PolsXtrems

L’exposició “PolsXtrems” converteix la sala 2 del Palau Robert en un circuit d’alta intensitat per entrenar el pensament crític, la curiositat i el respecte per a les persones que tenen opinions diferents, en un context de creixent polarització.

Una proposta que interpel·la el visitant a reflexionar sobre la manera com consumim la informació, la influència creixent de les xarxes socials i de la desinformació, i els propis biaixos inconscients, que ens condicionen alhora de formar-nos el propi pensament.

Els algoritmes s’han convertit en els teus prescriptors de contingut habituals?
Et formes idees sobre temes complexos amb píndoles de 30 segons?
Ho tens tot tan clar que et costa escoltar els qui tenen opinions oposades?

“PolsXtrems” és un nou concepte de gimnàs per combatre la mandra mental, guanyar flexibilitat a l’hora d’escoltar diferents punts de vista, actuar contra la desinformació, tonificar l’empatia i ser més resistent a la polarització tòxica.

Les emocions són el combustible del cervell. Ens activen, ens mouen, ens fan prendre posició i ens polaritzen. No és un problema deixar-s’hi portar, però cal posar atenció per no perdre la perspectiva i quedar-nos en bucle. 

Al llarg de la història, les emocions ens han portat a mobilitzar-nos i defensar causes en les quals creiem com a societat. Fruit de la ràbia i la indignació, per exemple, s’han aconseguit fites històriques, com el sufragi femení, l’abolició de l’esclavitud i els drets laborals.

Però les emocions també poden funcionar en la direcció contrària. Quan passen per davant de l’anàlisi i la reflexió, ens poden dur a veure adversaris on només hi ha pensament divergent. Podem perdre la curiositat i el respecte per les veus discrepants i sentir-nos amb la veritat absoluta. En aquest punt, l’emoció ja no acompanya el pensament: el substitueix. I la conversa es converteix en un camp de batalla. Moltes plataformes digitals s’aprofiten d’aquests patrons i t’ofereixen un cercle viciós de dopamina i indignació perquè no puguis sortir de la fricció. 

La peça “Fitness emocional” et proposa un exercici interactiu per descobrir com les emocions es poden canalitzar de manera positiva o negativa.

RÀBIA

En positiu:

• La ràbia pel terrorisme d’ETA va desembocar en manifestacions massives en contra de la violència.
• La ràbia pel racisme estructural va mobilitzar 3.000 persones en la primera cursa antiracista de Barcelona, el juny de 2025.
• La indignació als carrers pel cas de La Manada va aconseguir que, per primer cop, l’atenció mediàtica i social es centrés a visibilitzar i responsabilitzar els violadors com a criminals, salvaguardant la integritat de les víctimes.

En negatiu:

• La ràbia pel terrorisme d’ETA es va traduir en manifestacions i discursos en contra de les iniciatives de diàleg per a resoldre el conflicte. 
• La ràbia cap a un jove d’origen marroquí va derivar el juliol de 2025 en atacs racistes cap a veïns del mateix origen a Torre Pacheco (Múrcia).
• La ràbia i l’odi contra les persones LGTBI+ ha fet que es dupliquin en un any les agressions homòfobes físiques o verbals a l’Estat espanyol.

REBUIG

En positiu:

• En resposta al rebuig social cap a les persones sense llar, moltes associacions i fundacions impulsen campanyes que en defensen els drets i la dignitat, per exemple denunciant l’arquitectura hostil.
• El rebuig a les polítiques centralistes va impulsar grans mobilitzacions ciutadanes a favor de la independència de Catalunya. Al seu torn, el rebuig al procés també va generar un fort moviment de protesta.
• Davant l’exclusió i criminalització del col·lectiu LGTBI+, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya va organitzar el 1977 la primera manifestació de l’orgull a Barcelona sota l’eslògan “Nosaltres no tenim por, nosaltres som”.

En negatiu

• En determinats contextos, la negativa a perdre privilegis associats a l’estatus masculí alimenta discursos antifeministes que presenten els avenços en drets com una amenaça, de manera que es genera rebuig, desinformació i confrontació entre col·lectius.
• El rebuig cap a les persones sense llar, alimentat per estigmes i per la deshumanització, ha donat lloc a assetjaments, agressions i mesures d’expulsió de l’espai públic a diferents ciutats.
• En el context del procés independentista, el rebuig per les idees diferents va fer créixer la polarització tòxica i l’ús de llenguatge bèl·lic. Termes com “colpistes”, “feixistes” o “traïdors” van passar a dominar el debat polític.

