La verdad de las mujeres. Víctimas del conflicto armado en Colombia és el títol de l’informe final de la Comisión de Verdad y Memoria de Mujeres Colombianas (CVMMC), presentat recentment a Bogotà. En aquest informe es recullen les veus de més de mil dones que varen donar testimoni per tal de fer visible la seva experiència en l’escenari de guerra que viu el país des de fa més de cinquanta anys, i de contribuir a crear una veritat col·lectiva narrada per dones que sigui compartida per la societat colombiana a la que s’adreça.
L’any 2010 la Ruta Pacífica de las Mujeres Colombianas va iniciar un projecte que semblava ben difícil d’assolir: recollir la memòria i la veritat de dones colombianes que havien estat víctimes de violacions de drets humans en el context del conflicte armat. Els reptes eren, en primer lloc, dur a terme aquest projecte en un país que segueix en guerra; i en segon lloc, dur-lo a terme amb els mitjans a l’abast d’un moviment social de base.
La Ruta pacífica és una xarxa composada per 389 grups de dones vinculats al moviment feminista, per la pau i els drets humans o a l’àmbit comunitari, creada l’any 1996 a partir de les mobilitzacions per donar suport a les dones de zones especialment afectades per la violència dels actors armats. Des de la seva creació ha treballat per la sortida negociada al conflicte armat de Colòmbia i per acabar amb la impunitat d’aquells que perpetren violències contra les dones. La Ruta és un moviment de base amb presència a nou regions colombianes que es caracteritza pel seu compromís en donar suport a les dones que s’hi adrecen, i també per la seva capacitat de mobilització i de proposta política partint de l’experiència de les dones. Així mateix, les mobilitzacions de la Ruta pacífica es coneixen per la riquesa del llenguatge simbòlic que utilitza i per la seva creativitat.
Els dos reptes esmentats s’han sabut convertir en elements que singularitzen el projecte. L’experiència acumulada pel fet de ser un moviment de dones ha donat a la Ruta la capacitat d’autoprotegir-se, de protegir i acompanyar les dones que varen donar testimoni en un país en el que els drets humans no estan garantits. Això ha significat no posar-les en risc durant les entrevistes i fer-los costat amb assessorament i suport psicosocial quan ho han necessitat al llarg del procés. D’altra banda, els recursos humans mobilitzats han estat sempre propis; és a dir, han estat dones de la Ruta pacífica les que han documentat els testimonis, els han transcrit, codificat i que han escrit l’informe final, comptant amb assessorament i suport extern puntual. Aquest fet ha donat lloc a un projecte d’Investigació- Acció –Participació que aporta elements per a la reflexió i la innovació a futures Comissions que es plantegin treballar amb la veritat i la memòria de dones.
Les dones han estat convertides en objectiu militar al conflicte armat colombià, per la seva capacitat de resistir, la seva persistència a fer i refer les condicions d’humanitat i la seva tenacitat en la defensa de les persones estimades.
La tasca de la CVMMC s’ha recolzat en la capacitat d’organització i en l’esforç d’aprenentatge i de formació de les dones de la Ruta pacífica. Més de vuitanta persones han participat durant el desenvolupament del projecte, entre les quals: 36 documentadores, 10 digitadores, 7 codificadores i sistematitzadores i 8 investigadores.
El treball s’ha desenvolupat en diverses fases: els tallers inicials de formació de les dones que havien de prendre testimoni a altres dones; l’articulació per regions de la planificació, la realització d’unes 100 entrevistes -que donaren lloc a un enregistrament de veu i a una fitxa- i la seva transcripció; la posterior centralització de tota la informació per tal de codificar-la amb el programa Atlas-ti i processar-la estadísticament; la tasca final de redacció de l’informe posant al centre els testimonis recollits.
Un element cabdal que ha fet possible la CVMMC ha estat la confiança present en tots els estadis i espais del procés. Confiança entre les dones que varen assumir el repte de tirar endavant aquest projecte. Confiança vers la Ruta pacífica per part de les dones que varen donar el seu testimoni. Confiança creada a l’espai de l’entrevista que va fer possible l’emergir de la paraula de les dones silenciada durant tant de temps.
Un altre aspecte igual d’important ha estat el compromís de donar suport a totes les dones implicades i proporcionar-los eines per afrontar els impactes rebuts en les diverses fases del procés de treball amb els testimonis. Aquesta tasca de cura s’ha fet de manera continuada a cada regió i en una gran trobada d’elaboració i reflexió sobre la tasca realitzada i l’experiència de dur-la a terme.
Les dones colombianes demanen Veritat i Justícia, que s’acabi amb la impunitat. Demanen també la desmilitarització de la vida i els territoris i l’accés a l’educació, els serveis de salut i el treball: el millor antídot contra la violència.
