Hi ha realitats que actuen com miralls massa brillants per ser observats de front; la infància víctima de conflictes armats n’és, sens dubte, una. Reconèixer el seu sofriment ens obliga a transitar per un dolor i una fragilitat tan profunds que, sovint, optem per girar la cara. És un mecanisme de defensa: si no mirem, no ens veiem obligats a canviar d’opinió. Si no mirem, podem continuar fingint que no és a les nostres mans aturar aquesta injustícia inabastable.
El crit de les Mans Roges
El 12 de febrer es commemora el Dia Internacional de les Mans Roges (o Dia contra l’ús d’infants soldats). Aquesta iniciativa, impulsada a finals dels anys noranta com a campanya internacional contra el reclutament de menors en conflictes armats, utilitza la palma de la mà tenyida de vermell per alçar la veu contra l’ús d’infants en la guerra. La data no és casual: celebra l’entrada en vigor, l’any 2002, del Protocol Facultatiu de la Convenció sobre els Drets de l’Infant relatiu a la participació d’infants en conflictes armats, un compromís global per prohibir-ne la participació en hostilitats i que eleva a 18 anys l’edat mínima per a la participació directa en combats.
Tanmateix, malgrat els marcs legals existents, les dades actuals ens retornen una imatge devastadora.
Una crisi humanitària sense precedents
Les xifres han assolit nivells crítics. Segons l’últim Informe Anual del Secretari General de les Nacions Unides sobre infants i conflictes armats (CAAC), l’any 2024 va ser un dels pitjors anys registrats en el marc del mecanisme de monitoratge de l’ONU.
La magnitud de la tragèdia es resumeix en alguns punts clau:
Violacions greus en augment: es van registrar 41.370 violacions greus (assassinats, reclutament, violència sexual i atacs a escoles), fet que suposa un increment del 25% respecte a l’any anterior.
Víctimes directes: més de 22.000 nens i nenes van patir aquestes agressions.
Una infància assetjada: actualment, 473 milions d’infants —un de cada sis al món— viuen en zones de guerra.
Davant d’aquest panorama, és fàcil deixar-se arrossegar pel cinisme o per la idea que “no s’hi pot fer res”. Però és precisament ara quan cal rebel·lar-se contra l’apatia.
Existeixen eines. La protecció jurídica de la infància en contextos de conflicte armat no és només una declaració d’intencions; es fonamenta en un entramat complex de dret internacional humanitari i de dret penal internacional que inclou mecanismes de control i sanció. El problema no és la manca de lleis, sinó la normalització de l’horror.
La pau: un dret de futur
La pau no s’ha d’entendre simplement com el silenci de les armes o una treva temporal; és un dret humà fonamental i l’única atmosfera en què la infància pot florir.
La pau implica reparació: no n’hi ha prou amb aturar el foc; la veritable pau exigeix la desmobilització i la reintegració d’aquests menors, retornant-los el dret a tenir una identitat més enllà de l’uniforme o del trauma.
La pau exigeix prevenció: invertir en cultura de pau i en justícia social és l’única manera de trencar el cicle de violència transgeneracional.
La pau requereix responsabilitat col·lectiva: existeixen múltiples eines de protecció jurídica, des del Dret Internacional Humanitari fins al Dret Penal Internacional. Tanmateix, aquests protocols només són efectius si hi ha una voluntat política real i una ciutadania que es negui a normalitzar allò que és inadmissible.
La pau no és un concepte abstracte ni un ideal llunyà, sinó un compromís actiu i quotidià. El símbol de la mà vermella ens recorda que la protecció de la infància és una línia que cap societat hauria de creuar. La pau comença allà on acaba el reclutament, on es protegeix l’escola i es garanteix el dret a créixer sense por. No hauria de dependre d’equilibris geopolítics ni de càlculs estratègics.