Els drones són avions no tripulats, controlats a distància i en temps real per operadors humans. El seu sobrenom ve de l’anglès (“borinot”) pel brunzit constant que alguns d’aquests aparells fan en volar. La diversitat de models i tipus de drones és enorme tant pel que fa a la mida, el pes, el cost, l’abast i les capacitats: des de minúsculs aparells de menys de dos quilos, semblants als que es fan servir en aeromodelisme, fins a autèntics “caces” de diverses tones de pes, capaços de carregar armes pesants i amb un radi de vol de milers de quilòmetres. Al voltant de cinquanta països en tenen o n’estan desenvolupant, tot i que només els Estats Units (i potser el Regne Unit i Israel) els fan servir com a vectors armats.
Amb aquesta diversitat en ment, els drones poden ser emprats, a efectes estratègics i militars, de tres maneres diferents: primer, quan les tropes de terra ataquen o són atacades, els drones armats són cridats a fer servir bombes i míssils de manera semblant a com ho faria qualsevol altre avió militar; en segon lloc, hi ha drones que patrullen el cel d’alguns països tot observant-ne els patrons de vida durant 24 hores al dia; i en tercer lloc, els drones s’usen en missions planificades per posar fi a la vida de sospitosos de terrorisme, en el què s’ha vingut a anomenar “assassinats selectius” en el marc de la “guerra contra el terrorisme”.
El primer d’aquests usos planteja escasses qüestions d’interès des del pla jurídic internacional, més enllà de les que provoca qualsevol altra arma, aèria o no, tripulada o no: caldrà senzillament estar atents que l’ús de l’arma sigui conforme amb els paràmetres del dret internacional humanitari. Els usos de vigilància tampoc tenen especial incidència des del punt de vista del dret internacional humanitari, tot i que sí poden afectar la sobirania sobre l’espai aeri o el dret a la privacitat de les persones físiques, entre altres qüestions. Finalment, el tercer ús descrit dels drones sembla haver esdevingut la raó de ser d’aquesta tecnologia i, en tot cas, és on s’ha centrat el debat sobre la seva legalitat. Evidentment, el fet de matar algú és o no legal (normalment, no ho és) amb independència del mitjà emprat per fer-ho; però el fet que els drones armats facin tant fàcil matar individus en àrees remotes ha generat un lligam molt estret entre la tecnologia drone i els assassinats selectius, un vincle que clarament afecta tant el dret internacional humanitari com, en temps de pau, el dret internacional dels drets humans.
Així doncs, podem circumscriure la controvèrsia al voltant dels drones al tema de la sobirania sobre l’espai aeri, el respecte al “dret de la guerra” i el compliment del dret internacional dels drets humans. En el primer d’aquests camps, més enllà de la jurisdicció nacional, els avions pilotats a distància, siguin civils o militars, només poden sobrevolar l’espai aeri sobirà amb el consentiment clar i explícit de l’estat del territori. Ara bé, si aquest consentiment existeix, com sembla ser el cas a l’Afganistan, però no al Pakistan, el govern nacional podria ser corresponsable de les eventuals infraccions de drets humans o dret humanitari comeses per l’estat que envia els vehicles. D’altra banda, al marge del consentiment, els drones armats poden ser emprats en el marc del dret de legítima defensa, com qualsevol altra arma legal, però només si es donen les condicions d’aquest dret, és a dir, una resposta immediata, proporcionada i necessària a un atac armat previ o imminent atribuïble a un estat. Uns requisits que l’anomenada “guerra contra el terrorisme”, en teatres operatius com Afganistan, Pakistan, Somàlia o el Iemen, no compleix en cap mesura.
El fet que els drones facin tan fàcil matar individus en àrees remotes ha generat un lligam molt estret entre aquesta tecnologia i els assassinats selectius
Si els drones armats són emprats en el context d’un conflicte bèl·lic, és obvi que els seus operadors han de respectar el principi de distinció i altres normes de ius in bello . Ni més ni menys: en aquest sentit, el mitjà de combat drone no és una arma de “naturalesa indiscriminada” o que causi necessàriament “danys superflus o patiments innecessaris” (art. 36 del Protocol addicional I als Convenis de Ginebra) i, per tant, difícilment es pot defensar que, al marge d’una eventual reglamentació internacional específica, pugui ser una arma intrínsecament il·legal en dret internacional humanitari.