La CVMMC ha donat lloc a dos documents: Memoria para la vida , sobre la metodologia emprada; i l’informe La Verdad de las mujeres. Víctimas del conflicto armado en Colombia , publicat en dos volums. En el primer d’aquests volums, després d’un capítol introductori que esbossa el marc general de l’estudi, s’ofereixen els continguts dels testimonis, analitzats quantitativament i qualitativa, organitzats en gran blocs que fan referència a les conseqüències que els fets de violència varen tenir en les vides de les dones entrevistades i els impactes rebuts per elles. A més de la dimensió i la profunditat del dany rebut, l’informe recull el relat de les dones sobre com varen afrontar aquests fets, què varen fer per sobreviure i sobreposar-se a les greus violacions de drets humans. El segon volum presenta els fets de violència narrats per les dones, els nou casos col·lectius i recopila les seves demandes de reparació.
L’informe ofereix doncs una veritat fàctica i una veritat narrativa. La veritat fàctica té a veure amb allò que va passar, a qui, a quin lloc, quan, com i qui s’hi va veure involucrat. Aquesta veritat que intenta captar els contextos, les causes, els patrons i els impactes de la violència, permet copsar la naturalesa i la magnitud dels fets, així com sostenir processos de denúncia. La veritat narrativa, en canvi, té a veure amb l’experiència subjectiva i els significats que li atribuïm. Aquesta veritat experiencial proporciona coneixement sobre històries personals, sobre creences i valors, sobre els impactes i les resistències de les dones.
Dels testimonis se’n desprèn que les dones han estat convertides en objectiu militar al conflicte armat colombià; un conflicte al voltant del control del territori i els recursos naturals que ha suposat la militarització de la vida de la població o la seva expulsió. Les dones per la seva capacitat de resistir, la seva persistència a fer i refer les condicions d’humanitat i la seva tenacitat en la defensa de les persones estimades es converteixen en un obstacle per als actors armats. Les violències contra les dones en aquest context cobren formes molt diferents que van des de les amenaces (49,46%), la tortura psicològica (54,40%) o física (15%), al desplaçament forçat (76,20%) o la violència sexual (13,20%).
Tanmateix els testimonis parlen també d’una violència anterior o en àmbits aliens al conflicte que ens remet a l’existència d’un contínuum de les violències en la vida i l’experiència de dones. La violència sexual en constitueix una mostra: mentre un 13,20% de dones diuen haver-la patit en el context de la guerra, un 15,20% declara haver estat víctima de la mateixa en l’àmbit familiar i comunitari. L’informe confirma doncs que per a una dona quan s’acaba la guerra no s’acaba la violència perquè l’origen de la violència contra les dones té a veure amb la relació de dominació dels homes sobre les dones en el patriarcat que la normalitza en tots els àmbits i moments.
A la vegada que constata l’abast i la gravetat de la violència contra les dones, l’informe també ens proporciona un coneixement en profunditat dels impactes de la mateixa en les vides i els cossos de les dones entrevistades. Així es posa de manifest la unitat i la corporalitat de l’experiència femenina. És a dir, els impactes de la violència directa, de les pèrdues i del trencament de la pròpia vida, circulen i es connecten els uns amb els altres donant lloc a malalties, percepcions alterades del propi cos, distorsions de la sexualitat, de les relacions amb les persones i l’entorn.
No obstant això, les dones entrevistades han sobreviscut a la violència i els seus testimonis també relaten com elles varen fer front als fets traumàtics i varen aprendre a viure amb les pèrdues i els danys. A les seves narracions elles expliquen com el motor principal per a resistir i refer-se varen ser els vincles amb les persones estimades, principalment filles i fills. En nom d’aquests vincles elles acararen els actors armats, dissenyaren estratègies de protecció i varen estar disposades a perdre-ho tot en el desplaçament o la fugida per tal de salvar la seva vida i la dels altres. També la responsabilitat que elles havien assumit envers les persones que d’elles depenien les va sostenir en el seu entestament a fer i refer les condicions d’humanitat per tal d’aconseguir dur una vida digna.
Pel que fa a les demandes de reparació, als testimonis s’escolta per sobre de tot el sentiment d’irreparabilitat dels danys soferts, però alhora la necessitat de mirar el futur en nom dels somnis personals i, una vegada més, de les filles i els fills. Les dones demanen Veritat i Justícia, volen que s’acabi amb la impunitat. Demanen també, especialment, la desmilitarització de la vida i els territoris i l’accés a l’educació, els serveis de salut i el treball. Per a elles aquestes oportunitats per a millorar la vida de les persones són el millor antídot contra la violència.
És a dir, les dones colombianes que varen donar el seu testimoni a la CVMMC demanen la construcció d’una pau positiva que no es limiti al cessament de la lluita armada, sinó que avanci en el sentit d’una més gran justícia per a les persones que l’han de viure.
Fotografia: Diana Duque Muñoz .
© Generalitat de Catalunya