Les desaparicions forçades constitueixen una de les pràctiques més cruels del vast – massa vast – ventall de violacions dels drets humans. Així i tot, no reben l’atenció política necessària ni s’estan prenent mesures suficients per prevenir-les i oferir veritat, justícia i reparació a les seves víctimes.
No sobren les oportunitats per dimensionar l’abast i impacte de les desaparicions forçades. Ni per posar-les a l’agenda internacional. Ni per reconèixer el valor dels pocs mecanismes existents per combatre-les. Ni per donar veu a aquelles famílies que, amb valentia i tenacitat, busquen éssers estimats.
I precisament perquè no sobren aquestes oportunitats, la celebració, el passat 24 de setembre a la seu de les Nacions Unides a Ginebra, d’un esdeveniment per marcar els 20 anys de la Convenció sobre Desaparicions Forçades va ser tot un encert. Els aniversaris són una ocasió excel·lent per fer revifar l’interès en causes poc visibles. També per fer balanç.
L’adopció de la Convenció, el desembre de 2006, va ser una fita molt important, fruit d’un magnífic treball en què es van articular col·lectius de víctimes, organitzacions de drets humans, juristes i diplomàtics. L’esforç venia de lluny – ja a inicis dels anys 1980 se’n veia la necessitat – i va aconseguir concretar-se en un moment especialment complicat per als drets humans – després dels atemptats de l’11S i en plena “guerra contra el terror”. El mèrit de les desenes de persones que ho van fer possible és gegant perquè van topar amb l’oposició d’actors poderosos.
20 anys més tard, en un moment històric obertament hostil al respecte del dret internacional i dels drets humans, reviure èxits com aquell és reconfortant i d’una gran inspiració. Recomano molt la visualització del vídeo de l’aniversari per fer-se una idea de com van anar les negociacions i com es van anar superant, un per un, tots els obstacles jurídics i polítics. Se’n poden treure aprenentatges molt necessaris.
Així i tot, la valoració dels 20 anys de la Convenció és més aviat modesta. Sense cap mena de dubte, l’escenari seria pitjor sense l’existència de la Convenció i del Comitè que es va crear per donar-hi seguiment i que fa, amb molt pocs recursos, una feina admirable. Però un repàs a la situació global evidencia que la Convenció no ha sigut capaç de posar fi a les desaparicions forçades ni de garantir els drets de les víctimes. Val a dir, d’altra banda, que només 78 Estats l’han ratificada, cosa que la converteix en la segona convenció de drets humans amb menys ratificacions, després de la dels treballadors migrants.
Com va advertir Juan Pablo Albán, president del Comitè sobre la Desaparició Forçada: “Hi ha més coses per fer que coses aconseguides. La Convenció va canviar el dret internacional, però segueix havent-hi una distància enorme entre la norma i el que viuen les víctimes. Això ha d’estar al centre de qualsevol balanç”.
Un balanç és incomplet si no posa també la mirada cap al futur. En el cas de les desaparicions forçades sovint es comet el greu error d’associar-les únicament a una qüestió del passat a la qual s’ha de donar resposta amb polítiques de memòria. Certament, els exercicis de memòria i reconeixement són necessaris, però són clarament insuficients. Les desaparicions forçades no són un fenomen del passat. Fins que no s’hagin resolt del tot, són una qüestió de plena actualitat.
Primer, perquè l’impacte que suposa per a una família o una comunitat la desaparició d’un dels seus membres és tan brutal que no s’esvaeix amb el temps. Només cal parlar amb les mares que porten una vida sencera buscant els seus fills per adonar-se que es tracta d’un dolor intens amb què conviuen cada dia. Sovint, a més a més, les conseqüències i els traumes s’arrosseguen de generació en generació.
Segon, perquè encara que hagin passat dècades de la desaparició d’una persona, persisteix el dret a la veritat. El pas del temps no eximeix els Estats de les seves obligacions d’investigar exhaustivament les desaparicions. És un fet que tant el Comitè com el Grup de Treball de l’ONU sobre les desaparicions forçades han recordat repetidament a Espanya. Sense anar més lluny, a Catalunya el nombre de fosses de la Guerra Civil i el franquisme que s’han obert és encara molt petit i el nombre de cossos identificats i retornats a les seves famílies, ínfim.
Tercer, perquè, contràriament a l’imaginari de molta gent, les desaparicions forçades no són només una pràctica que es donava a les dictadures del segle passat. És més, des de l’adopció de la Convenció, han anat sorgint nous reptes i s’han diversificat les situacions en què es perpetren desaparicions.
Per tot el món hi ha gent que està sent subjecte a desaparicions forçades ara mateix. Ocorre en els principals conflictes armats com Sudan, Ucraïna i tants altres, però també en situacions de macrocriminalitat com Mèxic, en règims autoritaris com Nicaragua o Eritrea, en l’aplicació de polítiques de “seguretat” com a El Salvador, en rutes migratòries, etc.
En un context global tan volàtil amb poca propensió a la protecció dels drets humans, els esforços institucionals per trobar les persones desaparegudes podrien minvar encara més i les situacions en què es donen desaparicions forçades, multiplicar-se. La lluita que van iniciar famílies buscadores fa dècades segueix vigent, per a elles i el conjunt de la humanitat. És hora de tornar-li a donar el pes i suport que requereix.