Les reflexions que segueixen parteixen d’una constatació doble i paradoxal. D’una banda, a Colòmbia hi ha una tendència estructural a la reproducció intergeneracional de la violència política, vinculada al sistema de govern, que reprodueix i amplifica la desigualtat, amb un paper clau de les elits polítiques i territorials (de la capital i territorials). Aquesta tendència, a més, està molt vinculada a l’organització disfuncional de la societat colombiana. Autors com James Robinson han suggerit justament que els problemes de Colòmbia, començant per la violència, provenen de la perpetuació anacrònica del sistema de govern indirecte propi de les potències imperials europees. Recordin, les elits urbanes, en el nostre cas les de Bogotà, deleguen a les elits locals el funcionament efectiu de les zones rurals i perifèriques mitjançant un sistema de reciprocitat mútuament beneficiós. Es tracta d’una delegació àmplia i generosa: poden governar com vulguin i tenir representació al Congrés a canvi d’un quid pro quo que garanteix el suport polític i l’acceptació sense desafiament de les regles de joc generals de les elits de la capital o nacionals. Una combinació de centralisme fort en l’essencial i de “deslocalització” de la gestió dels territoris. La manera de governar el país, segons la tesi de Robinson, genera gairebé tots els problemes, entre ells el caos i la il·legalitat, que després han exacerbat altres problemes i actors. Més enllà del debat acadèmic sobre per què un sistema així, caòtic i disfuncional, s’ha perpetuat i s’ha convertit en estable, el cert és que el sistema polític, i en especial el sistema de partits, es basa en això.
D’altra banda, la segona constatació, paradoxal, és que, si les converses a l’Havana i les que aviat s’iniciaran formalment i públicament amb l’ELN tenen èxit, passarem de la fase de fer les paus, el terreny de les elits de tot color, a la construcció de la pau, on tots els actors socials són importants. No obstant això, com ara veurem, els actors polítics bàsics del govern indirecte són claus tant per fer les paus com per posar en marxa i a bon ritme la construcció de la pau. Fer les paus sol durar entre dos i cinc anys, construir la pau no menys de deu o quinze. En l’etapa intermèdia entre una i una altra cosa el paper clau el juguen els actors polítics, per diverses raons. Primer, perquè són alguns actors polítics, aliats amb actors armats irreductibles i actors econòmics legals i il·legals, els que poden actuar com a disruptors (spoilers) que facin fracassar la implementació dels acords. Segon, i més important, perquè seran els actors del sistema polític institucional, partits polítics i sobretot legisladors, els que tindran la clau de l’èxit o fracàs inicial dels acords de pau, que hauran de substanciar-se i concretar-se en clau governamental i parlamentària. I tercer, perquè en la fase de consolidació dels acords i de construcció de la pau en sentit ple, a partir del tercer o quart any, la clau estarà en les interaccions entre actors polítics menys institucionals i convencionals (actors socials, sindicals i comunitaris, sense excloure els actors il·legals a cada zona) i els alcaldes, governadors i càrrecs polítics territorials. Tot això posarà la descentralització real -no la mera desconcentració- i els pactes i acords al centre de l’agenda.
Hi ha un antic dèficit del sistema de partits, febles i amb un aparell escàs, davant la importància del factor humà de les personalitats dels líders i candidats.
En suma, el funcionament del sistema polític, en particular del sistema de partits i de la presa de decisions al Legislatiu, serà crucial. I allà comencen les dificultats estructurals i conjunturals.
Quant a les estructurals, hi ha un antic dèficit del sistema de partits, febles i amb un aparell escàs, davant la importància del factor humà de les personalitats dels líders i candidats, que reforça la tradició de votar persones i reforça el sistema de vot preferencial. Els partits polítics, des de la dècada dels cinquanta i a mercè del reforç de les reformes dels anys 2000, són molt menys importants que les persones. Hi ha també una clara tradició de presència institucional multipartidària i d’aliances, tot i que corregida per reformes des de fa dècades. En suma, un sistema format per partits mitjans que no assoleixen majories d’un terç de les cambres i amb tendència a canvis i pactes fomentats per l’oferta d’incentius personals o grupals (repartiment de “melmelada”, en llenguatge castís). El resultat: una fractura molt clara a l’oposició, en particular a l’esquerra, però també a les majories governamentals; un apogeu dels moviments socials i una escassa afinitat de la població amb els partits polítics i, fins i tot, els moviments socials (la demoscòpia diu que un 60% de la població no té cap afinitat amb partits i moviments).
Però també tenim dificultats conjunturals, vinculades a les eleccions legislatives i presidencials del 2014 i als seus resultats, ja fermes en el cas de les legislatives i estrictament especulatives en el cas les presidencials. El Legislatiu, el President i el Govern que sorgeixin de les eleccions tenen la tasca d’implementar els eventuals acords de pau i iniciar la construcció de la mateixa.
Les legislatives del març, al Senat (100 escons) i a la Cambra de representants (163 escons)1, han tingut una participació baixa, a l’entorn del 44%, amb un alt nombre de vots nuls (a l’entorn del 12%), a causa de la complexitat del sistema electoral i, en concret, de l’imprès del vot, i amb un vot en blanc significatiu (6%). El resultat final ha estat ajustat, amb un predomini dels partits mitjans encara major que en l’anterior legislatura.
