El desplaçament forçat no és un fenomen nou. Però diversos factors conviden a reflexionar, ara, molt especialment, sobre com gestionar l’ acollida de les persones desplaçades, a nivell pràctic i pel que fa a la percepció social. Alguns d’aquests factors són la magnitud d’aquest drama humà –amb la xifra de persones refugiades i desplaçades més alta de la història, superior als 65 milions a tot el món 1–; la mediatització de l’arribada –que porta a creure distorsionadament que Europa acull una proporció elevada de persones refugiades– i més importantment, les derives xenòfobes que s’observen en alguns països europeus. Com prevenir la radicalització dels sectors xenòfobs europeus? Com fomentar l’empatia envers les persones refugiades?
La resposta que sembla més immediata, per tal de reduir les derives xenòfobes i d’augmentar l’empatia envers les persones refugiades, és la de connectar amb les seves històries de vida, personals i col·lectives: entendre els motius que han fet que l’Ashanti, el Yasir, l’Ayana o el Dakari hagin hagut de fugir de casa seva, i reconèixer les situacions de persecució o de violència estructural. Humanitzar aquestes persones, saber els seus noms, conèixer detalls de les seves vides abans d’haver de fugir, entendre que són persones lluitadores i amb ganes de viure autònomament en situacions millors poden ser formes de promoure l’empatia. Moltes entitats d’acollida de persones refugiades 2 ofereixen la possibilitat de convidar persones refugiades (en escoles, centres cívics, etc.) per a conèixer testimonis de primera mà. Les valoracions del professorat solen destacar el gran interès que desperten en l’alumnat, tant per conèixer la història de vida de les persones convidades, com per denunciar les condicions que hi ha als seus països i que les van obligar a fugir.
A més de conèixer aquestes experiències, ja de per si esfereïdores, hi ha iniciatives que busquen ressaltar coincidències amb aquestes històries de vida personals i col·lectives, com l’experiència d’haver viscut la guerra (civil), l’exili, o els camps de refugiats. Exposicions com “Art i compromís, respostes a la guerra civil” del MNAC o el mateix Museu de la Memòria i de l’Exili (MUME) de La Jonquera fan sentir com la història local interpel·la els relats actuals de desplaçament forçat d’arreu del món. No cal anar massa lluny perquè les imatges de fugida cap a França durant la Guerra Civil Espanyola remetin a imatges més recents de persones desplaçades pels Balcans. També salten a la vista les similituds entre els camps (de concentració) de refugiats al sud de França dels anys ’30-‘40 i les imatges actuals d’Idomeni, de la “jungla” de Calais o dels Centres d’Internament d’Estrangers 3. A més de conèixer les dures històries personals de la gent que s’ha vist forçada a fugir, reconèixer que aquesta experiència és molt propera, ajuda, sens dubte a crear empatia amb el problema.
Per reduir les derives xenòfobes i augmentar l’empatia envers els refugiats cal entendre els motius pels quals han fugit de casa seva
Però més enllà d’aquestes respostes òbvies, cal tenir en compte que els processos de deshumanització de “l’altre” estan estretament lligats al sentiment d’amenaça. Caure en veure “l’altre” d’una forma que obvia els seus sentiments, que minimitza el seu patiment, o que els supedita a un suposat bé general “dels nostres”, és sovint conseqüència d’un procés de deshumanització progressiu que parteix del sentiment que algunes necessitats bàsiques (identitàries, de benestar, d’integritat física, etc.) estan amenaçades. Quines poden ser aquestes necessitats?
Algunes enquestes recents dedueixen que les principals pors respecte a l’arribada de persones refugiades tenen sobretot a veure amb la integritat física i el benestar: el 59% dels europeus consideren, segons una enquesta realitzada a deu països europeus 4, que una major arribada de refugiats implica un increment del risc d’atacs terroristes. El segon problema identificat, amb el que estarien d’acord el 50% dels enquestats segons la mitjana dels deu països europeus, és que l’augment de persones refugiades significa l’acaparament de llocs de treball i d’ajuts de l’estat de benestar. Aquests són, doncs, dos arguments que cal rebatre amb molta cura. Xarxes com Unitat Contra el Feixisme han publicat documents 5 que desmunten alguns d’aquests prejudicis. Caldria, però, un abast més generalitzat d’aquesta argumentació i que el major nombre de mitjans de comunicació i missatges públics enfoquessin les notícies amb menys tòpics i més sentit crític.