SORPRESA

En positiu:

• La sorpresa davant el confinament per la COVID-19, provocada per una interrupció sobtada de la vida quotidiana, va activar respostes comunitàries, d’innovació pública, cooperació veïnal i digitalització accelerada, i va quedar palesa una capacitat d’adaptació col·lectiva inesperada.
• La sorpresa davant un candidat transgressor com Zohran Mamdani va generar el 2025 un impuls inèdit de participació política a Nova York, amb 2 milions de votants, la xifra més alta des de 1969.
• La sorpresa davant la revelació pública de casos massius d’abusos sexuals (moviment #MeToo) va activar una transformació cultural profunda: més denúncies, canvis legislatius, revisió de protocols institucionals i una conversa global sobre consentiment, poder i responsabilitat.

En negatiu: 

• La sorpresa davant la pandèmia i el confinament inesperats per la COVID-19 va afavorir l’acceptació ràpida de mesures extraordinàries de control, vigilància i restricció de drets que, en alguns casos, van generar precedents problemàtics en matèria de llibertats civils i confiança institucional.
• La sorpresa per l’ascens polític de Zohran Mamdani a Nova York va generar una forta reacció en altres sectors polítics, que el van assenyalar com una amenaça de terrorisme islàmic i van alimentar campanyes de descrèdit.

POR

En positiu:

• La por als efectes devastadors de la creixent crisi climàtica ha portat organitzacions, societat civil i governs a impulsar iniciatives i polítiques per frenar les emissions de CO₂.
• La por a la vulnerabilitat digital ha generat una societat més conscient i protegida, que impulsa el desenvolupament de tecnologies ètiques i una cultura de la privacitat que garanteix la nostra seguretat a la xarxa.

En negatiu:

• La por de perdre la cultura i formes de vida pròpies en contextos de globalització ha reforçat narratives que simplifiquen la complexitat i legitimen l’exclusió social.
• La por als fluxos migratoris ha impulsat percepcions exagerades d’inseguretat i polítiques que estigmatitzen sectors de la nostra societat. 
• La por a possibles represàlies o a no ser cregudes fa que moltes víctimes de violència de gènere no recorrin a les autoritats ni a les entitats que podrien oferir-los suport.
• La por als atemptats terroristes a ciutats europees va generar reaccions ciutadanes en favor de més vigilància, estigmatització de comunitats i proliferació de discursos d’odi.

Cap ment és neutra. Pensem des d’un lloc molt concret. La família en què hem crescut, la feina que tenim, amb qui fem el cafè, el que llegim, el que temem i el que desitgem. Tot això actua com un filtre que s’anticipa a la realitat.

Els biaixos cognitius són aquests filtres, determinats per les nostres emocions, experiències i contextos socials i culturals; són dreceres que el cervell fa servir per no saturar-se i decidir de pressa, encara que això ens porti, sovint, a conclusions precipitades i falses.

Quantes de les conviccions que defensem són fruit d’un pensament treballat i quantes són heretades per no desencaixar? Mirar un biaix de cara no vol dir renunciar a res. Vol dir saber quan està parlant un filtre per tu. És el primer pas per tornar a pensar des del cap i el cor, i no només des de la inèrcia.

Amb la peça “Biaixos posturals” t’oferim una classe per prendre consciència dels baixos inconscients.

En silenci i sense demanar permís, els algorismes decideixen què veiem a internet i a les xarxes. Aprenen de cada cerca i de cada clic, i ens retornen un món fet a mida. És còmode, sí. Però també ens fan pensar menys.

Mentre aquests sistemes no siguin més transparents sobre què seleccionen i què deixen fora, el que sí que podem fer és dubtar. Sovint es veu com una feblesa, però experiments en el camp de la neurociència demostren el contrari: en els grups que aconsegueixen arribar a acords sobre temes controvertits sempre hi ha persones sense una posició clara. Són precisament aquestes les que ajuden el grup a acostar posicions.

Això no vol dir que calgui dubtar de tot constantment. Vol dir assumir que la veritat no és plana, que té cares, angles i relats diferents. També implica llegir i escoltar els mitjans amb esperit crític, entendre els seus marcs i biaixos, i apostar per els que pensem que contribueixen a una mirada més rigorosa.

El que queda clar a l’hora d’informar-nos és que la velocitat i la veritat van per camins diferents. La peça “Just doubt it” et proposa frenar, fer l’esforç d’informar-te i entrenar el dubte com una habilitat democràtica.

L’última sala de l’exposició és “El vestidor”. 

L’entrenament s’ha acabat. Avui dia, hi ha cada vegada menys espais on coincidim amb persones radicalment diferents de nosaltres. Però encara existeixen. Els vestidors d’un gimnàs en són un exemple. Sense la roba de marca, sense les etiquetes, som vulnerables. 

La polarització tòxica es basa en veure l’altre com un enemic. Però si grates una mica, darrere de cada crit radical, sovint hi trobes una por molt humana a perdre alguna cosa: a perdre l’estatus o un dret adquirit, a no pertànyer, a la soledat o al futur. El primer pas per apropar-nos a algú que pensa diferent de nosaltres és escoltar, des de la curiositat, el respecte i l’autocrítica.

