Tradicionalment la seguretat s’ha definit a partir de la necessitat de protegir quelcom vital per la supervivència. La concepció tradicional de la seguretat s’articula des de la visió de l’estat com a objecte prioritari a protegir. En aquest sentit, esdevé prioritari protegir les seves fronteres, el territori i la població contra amenaces, riscos i elements considerats desestabilitzants per a l’statu quo, encara que això signifiqui exercir-ne el control absolut. Són àmbits sobre els quals els estats tenen una responsabilitat legítima en matèria de protecció.
Quan pensem des d’aquesta lògica del control, la seguretat se centra en la gestió del que creiem perillós, des de la coerció i la por. La inseguretat apareix principalment com una amenaça externa. Algú que ve, que ataca, que trenca l’ordre. Per això, les institucions centrals de seguretat són la policia, l’exèrcit, els sistemes penitenciaris, les forces de coerció.
Però realment què necessitem les persones per viure amb dignitat i sense por?
Podem viure en una societat molt controlada i profundament insegura perquè la inseguretat emergeix en molts altres aspectes: quan una persona no té accés a l’habitatge o li costa gran part del sou; quan algú viu violència quotidiana a casa; quan una persona migrant està en situació irregular i la seva feina és precària, quan una persona gran queda aïllada, o quan una comunitat perd les xarxes de suport. És a dir, quan els serveis públics i l’estructura social deixen de poder sostenir el dia a dia.
Perquè la violència directa, entesa com a principal font d’inseguretat en els discursos tradicionals, també prospera on els vincles socials han estat destruïts. Violència cultural i estructural, on les institucions han desaparegut i l’única forma de resposta temporal disponible és la força i la repressió, les quals reprodueixen la mateixa inseguretat que pretenen abordar.
D’aquesta manera, les perspectives de seguretat crítica i seguretat humana ens recorden quelcom que sembla obvi però que rarament organitzem políticament: que els éssers humans som vulnerables, que depenem uns dels altres, i que les institucions estan al servei d’aquesta interdependència. Assumint doncs les nostres vulnerabilitats, és important incloure una dimensió de cures en la nostra comprensió de seguretat.
Les cures, un àmbit profundament polític
Ara bé, des de la doctrina tradicional de la seguretat, les cures i les tasques reproductives queden relegades a una qüestió privada. Com si fossin quelcom relacionat únicament amb la família o amb les relacions interpersonals. Tanmateix, les cures són una qüestió profundament política, i són un mecanisme social a través del qual podem abordar la nostra vulnerabilitat i enfortim la nostra interdependència.
Les cures són imprescindibles però no són automàticament emancipadores. Com assenyala la historiadora Premilla Nadasen a Les Cures. La fase superior del capitalisme (ICIP i Tigre de Paper), irònicament, sovint són les mateixes persones que cuiden els altres les que tenen menys capacitat de cuidar-se a si mateixes i als seus éssers estimats. El llenguatge amb què sovint es descriuen les cures porta implícit un imperatiu de treballar independentment de les condicions laborals, la qual cosa dificulta l’organització col·lectiva de qui les presta i amaga les relacions de raça i classe que en sostenen l’explotació. En el mercat laboral ocupen els sectors menys regulats i pitjors pagats. No hi haurà cures dignes fins que el treball reproductiu rebi el mateix reconeixement institucional, econòmic i cultural que el treball productiu, i fins que la seva distribució sigui independent de gènere, origen o classe.
Els discursos de seguretat contemporanis predominants no incorporen aquesta dimensió de les cures i amb prou feines integren elements de seguretat humana. Han reduït la seguretat al control, al càstig i a la protecció de la propietat privada. La inseguretat es personalitza en col·lectius en lloc d’analitzar-ne les causes i atribuir-la a la precarització, la concentració de capital, l’aïllament social i la privatització que destrueix el teixit social.
Fruit de la precarització intrínseca al sistema d’explotació capitalista, el feudalisme rendista privatitzador de l’espai públic substitueix espais de comunitat per espais buits de vida comunitària basats en el negoci, i erosiona la xarxa de serveis públics per al benefici de la “classe propiedora”, en termes d’Ursula K. Le Guin. Així, la vida i el benestar de les persones deixen de ser objecte de protecció i seguretat per passar a ser supervivents del sistema econòmic. Recuperar l’espai central per a les persones requereix posar les cures al centre.
En lloc d’això, el discurs autoritari que exalta la resposta coercitiva afecta únicament i temporalment els símptomes i arriba tard, actua quan el conflicte ja existeix, no en resol les causes i genera la mateixa reincidència que denuncia.
És més, certs aspectes de la seguretat del control, com són l’execució de desnonaments i desallotjaments, les identificacions amb perfil racial, la dispersió de manifestacions, les sancions administratives vinculades a la protesta, la presència policial a les escoles, els controls migratoris o l’ús de tecnologies duals de vigilància són instruments de suposada seguretat que paradoxalment són fonts d’inseguretat que perjudiquen l’estabilitat del teixit social i degraden el respecte i la confiança en les institucions.
Aquesta visió no només és qüestionable en termes ètics, sinó també pel que fa a l’eficiència a l’hora de promoure la cohesió social. La prevenció real és inversió social: un habitatge digne, un CRAE, un casal juvenil, una escola pública o un parc, quan hi ha inversió i qualitat darrere, poden contribuir molt més a la prevenció real que qualsevol comissaria.
La seguretat augmenta quan hi ha vida comunitària, existeixen espais de trobada que generen cohesió social, quan els barris són vius, els comerços són de proximitat i la gent es coneix entre si. Més seguretat significa menys exclusió, menys pobresa, més habitatge, més educació, més comunitat i més garantia de drets. Una societat és més segura quan menys persones en queden fora; l’exclusió genera desesperança, conflicte i fractura social. La millor prevenció és evitar que la gent quedi abandonada.
Reduir la pobresa, evitar l’exclusió social i garantir l’accés a l’habitatge són polítiques de seguretat. De fet, són les mesures més eficients per reduir la conflictivitat social a llarg termini. Per això no hem de vacil·lar a l’hora de reapropiar-nos de la paraula “seguretat” i emprar-la amb una connotació més holística.
Pol Alberti, àrea «Alternatives de seguretat» de l’ICIP