Feminisme pacifista

Política transversal: una pràctica de pau

A mitjans de la dècada de 1990, un grup d’activistes feministes de Bolonya va començar a viatjar a països dividits per la guerra amb la intenció de donar suport a les dones que hi vivien. Aquest grup va anomenar el seu programa Women Visiting Difficult Places (Dones que visiten llocs difícils) i va començar a fer servir el terme politica trasversale per descriure tant la seva mateixa pràctica de travessar fronteres, com els esforços que veien fer a les dones d’aquestes zones en conflicte a fi i efecte de treballar cooperant a banda i banda de les divisions. Més endavant, en el seu llibre Gender and Nation, publicat el 1997, Nira Yuval-Davis va traduir aquest terme com a transversal politics i el va introduir en l’ús de la llengua anglesa (Yuval-Davis 1997: 125 i ss.).

Tenint en compte aquestes fonts, l’any següent vaig reprendre aquest concepte a l’hora de posar per escrit la recerca sobre tres organitzacions de dones en contextos de conflicte armat etnonacional. Cadascuna d’elles —Bat Shalom, al nord d’Israel; Women’s Support Network, a Belfast, Irlanda del Nord, i Media Women’s Therapy Centre, al centre de Bòsnia i Hercegovina— representava una aliança a través de les diferències nacionals1. En aquell moment, les dones d’aquestes tres organitzacions no utilitzaven el terme política transversal per descriure la seva activitat. Llavors vaig escriure que el meu objectiu havia estat intentar “omplir de contingut el contenidor política transversal. Volia veure què comportava exactament el fet de fer-ho” (Cockburn 1998: 9). Finalment, el meu projecte va esdevenir un constant travessar fronteres amunt i avall, ja que recollíem fons que permetessin a les representants de cada organització visitar les altres a fi que, tot aplicant a fons les seves habilitats comunicatives, s’ajudessin mútuament a entendre els reptes de treballar en els seus contextos particulars a banda i banda de les línies de conflicte. Aquest procés d’investigació-acció va culminar el gener de 1999 en un congrés titulat Transversal Politics and Translating Practices (Política transversal i pràctiques de traducció), que va tenir lloc al Gresham College de Londres. Durant aquesta trobada, les dones de les organitzacions dels estudis de cas d’Irlanda del Nord, Bòsnia i Israel i Palestina van poder comparar experiències no només entre elles, sinó també amb altres dones que participaven en l’activisme entre comunitats al Regne Unit2.

La política transversal és un model de política feminista que té en compte la diferència nacional sense caure en la trampa de les polítiques d’identitat

Queda clar, doncs, que cap a finals dels anys noranta s’havia desenvolupat, entre certes dones feministes amb preocupacions polítiques i teòriques pel que fa als conflictes violents en relació a les identitats de gènere i etnonacionals, una pràctica que fins aleshores no havia tingut nom. Lynette Hunter i jo mateixa vam entendre que aquesta pràctica consistia a “travessar (i redibuixar) creativament les fronteres que marquen diferències polititzades significatives”. Sobre el terme política transversal vam dir: “Sembla com si hagués caigut, pam, damunt d’un significat que ha estat esperant un significant” (Cockburn i Hunter 1999: 88)3.

La pràctica de la política transversal

Què comporta exactament la pràctica de la política transversal? Inspirant-se en els informes de les activistes italianes, Nira Yuval-Davis l’ha sintetitzat com “una modalitat de política de coalició que reconeix les posicions diferencials dels individus i les col·lectivitats que hi ha implicades, així com els sistemes de valor subjacents de les seves lluites” (Yuval-Davis 1997: 25). En una altra part del mateix text la descriu com “un model de política feminista que té en compte la diferència nacional i altres formes de diferència entre les dones sense caure en la trampa de les polítiques d’identitat” (ibíd: 5) i afegeix que es “basa en un coneixement adquirit a través d’un diàleg dut a terme per persones que tenen opinions diferents”. També afirma que la política transversal hauria de marcar “les directrius polítiques per a tot l’activisme polític, sigui en un nivell de base, sigui en els centres de poder estatals i supraestatals” (ibíd: 92).

Prendré com a exemple les activitats de Women’s Support Network a Belfast, una de les tres organitzacions que vaig estudiar en el projecte The Space Between Us (L’espai entre nosaltres) (Cockburn 1998). Tot observant com mantenien la seva difícil aliança a través de les diferències conflictives de “nom” en una situació de conflicte armat, em vaig adonar que hi havia diverses estratègies en joc.

