El passat 15 de gener, prop del municipi de Tecomán, a l’estat mexicà de Colima, van trobar la furgoneta de l’advocat Ricardo Lagunes buida i amb impactes de bala. Aquella tarda, Lagunes viatjava amb Antonio Díaz, membre de la comunitat indígena de San Miguel de Aquila, professor i defensor dels drets humans. Ningú no n’ha tornat a saber res més des de llavors.
Tots dos homes s’havien significat molt en la lluita social i jurídica per reclamar a l’empresa minera Ternium que complís amb els termes acordats per l’ocupació de les terres de la comunitat. Unes setmanes abans de la seva desaparició havien rebut amenaces per part de dirigents de la companyia.
“Volem assenyalar l’empresa minera Ternium per la responsabilitat que pot tenir perquè apareguin amb vida el meu germà Ricardo Lagunes i el professor Antonio Díaz. Ternium és l’actor amb més poder a la regió i els impactes de la seva operació no només han afectat el medi ambient sinó el teixit social, han generat conflictes i violència. L’empresa té relació amb els diferents actors locals i pensem que (també) amb els possibles perpetradors de la desaparició. Demanem que s’indagui, que l’empresa ens doni suport per trobar amb vida el meu germà i el professor Antonio”, va declarar Ana Lucía Lagunes Gasca en una conferència de premsa pocs dies després.
La desaparició dels dos defensors dels drets humans ha mobilitzat a la família i la comunitat, però també a les organitzacions camperoles i indígenes d’arreu del país, a l’extens i actiu teixit social associatiu mexicà, a mitjans de comunicació i fins i tot a polítics. Nombroses organitzacions de drets humans internacionals s’hi han bolcat. També s’han pronunciat formalment sobre el cas la Comissió Interamericana de Drets Humans, l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans, el Comitè contra les desaparicions forçades i diversos mecanismes del Consell de Drets Humans de l’ONU.
Malgrat la visibilitat que ha adquirit la seva desaparició i tota la pressió nacional i internacional que s’està exercint, res no es mou, tret de l’angoixa que va creixent entre amistats i família dels dos homes. A cada dia que passa s’esvaeix la probabilitat de trobar-los amb vida.
I aquesta angoixa és semblant a la que viuen desenes de milers d’altres famílies en un país en el que han desaparegut 109.000 persones, pràcticament totes a partir del 2006, any en què es va iniciar la mal anomenada “guerra contra el narcotràfic” i la militarització de la seguretat pública. Moltes d’aquestes desaparicions són desaparicions forçades, és a dir que han sigut perpetrades per autoritats públiques o amb la seva participació, connivència, aquiescència, o omissió.
Contràriament al relat que s’ha intentat difondre, les víctimes no són necessàriament delinqüents o persones vinculades a grups de la criminalitat organitzada. Abunden les desaparicions com a mitjà per ocultar violència sexual i feminicidis, per tràfic de persones i explotació, per reclutament forçós, per represàlies, per intimidació, per sostracció de nens i nenes, o com és el cas del col·lectiu LGTBIQ+, per “neteja social”. Abunden també els casos de desaparicions en el context migratori, en el què, a falta de vies segures per viatjar, les persones es troben a mercè de la violència de grups criminals i forces de seguretat. La desaparició també s’ha convertit en una pràctica recurrent per silenciar periodistes crítics, un gremi en especial punt de mira de la violència a Mèxic.
A més a més, com és el cas de Ricardo Lagunes i Antonio Díaz, la desaparició forçada s’està utilitzant com a mesura de força en conflictes socials relacionats amb l’acaparament de terres i el desenvolupament de projectes miners, energètics o de grans infraestructures. Contextos on la separació entre actors privats, crim organitzat i autoritats queda sovint desdibuixada, deixant a la població – majoritàriament indígena – en situacions d’absoluta desprotecció.
Fer desaparèixer una persona té la perversitat d’afectar no només la víctima directa. Quan desapareix una persona, el dolor de la incertesa destrossa famílies senceres i el terror que provoca en les comunitats les deixa paralitzades. És probablement la més cruel violació dels drets humans.
I a països com Mèxic, la desaparició de persones surt pràcticament gratis. Segons dates oficials, a finals de 2021, només s’havien portat a judici entre el 2% i el 6% de casos i només s’havien emès 36 sentències en l’àmbit nacional. Aquesta flagrant impunitat no fa més que revictimitzar a les famílies i deixar el terreny abonat a que se segueixi fent desaparèixer a la gent per la força. S’hi afegeix una tremenda crisi del sistema forense que ara mateix té pendent d’identificar les restes localitzades de més de 52.000 persones que es troben a les seves instal·lacions o en fosses comunes.
Davant d’aquestes aberracions i malgrat tots els perills que suposa, centenars de famílies s’han organitzat, articulant-se en xarxes i col·lectius, per buscar elles mateixes als seus desapareguts. Homes i, sobretot, dones amb una vida normal i corrent s’han hagut d’especialitzar en dret, arqueologia, medecina forense, comunicació i el que sigui per fer el que l’Estat no ha sigut capaç de fer: vetllar el dret a la veritat, justícia i reparació. El seu i el de tot un país profundament marcat per la violència i la impunitat.
Ricardo Lagunes i Antonio Díaz són persones amb certa visibilitat i connectades a un gran nombre d’actors locals, regionals i internacionals. Això no els ha protegit de ser desapareguts i ha il·lustrat, un cop més, el caràcter estructural que tenen les desaparicions a Mèxic. Tant de bo, molt aviat, els seus familiars rebin una trucada seva, una senyal de que segueixen en vida. Que se sàpiguen acompanyats en la seva espera i en la seva cerca, en la seva incertesa i en la seva resistència.