Ens hem acostumat a llevar-nos cada dia pendents dels darrers atacs entre Rússia i Ucraïna, el nombre de palestins assassinats a Gaza i l’intercanvi de míssils entre Israel i l’Iran. I de la darrera ocurrència de Trump, atiant tots els conflictes en nom de la pau, i ara també llançant bombes sobre els que no s’avenen a la seva voluntat. A base de la repetició dels actes, allò que fins fa poc era impensable esdevé normal. Perdem la capacitat de sorpresa i, amb ella, la força per qüestionar de manera més contundent allò inacceptable.
La normalització de la guerra ens fa perdre la brúixola moral. Acabem banalitzant la mort violenta. Ja no importa si es violen els drets humans o el dret internacional. Es minimitzen o justifiquen les atrocitats dels aliats i es denuncien només les que comet l’adversari. És la màxima expressió de la polarització tòxica, la que deshumanitza fins justificar l’assassinat de civils: jueus, palestins, cristians, russos, ucraïnesos, xiïtes, sunnites.
No som prou conscients que la guerra està prohibida. La carta de les Nacions Unides -que és el més semblant que tenim a una constitució global- estableix que “els membres de l’Organització s’abstindran en les seves relacions internacionals de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat”. Les úniques excepcions (sempre envoltades de polèmica) són la legítima defensa i un mandat explícit del Consell de Seguretat per atacar.
El problema amb les normes internacionals és que no hi ha manera de fer-les complir quan algun actor poderós se les salta. Europa i els EUA van posar el crit al cel -amb raó- quan Rússia va envair Ucraïna (primer l’any 2014 i, de nou, l’any 2022). Però el seu silenci o directa complicitat davant la política d’annexió i neteja ètnica d’Israel sobre Palestina ha posat de manifest una doble moral que ha erosionat la credibilitat occidental. El drama actual és que els garants més poderosos del dret internacional -la Xina, Rússia i els EUA- són els primers que el violen. Els seus actes queden impunes i esdevenen referents per altres autòcrates: Aràbia Saudita, Etiopia, Veneçuela, Filipines, Azerbaidjan, Ruanda, Nicaragua, Bielorússia, Egipte, Marroc, El Salvador i un llarg etcètera reprimeixen la seva ciutadania o amenacen països veïns amb creixent impunitat.
Europa ha quedat arraconada en el debat geopolític global. Sobre tot per part dels EUA, el seu històric aliat. Les poques iniciatives diplomàtiques recents de distensió que ha encetat la Unió Europea o alguns dels seus estats membres han estat menystingudes o directament boicotejades per Trump, com ara la conferència sobre la solució de dos Estats (Israel i Palestina) que s’havia de celebrar aquesta setmana a Nova York. El mateix govern que vol aixecar la seva tutela militar sobre nosaltres, d’una banda ens dicta els termes d’aquesta emancipació (incrementar la despesa militar al 5%) mentre que alhora ens declara una guerra d’aranzels i amenaça amb l’ocupació de Groenlàndia.
La majoria d’edat de la Unió Europea també comporta la necessitat de prendre decisions autònomes, lliures de coaccions externes. Certament és imprescindible que Europa desenvolupi la seva pròpia política de defensa militar. Però no cal que ho faci a costa de la seva cohesió social interna, de la seva inversió en pau, o d’afeblir encara més les organitzacions multilaterals. La Unió Europea es va crear per prevenir nous conflictes armats, sense l’amenaça de les armes. Si no es manté fidel al propòsit de la pau, la UE perd la seva raó de ser.