Els talibans han guanyat la guerra. I ara què? Ara toca negociar. Una tasca certament complexa, carregada de dilemes morals i estratègics. És més fàcil encetar la guerra que posar-hi fi. Però ara mateix no hi ha gaires alternatives disponibles, per uns i per altres: calen múltiples negociacions a múltiples nivells.
Jonathan Powell, que va ser cap de gabinet de Tony Blair i peça clau en les negociacions amb l’IRA, recull molt bé els dilemes dels governs en relació a la negociació de conflictes al llibre Dialogar con terroristas: cómo acabar con los conflictes armados, que l’ICIP acaba de traduir al castellà. El llibre descriu experiències de negociació en una dotzena de conflictes armats d’arreu del món. Powell és un ferm defensor del diàleg, fins i tot amb els grups més extremistes.
La comunitat internacional, efectivament, es troba davant el dilema d’aïllar el nou règim –tal i com va fer durant el primer govern talibà (1996-2001)- o mantenir algun tipus d’interlocució per mirar d’influir en les seves decisions. Les motivacions de mantenir canals de comunicació poden ser per interessos geopolítics -per tal de mantenir influència en el taulell d’escacs del centre d’Àsia-, per compromís humanitari amb les persones que volen fugir i, sobretot, amb les persones que no podran sortir, i per interessos menys lloables com per exemple la prevenció del flux de població refugiada. Les Nacions Unides, concretament, s’hi juguen el prestigi si no són capaces de trobar una manera de liderar i exercir un paper de garant dels drets humans i manteniment de la pau.
D’altra banda, els talibans també s’enfronten a múltiples dilemes de negociació. En primera instància, els caldrà resoldre les disputes de poder internes. Els talibans no són una organització monolítica sinó més aviat una federació. Al seu interior hi ha faccions més moderades i més radicals i hauran de conciliar les seves expectatives.
En paral·lel, també hauran de decidir si comparteixen el poder amb altres grups polítics del país i estableixen una mena de govern de transició. En cas contrari, és possible que s’organitzi una oposició armada amb el risc d’iniciar una nova guerra civil.
En tercer lloc, el nou govern necessitarà establir relacions diplomàtiques i garantir un mínim de suport internacional (financer, tècnic i humanitari) per a fer rutllar l’administració pública d’un país en ruïnes. La darrera vegada que van governar només van comptar amb el reconeixement del Pakistan, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. Ara saben que amb només això no n’hi ha prou. També han après que si volen col·laborar amb altres poders regionals com Rússia i, sobretot, la Xina, hauran de negociar, cedir i demostrar el seu compromís i la seva capacitat de complir amb els acords.
Finalment, les negociacions més importants: entre governants i la seva pròpia població. No ens referim a unes negociacions directes, però el nou govern haurà de determinar una manera de gestionar la crítica. No ens enganyem: com a qualsevol regim autoritari, la repressió probablement serà l’opció preferida. Però la repressió té un cost que els talibans hauran de calibrar.
En definitiva, a hores d’ara a l’Afganistan ningú no té gaire interès en el diàleg i la negociació, però semblen factors inevitables. A l’hora de la veritat la qüestió no és si cal o no cal negociar, sinó saber trobar el moment i encertar amb la metodologia i amb l’agenda de la negociació… aspectes que no són gens fàcils però: l’any 2001 els americans van tenir l’opció de negociar la rendició dels talibans. Tenien la paella pel mànec però van rebutjar l’oportunitat, per supèrbia. 20 anys després, amb una tragèdia humanitària a l’esquena, van acabar negociant amb els seus enemics un acord molt qüestionable.
Kristian Herbolzheimer, director de l’ICIP