El dimarts 16 de setembre es compleixen tres anys de l’assassinat de la jove Mahsa Amini a mans del règim iranià, un fet que va traspassar les fronteres del país i s’ha convertit en un símbol global de resistència. La seva mort va encendre el moviment Zan, Zendegi, Azadi (Dona, Vida, Llibertat), una mobilització sense precedents que va situar al centre de l’agenda internacional no només les violacions dels drets humans a l’Iran, sinó també la capacitat transformadora de les dones com a agents de canvi. Als carrers del país, milers de dones de totes les edats i procedències, acompanyades també pels homes, van alçar la veu amb una valentia que encara commou, que irradia esperança i dignitat davant tanta ràbia i por.
Por d’un règim teocràtic que, des del 1979, s’ha caracteritzat per una brutal repressió política, per la marginació de les minories, una corrupció institucionalitzada i una política exterior desestabilitzadora de la regió. Tot plegat s’afegeix a una nefasta gestió interna que ha portat al país a una greu crisi econòmica, energètica i mediambiental.
El 2024 es va assolir un tristíssim rècord: més de 900 execucions, segons organitzacions internacionals independents. I el 2025 s’ha intensificat l’assetjament sistemàtic contra activistes i opositors, amb un augment de les detencions arbitràries, judicis exprés sense cap garantia legal i acusacions basades en proves falses. A les presons del règim, els interns pateixen cada dia tortures i violacions, i les condemnes a mort són habituals. És un intent desesperat de silenciar les ànsies de llibertat de la majoria de la població que, malgrat tot, no es deixa intimidar. El futur del país està empresonat: activistes, defensors dels drets humans, intel·lectuals, artistes, esportistes, cantants, etc.
I les poderoses veus de les dones han anat esquerdant els murs d’aquesta teocràcia i, a través d’aquestes escletxes, reclamen drets universals bàsics: viure lliures, decidir sobre les seves vides i somiar amb un futur millor.
Dona, Vida, Llibertat ja no és només una protesta civil; és també un projecte de pau. En un entorn on la violència estructural és quotidiana, les dones han optat per la dignitat com a principi polític i per la llibertat com a horitzó. La seva lluita connecta amb les reivindicacions universals de justícia i pau, i demostra que els moviments liderats per dones no sols busquen la igualtat de gènere, sinó també un model social i polític alternatiu, més inclusiu, humà i que pot ser inspirador per a altres comunitats.
Una vegada i una altra, les valentes dones iranianes han demostrat amb la seva resistència i resiliència que ja no volen ser silenciades: volen ser protagonistes del seu futur i partícips d’un canvi esperançador. Les seves demandes legítimes han de ser escoltades, ja que mai no s’assoliran la pau, la llibertat i la justícia sense la seva participació en els processos de transformació política. Elles són un element essencial per a aquest canvi. De fet, a l’Iran, on la meitat de la població viu sota condicions de pobresa i repressió, són precisament les dones i les noves generacions qui encarnen la possibilitat d’un futur diferent.
Recordar, avui, el tercer aniversari de la injusta mort de Mahsa Amini no és només un acte de memòria, sinó també un compromís amb la dignitat i la pau. És ser altaveu de les seves demandes, solidaritzar-se amb la seva lluita i denunciar la repressió i la injustícia que pateixen a diari. La seva valentia de desafiar tota la maquinària repressora que el règim desplega contra qualsevol indici d’oposició requereix la nostra atenció.
Com a membre de la diàspora iraniana, el repte és clar: acompanyar-les, donar visibilitat a les seves demandes i continuar donant suport a la seva lluita!
Perquè el camí cap a un Iran lliure i en pau passa per escoltar i reforçar les seves veus!
Elles (i ells) tenen la clau!
ZAN, ZENDEGI, AZADI
DONA, VIDA, LLIBERTAT
Anahita Nassir, politòloga i activista del moviment DVLI