Les dones de Network van veure que calia reconèixer les injustícies comeses envers totes les parts en conflicte. S’havien d’admetre errors, però sense atribuir una culpa col·lectiva

En primer lloc, elles duien a terme el que vaig acabar anomenant treball d’identitat. Més que no pas negar o dissimular les diferències històriques, culturals, religioses i polítiques significatives que hi havia entre elles (entre catòliques / republicanes i protestants / unionistes), les reconeixien i afirmaven, si bé s’esforçaven a no “treure conclusions” de “noms” adjudicats, atès que d’aquests se n’inferiria el sentit del jo de cada dona amb massa precipitació. En lloc d’això, endarrerien posar el tema de la identitat en el “centre” de les seves consideracions, de manera que continuaven obertes a escoltar, durant un període de temps, l’explicació que l’ “altra” donava sobre “ella mateixa”, fos una dona o un grup. Així, parlar d’una “protestant” podria representar parlar d’una dona practicant o, al contrari, d’una dona laica de la comunitat protestant. Possiblement és un nom al qual se sent “associada” o que ha corroborat de manera activa culturalment o políticament.

En segon lloc, les dones tendien a transcendir la dicotomització i la polarització entre els grups d’identitat conflictiva primària per ressaltar un munt de diferenciacions. Així, una “catòlica” no només podia “ser” una nacionalista sinó que també podia ser “del sud” d’Irlanda, “del nord”, o fins i tot de la Gran Bretanya. D’altra banda, a Belfast hi viuen altres “minories ètniques”, com ara la dels immigrants xinesos i les comunitats africanes. Les dones van incloure aquests dos grups en la seva reflexió sobre la comunitat.

En tercer lloc, les participants de Women’s Support Network van fer un treball acurat a fi d’establir quins valors tenien en comú, ja que van considerar que les diferències només es poden transcendir sobre aquesta base. Aquests valors podien ser la noviolència, potser, o la igualtat. Sens dubte, un era la justícia: les dones de Network van veure que calia reconèixer les injustícies comeses envers totes les parts en conflicte, però particularment les injustícies que en aquell moment feien difícil la resolució pacífica. S’havien d’admetre els errors, però sense atribuir una culpa col·lectiva: no fer sentir culpable pel “nom”.

En quart lloc, de manera intel·ligent les dones van limitar l’agenda de les seves aliances de treball a temes que en les seves circumstàncies poguessin ser acordats en qualsevol moment.

I, per acabar, vaig observar que havien desenvolupat processos de grup qualificats, maneres de relacionar-se, de parlar i d’escriure, especialment quan hi havia en joc decisions i estratègies que facilitaven l’expressió clara i confiada de les diferències i alhora la negociació acurada de les identitats i els valors. Cap d’aquestes estratègies era fàcil d’acomplir, i les dones de Women’s Support Network no sempre van aconseguir la cohesió que les seves associades buscaven. Però les dones que hi participaven eren conscients i clares en relació amb allò que estaven mirant de fer, també quan no se’n sortien.

Valors, poder i els usos de la imaginació

Tant la pràctica com la teoria de la política transversal, progressista per definició (és a dir, no “conservadora”), estan fonamentades en una noció de canvi evolutiu. I potser, més que en altres formes de política, el potencial de canvi hi és entès no com a depenent d’uns processos històrics generals sinó més aviat com a part de la sensació subjectiva d’un mateix. Marie Mulholland és una feminista, nacionalista, republicana, col·lega i amiga a qui vaig tenir el privilegi d’observar “fent” política transversal dins de Women’s Support Network a Irlanda del Nord. Li vaig preguntar com es mantenia en una relació de treball, no només amb dones de diferent “nom” (protestant, catòlica), sinó de noms caracteritzats per diferencials de poder (dominant, dominat) i, per bé que amb alguns valors compartits, que fomenten unes aspiracions polítiques concretes profundament oposades. La seva resposta va ser que era possible, i només possible, perquè ella i elles podien creure que en un temps futur, més enllà d’un horitzó percebut tènuement, tant ella com elles hauran esdevingut diferents. Crec que el que volia dir és que, superades les posicions actuals, possiblement tindran un punt de vista i una perspectiva subtilment diferents; possiblement hauran donat nous significats les unes a les altres; en unes i altres s’haurà configurat un sentit lleugerament nou de si mateixes. Per tant, la política transversal és una política que es conjuga en futur perfet, “haurem esdevingut”, que s’imagina un punt en el futur des d’on tota persona haurà mirat enrere i haurà vist que el canvi ha tingut lloc. Però també conté un prudent condicional: si. Nosaltres “podríem haver esdevingut”.

