Mohamad Bitari és poeta, traductor, escriptor i periodista palestí, nascut a Síria. La seva família va fugir de la ciutat de Natzaret després de l’ocupació de Palestina pel nou estat d’Israel el 1948 i es va instal·lar a Síria, on Bitari va néixer al camp de refugiats de Yarmouk. D’allà també va haver de fugir després de l’inici de la guerra a Síria. Avui, establert a Barcelona, Bitari forma part del Comitè d’Escriptors Perseguits de la Fundació Pen Club de Catalunya. És fundador d’Èter Edicions, empresa especialitzada en traduccions de l’àrab al català i viceversa. Bitari ha traduït a l’àrab autors com Federico García Lorca, Rafael Alberti, Miguel Hernández i Miquel Martí i Pol.
Etiqueta: Una utopia
Tun Khin
Més d’un milió de refugiats rohingyes van fugir de la violència a Myanmar en onades successives de desplaçaments des de principis dels anys noranta. Els rohingyes són una minoria musulmana apàtrida a Myanmar. El seu últim èxode va començar el 25 d’agost del 2017, quan va esclatar la violència a l’estat de Rakhine, a Myanmar, que va obligar més de 742.000 persones a buscar protecció a Bangla Desh. L’exili i l’èxode han marcat aquest poble perseguit. Tun Khin va emigrar al Regne Unit el 2004 i un any després va fundar Burmese Rohingya Organisation UK (Brouk) per visibilitzar la situació del seu poble.
Essam Daod
A l’octubre del 2015, el metge palestí Essam Daod va rebre un correu electrònic en què es demanaven metges voluntaris que parlessin àrab per participar en una missió humanitària a Grècia. Al novembre l’Essam, cirurgià i psiquiatre, i la seva dona Maria, advocada, van aterrar a Lesbos. Així va néixer Humanity Crew, una ONG que proporciona ajuda d’urgència als refugiats que arriben a les costes gregues. Una ajuda que va més enllà de les necessitats físiques. Psicòlegs i treballadors socials de parla àrab formen part de l’equip d’Humanity Crew. “Ningú no els parlava, els abraçava i els preguntava: com et sents?”, assenyala Essam.
Carles Santos
L’avantguardisme i Carles Santos són sinònims. Compositor, pianista, actor, cineasta, escenògraf, performista, poeta i més. L’energia i l’onirisme són trets diferencials de les seves representacions artístiques. L’objectiu és introduir els i les espectadores en mons fantàstics perquè es facin preguntes. Personatge únic, Santos ha rebut múltiples reconeixements a la seva obra.
Armen Gabriel
La matinada del 24 d’abril de 1915 centenars d’intel·lectuals armenis són detinguts i assassinats per les autoritats otomanes. És només l’inici d’un genocidi que va culminar amb un milió i mig de persones massacrades. Els supervivents van ser desterrats i avui més de vuit milions d’armenis viuen arreu del món. Els avis de l’Armen Gabriel Sirouyan van exiliar-se a l’Argentina, des d’on van continuar cultivant la cultura i la història del poble armeni entre els seus fills i néts. L’Armen reivindica el reconeixement del genocidi armeni i una nació més justa amb l’educació com a epicentre del canvi.
Nadia Ghulam
La infància de la Nàdia (1985) es va truncar quan el 1993 una bomba va destrossar casa seva i la va ferir greument. La família va perdre-ho tot i poc després el seu germà gran va ser assassinat. Per sobreviure, i ajudar la seva família sota el govern talibà -que no permetia treballar les dones-, es va fer passar per un noi durant deu anys. Més tard, va aconseguir arribar a Catalunya de la mà de l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan, on resideix i on el 2016 va fundar l’associació “Ponts per la Pau”. És autora de novel·les i contes, i activista per la pau.
Gustavo Meoño
L’Arxiu Històric de la Policia Nacional (AHPN) de Guatemala, que desemmascara el paper repressiu de la policia des de 1882 fins al 1997, es va descobrir nou anys després de la signatura dels acords de pau. La troballa dels 80 milions de folis es va produir de manera fortuïta el juliol de 2005. L’Estat havia negat l’existència de qualsevol document. Gustavo Meoño, activista i exguerriller, va dirigir durant anys l’arxiu. Gràcies a les informacions trobades s’han pogut engegar 53 processos judicials per desaparicions forçades i execucions extrajudicials.
Mabel Cañada
Mabel Cañada és una històrica dels moviments socials a Euskal Herria. Des dels anys 60 ha estat implicada a nombroses lluites socials. La seva determinació a construir alternatives més enllà de denunciar les injustícies del sistema la van portar, juntament amb una vintena de persones més, a crear fa més de trenta anys Lakabe. Considerada la primera eco aldea de la Península, a Lakabe es viu en comunitat en majúscules: col·lectivitat, horitzontalitat, autogestió i harmonia amb la naturalesa. Un exemple de com són possibles altres maneres de viure.
Assad Chaftari
“Jo decidia qui havia de morir”. Assad Chaftari va ser durant la guerra civil libanesa (1975-1990) un dels caps dels temuts serveis d’intel·ligència de les milícies falangistes cristianes. Per a Chaftari els musulmans eren ‘l’altre’, un enemic desconegut, a qui s’havia d’eliminar. “I ho feia sense cap mena de dificultat era la meva feina”, reconeix. La seva vida però va canviar quan al final de la guerra es va topar amb l’ONG Initiatives of Change. Llavors Chaftari (“un assassí”, en paraules pròpies) va decidir demanar perdó públicament a través d’una carta i, en privat, a les famílies de les víctimes a qui havia identificat. Avui, l’exmilitar, treballa per la reconciliació i la pau al seu país.
Pere Ortega
Pere Ortega és investigador sobre pau i desarmament del Centre d’Estudis per a la Pau J.M. Delàs . Al llarg de la seva carrera, Ortega ha desenvolupat diversos informes sobre la indústria armamentística i la despesa militar entre els que destaquen: El complejo militar-industrial. Un parásito en la economía española (Centre Delàs, 2012) o La veritat de la despesa militar espanyola 2011 (Centre Delàs, 2011). Ha publicat o col·laborat en diversos llibres com La societat noviolenta. Converses amb Pepe Beuza (ICIP, 2012), Deconstruir la guerra (Generalitat de Catalunya, 2008) o Noviolencia y transformación social (Icaria, 2005).