A principis dels anys 50 del segle passat Xina va ocupar el Tibet. La violència que va desencadenar l’ocupació va empènyer milers de tibetans a l’exili. En Thubten Wangchen en va ser un d’ells. Després de viure al Nepal i l’Índia, a l’adolescència va ingressar en un monestir budista. Durant aquesta etapa va conèixer el Dalai Lama Tenzin Gyatso amb qui va viatjar a Europa. Per recomanació d’aquest, en Wangchen va fundar el 1994 la Casa del Tibet a Barcelona. Actualment també és membre del Parlament tibetà a l’exili.
Etiqueta: Harmonia
Francisco J. Cortés
Durant dècades, el conflicte armat intern a Colòmbia ha posat en risc l’existència de més d’una seixantena de pobles indígenes. La presència i la violència desfermada per actors armats en aquestes comunitats ha estat una constant. Francisco Javier Cortés és representant del poble Awá, que com molts altres veuen amenaçat el seu estil de vida tradicional per les agressions que pateixen des de fa anys.
Nizar Saghieh
Nizar Saghieh és advocat i fundador de Hurriyyat Khassa, una ONG libanesa en defensa dels Drets Humans. Per Saghieh el Líban necessita una profunda reforma del sistema judicial i fer front a les causes del conflicte armat (1975-1990) que encara resten latents al país. És per això que avui és el representant legal d’algunes de les famílies que encara cerquen persones desaparegudes (resten 15.000 en tot el país). Davant seu però està present el mur de l’amnistia acordada per aquells que van fer la guerra, molts dels quals encara ostenten càrrecs de poder.
Nadia Ghulam
La infància de la Nàdia (1985) es va truncar quan el 1993 una bomba va destrossar casa seva i la va ferir greument. La família va perdre-ho tot i poc després el seu germà gran va ser assassinat. Per sobreviure, i ajudar la seva família sota el govern talibà -que no permetia treballar les dones-, es va fer passar per un noi durant deu anys. Més tard, va aconseguir arribar a Catalunya de la mà de l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan, on resideix i on el 2016 va fundar l’associació “Ponts per la Pau”. És autora de novel·les i contes, i activista per la pau.
Pius Alibek
Pius Alibek va arribar a Barcelona el 1981. Va marxar de l’Iraq per estudiar i ja no hi va tornar. La prolongació de la guerra amb Iran (1980-1988) el va fer desistir. Després, el seu país viuria dos conflictes més (1991 i 2003). Escriptor, filòleg i cuiner, entre altres professions, Alibek va ser una de les figures destacades durant les històriques manifestacions de 2003 en contra de la invasió del seu país. Lamenta que a causa de la guerra i per voluntat de les potències occidentals, l’Iraq laic, modern i divers que ell va conèixer -malgrat la dictadura de Sadam Hussein- no tornarà a ser.
Pierre Rwanyindo
Pierre Rwanyindo va ser el director de l’Institut de Recerca i Diàleg per la Pau (IRDP) a Ruanda. En un país profundament dividit durant el conflicte entre hutus i tutsis, Rwanyindo va ser una figura respectada per ambdues comunitats. Des de la seva posició aquest professor rwandès va treballar d’ençà que va finalitzar la guerra -amb el subseqüent genocidi- per implementar polítiques de pau, en tots els aspectes, i reconciliació.
Francisco Soto
El Centro de Acción Legal en Derechos Humanos (CALDH) de Guatemala va engegar el 2001 un seguit de querelles per genocidi als tribunals del país centreamericà. L’objectiu era asseure al banc dels acusats els militars que van dirigir el país durant el conflicte armat intern (1960-1996). Entre altres, el CALDH ha aconseguit que José Efraín Ríos Montt, president entre 1982 i 1983, l’època més dura de la repressió contra les comunitats maies, fos jutjat i condemnat. Francisco Soto és el director executiu del CALDH.
Christopher Kayumba
El genocidi (1994) marca encara en l’actualitat la relació del poder amb els mitjans de comunicació. La ràdio i la premsa van tenir un paper clau durant els 100 dies que va durar la massacre. Sota aquest pretext i per salvaguardar la societat d’un altre episodi similar, el govern actual exerceix un estricte control sobre els mitjans. L’autocensura és freqüent en la professió si no es vol tenir problemes amb les autoritats. En aquest context, Christopher Kayumba, investigador en Pau i Desenvolupament, dirigeix el seu propi diari a la capital Kigali, The Chronicles.
Mabel Cañada
Mabel Cañada és una històrica dels moviments socials a Euskal Herria. Des dels anys 60 ha estat implicada a nombroses lluites socials. La seva determinació a construir alternatives més enllà de denunciar les injustícies del sistema la van portar, juntament amb una vintena de persones més, a crear fa més de trenta anys Lakabe. Considerada la primera eco aldea de la Península, a Lakabe es viu en comunitat en majúscules: col·lectivitat, horitzontalitat, autogestió i harmonia amb la naturalesa. Un exemple de com són possibles altres maneres de viure.
Pilar Massana
El 15 de febrer de 2003, més d’un milió de persones va ocupar els carrers del centre de Barcelona per dir ‘No a la guerra’. Tot i que el principal objectiu no es va poder complir (la guerra a l’Iraq no es va aturar), la mobilització va esdevenir una fita històrica per al moviment pacifista català i per al conjunt de la ciutadania. L’activista, política i escriptora Pilar Massana va ser a la cuina d’aquella demostració de poder de l’opinió pública. Ha estat guardonada amb la Medalla d’Or del Treball Social 2013.
Pere Ortega
Pere Ortega és investigador sobre pau i desarmament del Centre d’Estudis per a la Pau J.M. Delàs . Al llarg de la seva carrera, Ortega ha desenvolupat diversos informes sobre la indústria armamentística i la despesa militar entre els que destaquen: El complejo militar-industrial. Un parásito en la economía española (Centre Delàs, 2012) o La veritat de la despesa militar espanyola 2011 (Centre Delàs, 2011). Ha publicat o col·laborat en diversos llibres com La societat noviolenta. Converses amb Pepe Beuza (ICIP, 2012), Deconstruir la guerra (Generalitat de Catalunya, 2008) o Noviolencia y transformación social (Icaria, 2005).