Cada frase en els armariets d’aquesta sala representa un conflicte social diferent. Aquesta peça convida les persones visitants a escoltar dos posicionaments diferents sobre un mateix tema de debat, amb l’objectiu de fomentar la curiositat i l’empatia cap a qui pensa diferent.

Contingut dels armariets:

Armariet 1

“Que se’n tornin al seu país!”

Una persona sent por cada cop que es creua amb un grup de joves que han migrat, i pensa: “Que se’n tornin al seu país”. Quan arriba a casa, al seu canal de televisió de confiança, hi sent que les persones migrades li prendran la feina i que els homes marroquins són els que delinqueixen més. 

Mentrestant, aquestes mateixes persones migrades també senten por de com les miren. Por que algú les denunciï i acabin en un Centre d’Internament d’Estrangers, o deportades, per no tenir papers. Voldria dir que tot l’esforç per construir una vida a Catalunya ha estat en va.

Armariet 2

“Tourists go home”

Una persona creu que els turistes i els expats són una amenaça per al futur de la ciutat. Els veu com una de les causes principals per les quals al barri ja no troba habitatge assequible ni queden botigues de tota la vida. Sent que el turisme expulsa el veïnat.

Una altra persona defensa el turisme com un motor econòmic clau de la ciutat. Creu que és necessari reforçar-lo per mantenir la competitivitat urbana, l’ocupació i la projecció internacional. El repte, segons ella, no és reduir-lo sinó gestionar-lo millor.

Armariet 3

“Que aprenguin català!”

Una persona s’amoïna perquè sent molta gent que parla en castellà constantment. Li confirma l’estadística que cada cop es parla menys el català. Pensa que el català ha de ser condició imprescindible per a tothom que visqui a Catalunya.

Una persona migrada, castellanoparlant, s’imagina construint un projecte de vida a Catalunya. Vol aprendre la llengua però no troba classes gratuïtes de català. No s’ofereixen prou cursos i, alhora, la realitat s’imposa: treballa sense contracte cuidant una senyora gran cada dia de la setmana.

Armariet 4

“Els okupes, a la presó!”

Una persona, propietària d’un immoble de lloguer, sent ràbia perquè una família li ha ocupat el pis. Des de llavors, no n’obté guanys econòmics, sinó pèrdues. A les notícies diuen que aquest fenomen està cada vegada més estès. 

Una altra persona, amb dos fills menors d’edat a càrrec seu, fa mesos que ocupa un pis. Té una discapacitat que li impedeix treballar i l’ajuda econòmica que rep no li arriba per poder pagar el lloguer.

Armariet 5
Titular exterior: 

“La gent trans, lluny!”  

Una persona trans entra al vestidor del gimnàs amb el cos en tensió. Sap que quan es tregui la roba sentirà com tothom la mira. Ha après a fer-se petita, a canviar-se ràpid. Allà dins, cada mirada i cada silenci es fan visibles.

Una altra persona se sent incòmoda cada vegada que coincideix amb ella a l’hora de canviar-se de roba. Creu que qui té al costat és del sexe contrari i que hauria de marxar a l’altre vestidor.


Armariet 6

“El vel s’hauria de prohibir!”

Una persona nota com una altra mira el seu vel amb desaprovació. Sap que hi ha gent que creu que seria més lliure sense vel, o gent que sent estranyesa, distància i inclús rebuig cap a ella per portar-lo; sap que la realitat és molt més complexa que tot això i només vol que la deixin en pau.

La persona que mira amb desaprovació està molt sensibilitzada amb les opressions del patriarcat. Hi ha moltes coses en què no està d’acord amb la seva mare, però en això sap que sí: el vel és un element opressor per a totes les dones, i per això s’hauria de prohibir.

PRESIDENT DE L’ICIP: Xavier Masllorens Escubós

DIRECCIÓ DE L’ICIP: Kristian Herbolzheimer Jeppson

COORDINACIÓ ICIP: Eugènia Riera Casals

COORDINACIÓ PALAU ROBERT: Santi Rifà Sais i Joaquina Torrero Pulgarín

CURADORIA, DISSENY MUSEOGRÀFIC I REDACCIÓ DE CONTINGUTS: Domestic Data Streamers

NAMING DE L’EXPOSICIÓ: Letraherida

IDENTITAT I DISSENY GRÀFIC: Ignasi Àvila Padró

AUDIOVISUALS: Malena Ibarz, Maria Ródenas, Roger Mitjans, Oriol Catafal

PEÇA INTERACTIVA “JUST DOUBT IT”: Inspirada en “Polar Bubbles” de Bernat Cuní

PRODUCCIÓ, MUNTATGE I IL·LUMINACIÓ: Intervento

PRODUCCIÓ GRÀFICA: EGM

AGRAÏMENTS: Pablo Aguiar Molina