Ens trobem a l’ocàs o a l’albada de la construcció de pau? Sí!
Els enfocaments de construcció de pau que van evolucionar des del final de la Unió Soviètica fins a la pandèmia de la COVID es troben sota pressió, si no en col·lapse. Molts analistes intenten encabir la forma canviant i emergent de les relacions domèstiques i internacionals dels Estats Units en categories ideològiques establertes. Alternativament, explorar la confluència de tres dinàmiques centrals podria oferir una perspectiva sobre allò que la construcció de pau ha d’afrontar avui: el repte de la visió d’embut; el compromís totalitzador amb la seguretat nacional militaritzada; i l’ascens dels oligarch-scapes.
Visió d’embut
La visió d’embut descriu la recerca del control absolut i últim sobre allò que roman permanentment inassolible. Un embut funciona portant el moviment fluid i caòtic del líquid en caiguda lliure a l’ordre, obligant-lo a sotmetre’s i passar per un únic punt de control. En política nacional, la visió d’embut busca la supremacia en sentit ampli (des del poder polític, econòmic i cultural fins al poder narratiu) per dominar les amenaces internes i externes percebudes.
La visió d’embut s’expressa de manera fractal, des de la psicologia individual impulsada per la por i la paranoia fins a l’orientació sistèmica que persegueix les amenaces percebudes a aquesta dominació.
- La complexitat ha de ser ignorada o dominada.
- La interdependència és una debilitat i ha de cedir a la voluntat dels forts.
- Tota acció ha d’orientar-se entorn de l’objectiu únic del sistema: assolir el control material i narratiu.
Seguretat militaritzada
Els enfocaments autoritaris de la política han incrementat substancialment la inversió nacional en seguretat militaritzada, fet que ha desencadenat de manera alarmant cap a guerres hegemòniques i comportaments de caire paramilitar contra la població civil. La militarització, especialment en les guerres internacionals, funciona com a oportunitat per desplegar armament de nova generació i per experimentar amb accions fulminants mancades de planificació a llarg termini per al benestar local o global.
Un tret comú a tots aquests enfocaments: les accions preses en nom de la “seguretat nacional” eludeixen la rendició de comptes local, nacional i internacional. Gairebé en tots els casos, l’èxit es mesura per si s’ha assolit una superioritat militar aclaparadora, i no per cap estàndard moral, col·lectiu o de bé global.
Oligarch-scapes*
Difícils de denominar, els patrons emergents fan referència a com la riquesa extrema es troba en mans de molt poques persones que exerceixen una influència inusitada sobre els actors estatals tradicionals, però que rarament estan subjectes a estàndards polítics o jurídics nacionals i internacionals.
Tot i que el terme contemporani oligarca s’associa a l’ascens d’individus no estatals d’enorme riquesa en el període postsoviètec, l’etimologia grega va capturar la dinàmica essencial: “el govern dels pocs”. Tanmateix, hem d’anar més enllà d’aquest terme per descriure la dinàmica contemporània. El sufix -scape va ser utilitzat per primera vegada en el discurs del neerlandès mitjà (schap) per descriure el poder d’emmarcament del paisatge de fons en la pintura de belles arts. Potser oligarch-scape ofereix una manera de descriure la realitat complexa que, alhora, identifica l’individu (els pocs de riquesa extraordinària) i també captura l’espai públic més ampli que modelen, conformen, contenen i pretenen dominar.
La política contemporània, el govern, els mitjans de comunicació, l’economia i la militarització del conflicte es despleguen en aquest oligarch-scape. Més que la tirania dels pocs, aquesta dinàmica representa el govern del rerefons sense restriccions, agnòstic a la ideologia, deslligat de qualsevol brúixola moral col·lectiva excepte per a l’acumulació autoreplicant, i sempre situat als marges, just més enllà de la responsabilitat directa.
Alternatives de construcció de pau
Aquestes tres dinàmiques confluents desafien gran part del que s’ha après mitjançant la pràctica profunda i la recerca sobre allò que condueix a la pau i la sosté. L’aprenentatge evolutiu de la construcció de pau ha demostrat que la complexitat constitueix la natura mateixa dels nostres paisatges polítics i socials, i que la interdependència és la xarxa en la qual han d’emergir la innovació i la resposta.
En aquest moment de cruïlla, la construcció de pau ha d’oferir vies alternatives a la confluència tòxica de la visió d’embut, la seguretat militaritzada i els oligarch-scapes, alhora que innova enfocaments que se situïn al nucli de l’aprenentatge basat en l’evidència.
- Els enfocaments diplomàtics coordinats, àgils i multidimensionals, combinats amb actors pròxims i arrelats, han demostrat una major capacitat per prevenir la violència i sostenir canvis duradors.
- El desenvolupament i la garantia de la participació ciutadana i la protecció dels drets dels moviments socials a l’expressió noviolenta augmenten la viabilitat i els canvis duradors que s’allunyen de la violència cíclica.
- La inversió en enfocaments deliberatius i col·laboratius davant els reptes globals (definits com aquells que és impossible abordar exclusivament en l’àmbit i l’acció d’una sola nació) augmenta la capacitat de resposta col·lectiva, redueix els nivells de violència i incrementa el benestar col·lectiu global en termes econòmics, de salut i d’educació.
En resum, la seguretat tant nacional com internacional no es defineix per la grandària, l’evolució innovadora ni la quantitat d’armament, ni per l’eficiència tàctica del seu ús. Més aviat, emergeix de la qualitat de les relacions i de la capacitat que les persones i els líders tenen per comprometre’s i garantir el respecte mutu, la justícia i la cohesió al voltant d’un bé comú més ampli.
En essència, la clau de la construcció de pau no rau en com dominem la complexitat, sinó en com mobilitzem la mentalitat de la contribució i la coordinació per sobre de la mentalitat del control, i en com busquem un canvi que humanitzi el conflicte, cultivi la dignitat i construeixi relacions capaces de perseguir la curació i la justícia.
*N. del T.: L’autor encunya el terme oligarch-scape combinant oligarca i el sufix -scape (del neerlandès mitjà schap), que designa el poder d’emmarcament del paisatge de fons. El terme vol capturar alhora els individus de riquesa extrema i l’espai públic que modelen de manera invisible.
John Paul Lederach és Professor Emèrit de Construcció de Pau Internacional al Kroc Institute for International Peace Studies, i Senior Fellow a Humanity United.
Aquest article és una adaptació del discurs de John Paul Lederach titulat “L’arc de cinquanta anys: aventures d’un practicant amb els processos de pau”, pronunciat a la Strategic Peacebuilding Academy del Kroc Institute i publicat al podcast Kroc Cast.