El 5 de febrer de 2026 ha expirat formalment el Tractat de Reducció d’Armes Estratègiques, conegut com a New START. Aquesta data no marca únicament la fi d’un acord tècnic entre els Estats Units i Rússia, sinó la desaparició de l’últim marc jurídic bilateral que limitava les armes nuclears estratègiques de llarg abast. Atès que ambdues potències concentren prop del 90% de l’arsenal nuclear mundial i assistim a un moment d’augment de la tensió internacional, l’extinció d’aquest instrument exigeix una lectura que vagi més enllà del realisme geopolític i s’abordi des d’una perspectiva de pau i seguretat compartida.
L’erosió dels mecanismes de confiança mútua
El New START ha funcionat com un mecanisme clau de transparència institucionalitzada. El seu valor no residia només en l’establiment de límits quantitatius, sinó sobretot en els sistemes de verificació, inspecció i intercanvi de dades que permetien una predictibilitat mútua entre les parts. Des d’una perspectiva teòrica de la pau, aquests mecanismes són mesures de construcció de confiança essencials per reduir el risc d’escalada derivada d’errors de càlcul o percepcions d’amenaça asimètrica.
Amb l’expiració del tractat, ens endinsem en un escenari d’opacitat creixent. La substitució de la verificació diplomàtica per sistemes de vigilància basats en intel·ligència tecnològica redueix la interacció humana i política entre els actors, desplaçant la gestió del risc cap a dinàmiques més automatitzades, unilaterals i, per tant, més vulnerables davant crisis inesperades. La pèrdua de canals de comunicació formalitzats no és un detall tècnic: és un factor estructural d’inestabilitat.
La retòrica de l’escalada i la pulsió de la impunitat
L’expiració del New START no es produeix en un buit diplomàtic neutral, sinó en un context d’inflació retòrica que ha normalitzat l’amenaça nuclear com a instrument de pressió política. En els darrers mesos, hem vist un desplaçament discursiu perillós: de la dissuasió, entesa tradicionalment com a recurs d’últim extrem per evitar el conflicte, a l’ús explícit de l’arsenal nuclear com a eina de negociació quotidiana.
Aquesta retòrica bel·licista, lluny de ser mera propaganda, erosiona els tabús nuclears construïts al llarg de dècades i redueix la distància psicològica respecte a l’ús de la força. S’inscriu en una dinàmica més àmplia de desinterès pel control d’armaments per part de les grans potències, en un context en què la sobirania militar es prioritza sistemàticament per sobre de l’estabilitat col·lectiva.
En aquest escenari, s’observa una voluntat deliberada d’alliberar-se dels mecanismes de rendició de comptes, sota l’argument que el control d’armes limita la modernització tecnològica o genera desavantatges estratègics davant tercers actors, com la Xina, que no és signatària de cap mecanisme de d’armament nuclear. La desaparició de marcs de control fomenta, així, una lògica d’impunitat: sense mecanismes vinculants ni supervisió mútua, l’amenaça nuclear esdevé un recurs polític de baix cost i alta rendibilitat simbòlica.
Aquesta pulsió cap a una autonomia estratègica absoluta reflecteix un retorn a l’unilateralisme clàssic, que ignora una realitat fonamental: en l’era nuclear, la seguretat d’un estat no pot construir-se sobre la vulnerabilitat extrema de l’altre.
El retrocés del dret internacional
Un dels riscos més greus del nou buit legal és la normalització del discurs nuclear. Hem passat d’una etapa en què el desarmament constituïa un horitzó compartit a una altra en què “la necessitat de rearmament responsable” s’ha convertit en la nova narrativa dominant. Mentre els pressupostos destinats a la modernització nuclear augmenten de manera sostinguda, les crisis climàtiques, econòmiques i socials queden relegades, configurant una paradoxa inquietant: a mesura que el control d’armes es desintegra, la seguretat humana es veu amenaçada no només pel risc d’ús bèl·lic, sinó també per la desviació massiva de recursos públics cap a arsenals de destrucció.
Al mateix temps, l’absència de limitacions bilaterals posa en risc l’arquitectura del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP). Sense un compromís creïble de desarmament per part de les potències nuclears signatàries, el règim mundial de no proliferació perd tant autoritat moral com força jurídica. Alhora, aquest afebliment no pot desvincular-se de la crisi més àmplia del multilateralisme ni del menyspreu creixent pel dret internacional. La incapacitat dels espais multilaterals per actualitzar, reforçar o fer complir els règims de drets humans evidencia una governança global cada cop més dèbil i fragmentada.
Aquesta conjuntura obliga a qüestionar la vigència de la dissuasió nuclear com a pilar de l’ordre internacional. La pau no pot sostenir-se sobre l’equilibri de l’amenaça; ha de construir-se sobre la solidesa del dret internacional, la confiança mútua i el diàleg polític. Davant la paràlisi dels fòrums bilaterals tradicionals, l’expiració del New START subratlla la necessitat urgent de repensar una nova arquitectura de seguretat compartida. El desarmament no hauria d’entendre’s com un gest de bona voluntat, sinó com un imperatiu legal, ètic i humanitari lligat directament a la supervivència col·lectiva. I el deteriorament del control d’armes hauria de funcionar com a catalitzador per reactivar el diàleg multilateral i reafirmar el principi que la seguretat global és indivisible.
Sandra Martínez és responsable de l’àrea “Alternatives de seguretat” de l’ICIP