La política transversal ha d’implicar un desplaçament, en el sentit de col·locar-se en el punt de vista de “l’altra”

La creença que tu i jo d’aquí deu anys serem diferents i que les nostres circumstàncies permetran unes altres pràctiques, demana imaginació. Per tant, no podem fer política transversal, ni tan sols els primers passos, sense llançar-nos-hi a cegues. La nostra política no només ha de permetre espai per fer-ho possible, sinó generar activament vols de fantasia i somnis de possibilitats. Així doncs, el fet de passar a través no solament és lateral, també consisteix a travessar vers el futur (el teu i el d’ella).

Aquest reconeixement de la mobilitat de la imaginació ajuda a superar una contradicció aparent en la política transversal. Les activistes italianes, i les que han adoptat el seu llenguatge, parlen d’“arrelar” i “desplaçar-se”. La política transversal ha de comportar, en primer lloc, un arrelament en la subjectivitat d’una mateixa. És a dir, en el sentit de reconèixer plenament i reflexivament, sentir-nos bé amb la percepció que tenim de nosaltres mateixes i entendre la seva relació amb els noms amb què les altres ens criden. Alhora, això ha d’implicar un desplaçament, per veure-hi des de la perspectiva de “l’altra” en el sentit, a parer meu, de posar-se en el jo encarnat de l’altra, col·locant-se en el punt de vista de l’altra (en la seva pell), escoltant amb atenció la seva explicació d’ella mateixa, veient amb els seus ulls. Si bé és evident que això mai no ha estat una possibilitat “real”. Seria simplista pretendre “anar a viure com una d’elles”, perquè nosaltres no ho podem fer sense negar les nostres pròpies identificacions. Les identitats, les pertinences, són més intractables i perilloses del que això dóna a entendre. Les diferències que tracta la política transversal són diferències per les quals matem, torturem i morim, als polígons d’habitatges britànics, als carrers d’Irlanda, als pobles de Bòsnia i als camps de refugiats palestins. Però la imaginació ens pot permetre viatjar: en l’espai (entre punts de vista) i en el temps (entre moments en una trajectòria).

La imaginació, aleshores, esdevé en si mateixa una pràctica política. En efecte, l’imaginari pot ser el trumfo, el comodí de la baralla. Potser el potencial dels grups petits que creen i practiquen la seva política transversal, com ara Women’s Support Network (Belfast), Medica (Bòsnia) i Bat Shalom (Israel i Palestina), és alliberar la imaginació i provocar noves possibilitats per posar-les en joc més àmpliament. Potser elles poden canviar el sentit popular del que és possible i alçar la mirada dels polítics més enllà dels seus horitzons limitats, de manera que els mandats polítics fallits siguin apartats i reescrits i s’obrin noves vies vers la pau.

1. El llibre The Space Between Us: Negotiating Gender and National Identities in Conflict va ser el meu informe sobre un projecte previ de recerca d’acció. Incloïa estudis de pràctiques comunicatives dins de cada organització i teoritzava sobre com porten aquestes organitzacions les identitats conflictives i la “contextualització” en l’“espai” social en què havien triat conscientment viure plegades (Cockburn 1998).

2. Les actes van tenir com a resultat un número temàtic de la revista Soundings (Cockburn i Hunter 1999). En un dels articles, “What is ‘transversal politics’?”, Nira Yuval-Davis explicava succintament aquest concepte (Yuval-Davis 1999).

3. Vaig continuar fent més recerca sobre el concepte política transversal. El 1999 i el 2000, amb unes col·legues bosnianes, vaig explorar les dificultats amb què s’havien trobat els projectes interètnics d’un grup de dones de la Bòsnia i Hercegovina de postguerra, i la seva contribució potencial a un moviment de dones emergent i a la recerca de la democràcia en el nou estat (Cockburn 2001). Més endavant vaig observar la política transversal en acció en una iniciativa entre dues comunitats de dones a través de la línia divisòria que separa la població grecoxipriota de la turca a l’illa de Xipre (Cockburn 2004).

Fotografia : Cynthia Cockburn – Dones jueves i palestines del Projecte Bat Shalom, residents a Irlanda del Nord, cooperen per la igualtat de drets de les palestines a Israel i per la justícia i la creació d’un estat palestí als territoris ocupats –

© Generalitat de Catalunya