El problema sorgeix quan l’objectiu dels drones armats són civils i ens trobem en una situació que pot estar a mig camí entre el conflicte armat no internacional i els mers disturbis interns, incloent-hi situacions de terrorisme. Segons el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), si un civil realitza “funcions de combat continuades” en un conflicte armat no internacional esdevé un objectiu legítim en tot moment, fins i tot fora del teatre d’hostilitats. Són els famosos “atacs selectius” ( personality strikes ) que altres prefereixen anomenar “assassinats selectius”. En tot cas, l’argument només és aplicable quan la situació de base es pot qualificar de conflicte armat, com pot ser el cas de l’Afganistan; però no quan hi ha una situació de desgovern, disturbis o atacs terroristes, que són més propis de la repressió policial, en el marc d’un estat de dret, i la cooperació judicial i policial internacional, incloent-hi l’extradició. Aquest és el cas del Pakistan, on no hi ha un conflicte armat intern i on s’estan produint el 80% dels atacs amb drones llançats pels EUA en els darrers deu anys. En aquest context cal ser clars que els drones no poden, de manera premeditada, apuntar i matar presumptes terroristes, perquè d’acord amb el dret internacional dels drets humans sempre és il·legal disparar a individus pel mer fet de ser sospitosos d’haver comès un crim en el passat o de ser susceptibles de fer-ho en el futur: és un atemptat al dret a la vida i al dret a un judici just.
Els drones armats han esdevingut l’arma de moda en la lluita dels Estats Units contra el terrorisme internacional d’arrel jihadista sobre la falsa premissa d’una guerra global contra el terrorisme
Encara més greus són dues pràctiques denunciades per les ONG i reconegudes pel govern nord-americà: els “atacs per perfil” ( signature strikes ), segons els quals els operadors de la CIA segueixen i disparen individus que tenen un “patró de vida” que es considera típic d’un perfil terrorista; i els “atacs de seguiment” ( follow-up strikes ) en què els drones armats bombardegen les persones que ajuden la víctima d’un primer atac o que assisteixen al seu funeral, amb l’absurda idea que, si l’ajuden o el ploren, és que també són terroristes. Sens dubte estem parlant d’atacs que en temps de conflicte armat constitueixen crims de guerra i en temps de pau, crims contra la humanitat.
Els drones armats han esdevingut l’arma de moda en la lluita dels Estats Units contra el terrorisme internacional d’arrel jihadista sobre la falsa premissa que hi ha una guerra global contra el terrorisme, però sense extreure totes les conseqüències lògiques d’aquest argument: si la “legítima defensa” ha de ser admissible contra grups terroristes transnacionals, això voldria dir que aquests grups han llançat un “atac armat” en el sentit de l’article 51 de la Carta de l’ONU i que, per tant, són grups susceptibles d’emprar la “força armada” de manera legítima, cosa que al seu torn implicaria que el dret internacional humanitari els seria aplicable i que els terroristes capturats haurien de ser considerats “presoners de guerra”, i no criminals. I, és clar, si existeix una “guerra” (en sentit jurídic) contra el terrorisme, aleshores els operadors de drones de la CIA, encara que siguin personal civil, són objectius legítims en tant que persones que participen directament en les hostilitats; i ho són en qualsevol moment, no només durant les hores de “feina”, sinó també anant i venint de les seves llars.
Sembla improbable que cap de les anteriors implicacions d’una interpretació coherent de l’argumentari jurídic contemporani de l’ús militar de drones complagui cap de les potències que posseeixen aquesta tecnologia. Per tant, pel seu propi interès fóra convenient restringir l’ús de drones amb propòsits militars a marcs fàctics d’autèntics conflictes armats i hostilitats, contra combatents enemics legítims, i amb ple respecte dels principis bàsics del dret internacional.
Alston, Philip. “Study on targeted killings” addendum dins Report of the Special Rapporteur on extrajudicial, summary or arbitrary executions, Philip Alston. United Nations. General Assembly. Doc. A/HRC/14/24/Add.6, 28 May 2010. Disponible aqui.
Amnesty International. “Will I be next?”: US drone strikes in Pakistan. London: Amnesty International Publications, 2013. Disponible aqui.
Bureau of Investigative Journalism. The covert drone war project. Disponible aqui.
Dworkin, Antonhy. “Drones and targeted killings: defining an EU position” dins Policy Brief. London: European Council on Foreign Relation, 2013. Disponible aqui.
Escoda, Anna. “Los drones armados: una realidad en expansión” dins Materiales de Trabajo n. 47. Barcelona: Centre Delàs d’Estudis per la Pau, 2013. p. 9-12. Disponible aqui.
Melzer, Nils. Human Rights Implications of the usage of drones and unmanned robots in warfare. Brussels: European Parliament, 2013. Directorate-General for External Policies of the Union, EXPO/B/DROI/2012/12. Disponible aqui.
Fotografia: Debra Sweet. Modificada. Link a la llicència.
© Generalitat de Catalunya