Algunes de les informacions que caldria repetir fins a quedar extenuades per a trencar tòpics i entendre que les societats europees tenim molt per aprendre pel que fa a la solidaritat, són, en primer lloc, que acollir persones refugiades no és un acte de generositat: és una obligació del dret internacional amb la que els països europeus s’han compromès. No hi ha, doncs, marge per a decidir si es vol ser un país d’acollida o no: s’ha de fer. Un segon tòpic per trencar és que Europa està acollint una proporció elevada de persones refugiades: dels deu països que n’acullen més no n’hi ha cap ni un que sigui europeu: els països europeus no estan sobrepassats per l’acollida d’immigrants, ni pel que fa al cost d’aquesta acollida (la UE és el continent més ric del món), ni a nivell demogràfic, ja que concedir asil a totes les persones actualment sol·licitants d’asil suposaria, ara mateix, un 0,36 % de la població total de la Unió. Un tercer tòpic, referent al suposat increment d’atacs terroristes es pot rebatre dient que la majoria d’actes terroristes promoguts en territori europeu han estat perpetrats per ciutadans europeus, no pas per persones refugiades, i que, com a mínim a l’Estat espanyol, el principal motiu per delictes d’odi al 2015 ha estat la islamofòbia (“autòctons” que ataquen persones musulmanes) i no pas a l’inrevés. Per últim, referent a la por que les persones refugiades acaparin els llocs de treball i els ajuts socials, val a dir que aquests ajuts són tant minsos com els que rep la població local. Són una minoria les persones a les que es reconeix l’Estatut de refugiat i tenen accés a les proteccions subseqüents (al 2015, malauradament, només es va reconèixer l’Estatut de refugiat a 220 persones d’un total de 3.240 sol·licitants d’asil) 6.
Acollir persones refugiades no és un acte de generositat: és una obligació del dret internacional amb què els països europeus s’han compromès
Per últim, i perquè els processos de deshumanització de l’”altre” també porten a creure que l’endogrup (“nosaltres”) actua legítimament, mentre que l’exogrup (els “altres”) no, és important trencar aquestes percepcions polaritzades i deixar clar que l’augment de desplaçaments forçats no és fortuït ni aliè als països europeus. Algunes organitzacions com el Centre Delàs 7 fan visible el lligam entre els desplaçaments forçats i els beneficis que en treuen els països occidentals, ja sigui perquè són els principals exportadors d’armes del món, ja sigui perquè es beneficien del mercat de la seguretat (control de fronteres, construcció de tanques, etc.). Una altra forma d’apropar-se a la realitat dels desplaçaments forçats és, doncs, reconèixer la part de responsabilitat pròpia – del “nosaltres” – en el problema.
Promoure l’empatia envers les persones refugiades passa, per una banda, per reconèixer els principals motius pels quals algunes persones senten més recel a acollir-les, i respondre a aquest sentiment d’amenaça amb campanyes informatives que trenquin tòpics. A més, implica recollir les experiències en comú.
1. Totes les dades referents a les persones refugiades citades en aquest article, si no s’especifica el contrari, s’han extret de: ACNUR (2016). Tendencias Globales 2015. Desplazamiento forzado en 2015.
2. A Catalunya, diverses entitats d’acollida es coordinen a través de la xarxa Asil.Cat. Entre elles hi ha ACNUR, la Fundació ACSAR, la Comissió Catalana d’Ajut al Refugiat, l’Associació Catalana per a la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transexuals Immigrants (ACATHI), etc.
3. Tot i que l’article se centra en persones refugiades, s’ha de ser conscient que la línia que separa el que defineix una persones refugiada i una immigrada pot ser molt prima en funció dels contextos i de les persones, i que en qualsevol cas les administracions poden tractar aquests casos de forma indiferenciada.
4. Richard Wike, Bruce Strokes, Katie Simmons. “Europeans Fear Wave of Refugees Will Mean More Terrorism, Fewer Jobs”, July 11, 2016. Pew Research Center.
5. Veure, per exemple, l’octaveta «#RefugeesWelcome Protegeix-te contra els rumors racistes».
6. Dades de CEAR basades en Eurostat.
7. En destaca Mark Akkerman (2016). Guerras de frontera. Los fabricantes y vendedores de armas que se benefician de la tragedia de los refugiados en Europa. Barcelona: Centre Delàs (per l’edició castellana).
Photography : Ravalució. Servei Civil Internacional de Catalunya.
© Generalitat de Catalunya