El 1994 va néixer l’Asociación de Cabildos Indígenas del Norte del Cauca (ACIN), un referent en la lluita pels drets dels pobles i en la defensa de la vida tradicional, objectiu recollit en el que es coneix com el Pla de Vida. Gersain Cuetia Dagua, de la comunitat indígena Nasa, és un dels representants d’aquesta associació.
León Valencia, politòleg i analista, va ser membre de l’Ejército de Liberación Nacional (ELN) de Colòmbia durant la dècada dels vuitanta, quan va arribar a formar part del Comando Central que dirigia les operacions de la guerrilla. El 1994 però, després de la signatura d’un acord de pau amb el govern, Valencia va desmobilitzar-se i reintegrar-se a la societat civil. Des d’aleshores ha dedicat el seu temps a la investigació i a treballar per la construcció de pau a Colòmbia. És director de la Fundación Pares (Paz y Reconciliación) i anteriorment havia dirigit la Corporación Nuevo Arco Iris.
Paul Salem és el fundador del Lebanese Center for Policy Studies. Reconegut expert en els assumptes polítics del Líban i de l’Orient Mitjà ha dirigit durant més de cinc anys el Carnegie Middle East Center a Beirut. A més, entre altres organitzacions internacionals ha col·laborat amb el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament.
Nizar Saghieh és advocat i fundador de Hurriyyat Khassa, una ONG libanesa en defensa dels Drets Humans. Per Saghieh el Líban necessita una profunda reforma del sistema judicial i fer front a les causes del conflicte armat (1975-1990) que encara resten latents al país. És per això que avui és el representant legal d’algunes de les famílies que encara cerquen persones desaparegudes (resten 15.000 en tot el país). Davant seu però està present el mur de l’amnistia acordada per aquells que van fer la guerra, molts dels quals encara ostenten càrrecs de poder.
Pierre Rwanyindo va ser el director de l’Institut de Recerca i Diàleg per la Pau (IRDP) a Ruanda. En un país profundament dividit durant el conflicte entre hutus i tutsis, Rwanyindo va ser una figura respectada per ambdues comunitats. Des de la seva posició aquest professor rwandès va treballar d’ençà que va finalitzar la guerra -amb el subseqüent genocidi- per implementar polítiques de pau, en tots els aspectes, i reconciliació.
El genocidi (1994) marca encara en l’actualitat la relació del poder amb els mitjans de comunicació. La ràdio i la premsa van tenir un paper clau durant els 100 dies que va durar la massacre. Sota aquest pretext i per salvaguardar la societat d’un altre episodi similar, el govern actual exerceix un estricte control sobre els mitjans. L’autocensura és freqüent en la professió si no es vol tenir problemes amb les autoritats. En aquest context, Christopher Kayumba, investigador en Pau i Desenvolupament, dirigeix el seu propi diari a la capital Kigali, The Chronicles.
Nansen Dialogue Centre (NDC) és una ONG que treballa a la regió dels Balcans. El seu objectiu és fomentar el diàleg i la construcció de pau amb la vista posada en la reconciliació. Ljulieta Goranci dirigeix NDC a Bòsnia i Hercegovina, un país on l’ONG treballa sobretot en l’àmbit de l’educació. El seu objectiu és fomentar l’apropament entre els joves de les diferents comunitats, segregats a les escoles segons la seva procedència ètnica.
Yolanda Aguilar va ser segrestada per la policia durant la dictadura militar guatemalenca, quan tenia 15 anys. Els seus pares -dirigent democristià i assessora sindical- ja havien estat assassinats per l’Estat. Durant dues setmanes, la Yolanda va ser torturada a dependències policials. Quan va quedar en llibertat va decidir participar com a testimoni i com a coordinadora d’un dels capítols a l’informe “Nunca más” de la Comissió de la Veritat impulsat per l’arquebisbat de Guatemala. Anys més tard va fundar Actoras de Cambio, organització centrada en els drets de les dones i la salut mental del víctimes de violència política, i el centre terapèutic Q’alil.
Pepe Beúnza és el primer objector de consciència per motius polítics de l’estat espanyol. Era el 1971, quan Beúnza després d’haver-se endinsat en la noviolència es va negar a fer el servei militar. Va passar dos anys a la presó i quinze mesos a un batalló disciplinari al Sàhara. Més tard, als anys 90 va apadrinar la lluita dels insubmisos de tot l’estat en favor de l’abolició del servei militar obligatori. Avui lluita des de l’associació Nova pel mateix que ara fa 40 anys: “Despesa militar per a despesa social”. La seva lluita com a referent del col·lectiu d’objectors i insubmisos ha estat reconeguda amb el Premi ICIP Constructors de Pau 2011.