Al Senat, victòria del Partit de la U, (liderat pel president Santos), amb 21 escons, seguit del Partit Conservador i del Centre Democràtic d’Uribe (ambdós 19)2, Partit Liberal (17), Canvi Radical (9), Aliança Verda (5), Polo Democrático (5) i Opció Ciutadana (5). En vot popular, gairebé un empat: només un 2% separa els quatre primers partits. A la Cambra de Representants, en escons, el Partit Liberal supera a la resta (39), encara que en percentatge guanya el Partit de la U. Després, el Partit de la U (37), el conservador (27), Canvi Radical (16), Centre Democràtic (12), Aliança Verda i Opció Ciutadana (6), Polo i Mira (3) i tres partits amb un escó cada un.
Encara és aviat per saber quin impacte tindran la parapolítica i els grups il·legals en la nova legislatura. El que és indubtable és que en tindran.
Globalment, els perdedors són clars: el MIRA, malgrat que ha resistit a la Cambra de Representants, i els partits d’esquerres, amb una Unió Patriòtica que no va aconseguir representació a la Cambra, un Polo que ha retrocedit i un Partit Verd que, malgrat resistir, no millora. En les dues cambres, 19 escons sobre 263. També són clars els guanyadors: Uribe, amb tres bastions, Còrdova, Antioquía i Bogotà i, en perspectiva futura, Santos, president probable malgrat les dificultats. S’ha consolidat una clara majoria de dretes al país i una clara majoria presidencial, al voltant del 65% del Senat (encara que havia estat del 80%). En termes relatius i d’expectatives, també guanya el Partit Conservador, amb millors resultats que els pronosticats i millors que els del Partit Liberal, perdedor al seu torn, en passar a la quarta posició al Senat quan aspirava a ser el primer.
Però les eleccions, a part de donar majories i minories a les cambres, tenen un important impacte sobre: a) el futur polític d’Uribe; b) les presidencials (25 de maig) i el procés de pau que marcarà el nou cicle polític; c) els eventuals partits frontissa en la governabilitat futura; d) el sistema de partits, sobretot sobre el grau de renovació i continuïtat dels partits, i el paper dels partits petits; e) el futur dels partits d’esquerra; i f) la influència de la parapolítica i dels grups il·legals en el futur del país.
Respecte al futur polític d’Uribe, està clar: mai ningú havia tret un resultat semblant en una llista tancada, encara que molt plural, i una campanya focalitzada en ell mateix. Serà el gran opositor a Santos, però ara en un escenari nou, el legislatiu. Tanmateix, el resultat és pitjor del que esperaven globalment, a pesar d’alguns resultats espectaculars a Bogotà i Antioquía.
Quant a l’impacte sobre les presidencials i les negociacions de l’Havana, el cert és que, encara que la campanya serà dura, res fa preveure que Santos pugui perdre. L’obstacle tampoc no serà a les cambres: en el futur veurem dialèctiques apassionades, tanmateix, vist el suport del Polo i els verds a les converses de La Havana, el percentatge favorable al procés de pau és del 80%. Per tant, el que està en joc no és la viabilitat d’aprovar mesures per no construir la pau sinó la necessitat de pactar-les. A més, Clàudia Lopez, Jorge Robledo i Iván Cepeda, grans oradors, també replicaran a Uribe.
No s’aconseguirà trencar amb els cicles de violència política intergeneracional sense canviar el sistema de govern.
Respecte als partits frontissa per la governabilitat i al futur del sistema de partits, algunes reflexions breus. Malgrat les possibilitats de fer aliances de geometria variable dels conservadors, és poc probable que ho facin amb Uribe. Tanmateix, la política d’aliances requerirà més subtilesa en aquesta legislatura. El sistema de partits continua sent la baula feble del sistema polític colombià perquè depèn sobretot de personalitats i no dels partits i té poca capacitat de renovació. La bona notícia és que molts dels petits partits han resistit l’amenaça de desaparèixer. Sobre els partits d’esquerra, la qüestió bàsica ja està dita. Es podria afegir que, sociològicament, les esquerres a Colòmbia no tindran resultats semblants als dels països de l’entorn fins que els acords de pau siguin una realitat i s’executin.
Finalment, encara és aviat per saber quin impacte tindran la parapolítica i els grups il·legals en la nova legislatura. El que és indubtable és que en tindran: un estudi dels candidats dels departaments, publicat abans de les eleccions, identificava 131 candidats amb relacions directes o indirectes.
En suma, la primera fase del procés de fer les paus es presenta complicada, necessitada d’esforços i pactes. Les fases posteriors es presenten fascinadores perquè no s’aconseguirà trencar amb els cicles de violència política intergeneracional sense canviar el sistema de govern explicitat anteriorment, per això, els actors polítics institucionals que sorgeixen i creixen en aquest sistema hauran de ser agents de canvi. Temps apassionants que exigiran, si es volen buscar estratègies guanyar-guanyar, pensar estratègicament a llarg termini.
1. De forma conscient, en l’anàlisi no tracto les eleccions al Parlament Andí, probablement les últimes, i també les eleccions especials per escollir els escons reservats a minories indígenes i afro-descendents en ambdues cambres.
2. El recompte podria donar un escó més al Centre Democràtic
Fotografía : Sergio Fajardo Valderrama / CC BY / Desaturada.
© Generalitat de Catalunya