Fa només uns dies, el 31 de juliol, la Unió de comitès de treball agrícola de Palestina (UAWC) va denunciar que les forces d’ocupació d’Israel van atacar i destruir el banc de llavors d’Hebron, a Cisjordània, i els seus magatzems on es preservava tota la diversitat agrícola. Un atac que els camperols dels comitès consideren que va directament contra la identitat palestina, i afecta la seva supervivència perquè “sense llavors no hi ha collites”.
A la riba del mar, Gaza –des de fa anys una immensa presó a l’aire lliure– s’està convertint en un camp d’extermini intolerable per a la Humanitat però tolerat per una comunitat internacional que assisteix atònita al trencament de totes les lleis humanitàries, davant una població mundial impotent enfront els interessos creuats de les potències occidentals amb Israel, i davant una ciutadania israeliaa que viu atrapada en el miratge de la violència i en l’engany que el seu país està amenaçat ara mateix, s’està defensant legítimament i per això pot deixar de mirar allò que per a tot el món és una realitat incontestable, un genocidi en marxa.
Aquestes atrocitats s’afegeixen a l’increment de la violència dels colons d’Israel, que ocupen cada cop més terres i poblats de Cisjordània, destruint oliveres, cases de famílies palestines i camps de conreu, amb la connivència necessària de l’exèrcit israelià.
El drama palestí, però, no és cosa d’ara, i fa bona aquella dita antiga de “qui sembra vents, recull tempestes”. Els vencedors de la Segona Guerra mundial –en un món encara colonial–es van sentir en deute amb el poble jueu, que havia sofert un genocidi execrable de proporcions gegantines, i va facilitar la creació d’un Estat que havia de conviure amb els habitants que hi havia a Palestina. Però no va ser així: la creació d’un estat sionista i jueu (no laic) va néixer amb sang: es va cobrar la vida de més de 15.000 palestins, el desplaçament i l’exili de 800.000 persones i el despoblament de 600 pobles, en el que es coneix com la “Nakba” (la catàstrofe). Des de llavors l’estat d’Israel ha viscut sempre amb por, amenaçat i amb episodis de violència continuats, perquè la violència engendra més violència, com els pacifistes de tots els temps hem anat dient i repetint, i com dicta el sentit comú.
D’altra banda, el no-reconeixement de l’Estat d’Israel per part de molts països veïns ha afegit llenya al foc d’un conflicte que molts analistes consideren el focus d’inestabilitat geopolítica mundial més important. L’Iran, convertit en la potència més gran de l’islam xiita, impedeix també qualsevol solució futura en no reconèixer el dret d’Israel a existir i en reclamar un gir històric impossible. Altres països, veient la desobediència reiterada d’Israel a les resolucions de Nacions Unides –que han buscat durant dècades el compliment de la legalitat internacional–, s’han mostrat bel·ligerants donant suport a la causa palestina per la via d’atiar la violència, creant una espiral molt difícil d’aturar.
Davant l’atzucac de la situació actual, s’imposa la creació d’un nou ordre de coses que tingui en compte uns quants principis, que poden semblar utòpics en una primera lectura però que estan fonamentats en el diàleg entre enemics com l’eina indispensable per resoldre les crisis més persistents.
En primer lloc, el reconeixement dels pobles israelià i palestí a tenir el seu propi Estat. Ara mateix l’ocupació de més i més territoris per part d’Israel fa inviable un estat palestí, i per això caldrà un esforç diplomàtic gegantí per fer seure les parts i analitzar els mapes del 1948 i del 1967, invocar una mediació legitimada per tothom … que potser donarà com a resultat la imposició d’un únic Estat laic i modern, no sionista ni islamista. Una solució molt difícil de pair ara mateix. Per això és important que la comunitat internacional reconegui com a primer pas un estat palestí, que doni legitimitat a qualsevol diàleg posterior, en igualtat de condicions entre les parts.
Això suposa, en segon lloc, l’acceptació de la fi de la violència per part de tothom. Un alto el foc que comprometi Israel, Hamàs i també les diferents faccions armades de la zona i la declaració explícita per part dels països d’Orient Mitjà del dret dels dos pobles a tenir un Estat.
Si es vol construir una solució duradora, en tercer lloc Israel ha de comprometre’s a complir la legalitat internacional i les resolucions de Nacions Unides. Difícil, perquè el drama actual té molt a veure amb el descrèdit –fomentat entre altres pel lobby sionista dels Estats Units—de les organitzacions multilaterals i especialment de Nacions Unides. Però imprescindible per construir pau des d’una legitimitat que inclou tots els països del món. Això suposarà un trasbals per a la societat israeliana, però la diàspora jueva no sionista pot pressionar molt i ajudar a vèncer resistències, per no veure’s arrossegada a ser identificada amb la mala imatge que ara mateix té el sionisme arreu del món.
I, finalment, reforçar el paper de Nacions Unides amb una reforma que avui s’albira impossible però per a la qual cal treballar des d’ara per fer-la possible en uns anys. Que cap Estat pugui ser jutge i part en un litigi internacional, que cap Estat pugui torpedinar un acord majoritari, que tothom tingui veu i vot i que el Consell de Seguretat tingui una representativitat que el faci imprescindible per fomentar el diàleg i la negociació des del respecte i l’empatia.
Avui tot plegat sembla una quimera, però una bona part de l’opinió pública informada sap que aquest –o un de semblant— és l’únic camí que mena cap a la pau de veritat.