995) i la guerra de Kosovo (1999) no hi va haver víctimes mortals entre les tropes de l’aliança atlàntica, encara que sí que n’hi va haver entre els soldats serbis, a més de gairebé 500 víctimes civils. Les guerres de l’Afganistan i l’Iraq van continuar en la mateixa línia de desproporció entre les baixes de les forces liderades pels Estats Units i els seus enemics afganesos i iraquians.
Per als teòrics de la guerra, continua vigent la discussió sobre l’eficàcia dels bombardejos per vèncer. Els més puristes de l’aviació defensen que sí que és possible guanyar des de l’aire. No obstant, sense negar la importància decisiva del poder aeri, per obtenir la victòria militar, la història de la guerra i els recents esdeveniments ens indiquen que la destrucció que causen els bombardejos en les infraestructures i entre les files militars i civils de l’enemic no són suficients per doblegar la seva voluntat. Més encara, en moltes ocasions produeixen l’efecte contrari i incentiven més la lluita dels bombardejats. A més, avui dia les opinions públiques consideren inacceptables els bombardejos sobre població civil, fins i tot sobre objectius militars quan produeixen víctimes innocents (anomenades eufemísticament “danys col·laterals”). S’exigeix la precisió absoluta que a través de la propaganda fa veure que les armes intel·ligents mai no fallen i que són netes i terapèutiques.
Bombardejos no selectius
Tanmateix, no tots els bàndols enfrontats en una guerra disposen d’aquests moderns mitjans militars de precisió i no per això deixen de bombardejar. No es pot oblidar que a Síria l’exèrcit que sosté el règim d’Al-Assad està fent servir bombes de barril rudimentàries per destruir objectius enemics. Es tracta de barrils plens de combustible explosiu i metralla que causen grans estralls en edificis i nombroses víctimes civils. Aquest tipus de bombardeig no té en compte les més elementals regles de la guerra ni en la seva planificació ni en la seva execució i constitueixen un absolut menyspreu dels drets humans.
Aquests bombardejos indiscriminats tenen per objecte produir terror entre la població per dissuadir-la de donar suport al bàndol insurgent. És també una manera de prendre represàlies, o de revenja, pels danys que l’enemic produeix en el bàndolpropi. Són actuacions pròpies de règims dictatorials, en els quals l’opinió pública i els drets humans han quedat anul·lats.
Cal prestar també molta atenció als bombardejos d’exèrcits que sí que disposen de prou mitjans tecnològics per planificar operacions sense provocar danys col·laterals, encara que sota l’aparença de selectius no tenen en compte les víctimes civils. És el cas dels bombardejos israelians sobre la Franja de Gaza que han produït víctimes innocents i destruccions massives d’edificacions civils. Novament es tracta d’atemorir la població civil amb actes de represàlia o de revenja indiscriminada.
Conclusió
Les operacions de bombardeig durant la Segona Guerra Mundial es planificaven amb enormes quantitats d’avions que llançaven les bombes amb una precisió molt limitada. Com a conseqüència, grans ciutats quedaven arrasades amb milers de persones civils mortes o ferides. Avui dia cap opinió pública de països democràtics acceptaria aquest tipus de bombardejos. Per això, i pel respecte als drets humans, a l’hora de planificar operacions d’aquesta mena s’hauria de tenir en compte el fet de no provocar víctimes civils.
El fracàs o la inexistència de la diplomàcia preventiva han donat pas a la facilitat quirúrgica dels bombardejos aeris, que no fan sinó enverinar el conflicte i provocar víctimes innocents
És imprescindible i indispensable disposar d’una intel·ligència capaç de definir amb precisió els objectius, comptar amb els mitjans aeris adequats i amb les armes intel·ligents apropiades per dur a terme els bombardejos d’acord amb les exigències actuals, tant per les opinions públiques que rebutgen els bombardejos massius com pel respecte dels drets humans i de les lleis internacionals.
Les armes intel·ligents d’última generació depenen cada vegada menys del control humà. Per operar-les calen des de satèl·lits fins a sofisticats ordinadors, i la seva evolució és tan ràpida com exigeixen les noves operacions bèl·liques. Han volgut fer veure a l’opinió pública que les armes intel·ligents són netes i només executen els malfactors, res més lluny de la realitat com demostren els recents bombardejos a l’Afganistan, l’Iraq o Líbia.
Al·legar raons humanitàries per efectuar bombardejos a l’empara d’una resolució de les Nacions Unides, que contempla una zona d’exclusió aèria i l’ús de qualsevol mitjà per protegir la protecció civil, és oblidar l’eficàcia i moralitat d’aquest tipus d’accions bèl·liques. Van caldre setanta-vuit dies consecutius de bombardejos sobre Sèrbia, amb el pretext de protecció humanitària de la població kosovar, en l’operació “Força Aliada” durant la primavera de 1999, per doblegar la voluntat del dirigent serbi Milosevic. L’OTAN va provocar més de quatre-centes víctimes civils en els bombardejos sobre territori serbi. Les armes intel·ligents no ho van ser tant. En l’operació “Llibertat Duradora”, duta a terme per envair l’Afganistan l’octubre de 2001, van morir més de mil civils a causa dels bombardejos de les forces aèries de la coalició invasora. Els bombardejos sobre l’Iraq previs a la invasió terrestre, el març de 2003, per part de l’aviació nord-americana i britànica, van provocar milers de morts civils. També el pretext era humanitari i també la intel·ligència de les armes va quedar en dubte. 2
El fracàs o la inexistència de la diplomàcia preventiva han donat pas un cop més a la facilitat quirúrgica dels bombardejos aeris, que no fan sinó enverinar el conflicte i provocar víctimes innocents. L’excusa humanitària no pot contemplar accions militars que comporten el risc de matar innocents. La legalitat per a actuacions humanitàries és condició necessària, però no suficient. En totes les guerres, sempre hi ha víctimes col·laterals i víctimes per foc amic, i els qui les comencen ho haurien de tenir sempre en compte. Les armes intel·ligents no ho són tant, com no ho són els qui autoritzen, planifiquen i executen algunes “operacions humanitàries”.
1. COLOM, G., Entre Ares y Atena, Madrid, IUGM, 2008.
2. XERRIS-PHILIPE, D., La guerra y la paz, Barcelona, Icaria, 2008.
Photography (Public Domain) : Unknown
© Generalitat de Catalunya