Des del passat 13 de març a Catalunya s’ha parlat de “crisi penitenciària” arran de l’homicidi d’una cuinera de la presó de Mas d’Enric, al Tarragonès, per part d’un pres que posteriorment es va suïcidar. Aquest fet sever ha provocat una escalada de tensions i un seguit de protestes per part dels treballadors i treballadores de presons, els quals reclamen més seguretat, atenció i millors condicions laborals. També ha esperonat reaccions molt viscerals i alarmistes entre la ciutadania.
És freqüent que els centres penitenciaris ocupin les portades i les preocupacions quan hi ha alguna desgràcia, i que aquesta mediatització provoqui, al seu torn, un reforç de certes creences i percepcions que no s’acaben de correspondre amb la realitat. Rere aquests mites, existeix una noció generalitzada que els delinqüents són éssers immorals, dolents per naturalesa i que no mereixen cap compassió.
Aquesta tendència torna a apuntar la necessitat de reprendre molts debats pendents, sacsejar certs imaginaris i fer pedagogia criminòlogica, i fer-ho des de l’evidència:
- “La delinqüència ha augmentat considerablement, i cada vegada hi ha més reincidència”
D’una banda, veus expertes atribueixen el creixement del nombre d’interns penitenciaris a transformacions en les polítiques penals, però no pas a un augment de la delinqüència. De l’altra, els resultats són exitosos en l’àmbit de la reinserció si ens comparem amb la majoria de països d’arreu del món: a Catalunya 8 de cada 10 persones que ingressen a la presó no hi tornen a entrar. Aquesta taxa de reincidència és la més baixa en més de trenta anys.
Alhora, malgrat la creença generalitzada que els delictes contra les persones i sexuals són els més nombrosos i susceptibles de reincidència, el principal delicte que havien comès les persones que reincideixen és el relacionat amb la propietat.
- “Com més temps passin tancats a presó, millor”
Segons les darreres dades, les sortides esglaonades de presó, la transició gradual a la comunitat i la reducció progressiva del control sobre les persones condemnades – basada en la millora en el comportament- són la principal garantia d’èxit per assolir el desistiment delictiu. Amb el mateix perfil personal i penal, les persones que han sortit des del medi obert són molt menys susceptibles a la reincidència. Tot i així, el percentatge d’interns classificats en tercer grau o llibertat condicional ha patit una davallada en els darrers tres anys (del 31,5 % al 25 %).
- “Ha augmentat molt la violència dins de les presons”
Des de 2017 hi ha hagut una tendència a l’alça de les agressions, tot i que la majoria han estat sense lesions. Si bé l’homicidi de la presó de Mas d’Enric és un fet dramàtic, hem de ser conscients que és extremadament excepcional. En els darrers quaranta anys no hi ha hagut ni un sol cas semblant.
Tot i així, cal tenir present que els macrocentres penitenciaris es configuren com espais on difícilment es poden realitzar amb prou garanties les tasques i responsabilitats encomanades, tant des del punt de vista de la seguretat, com l’atenció individualitzada i el treball formatiu i de tracte per a la rehabilitació i reinserció. Aquesta realitat es veu agreujada per les externalitzacions de diferents actuacions, així com el fet de tenir una plantilla limitada i força envellida.
Aquestes dades també s’han de contextualitzar en un augment generalitzat de la violència ambiental. S’han registrat setze morts per sobredosi a les presons catalanes en els darrers tres anys, així com un augment d’autolesions i de les contencions mecàniques, les quals s’han duplicat en cinc anys. A més, diverses entitats de drets humans han alertat sobre un increment de l’aplicació de l’aïllament com a mitjà coercitiu.
- “La majoria de persones que entren a presó són uns assassins i uns psicòpates”
La gran majoria de les persones recluses ho són per haver comès delictes relacionats amb el patrimoni (furts i robatoris) i amb la salut pública (tràfic de drogues). D’altra banda, les evidències més recents assenyalen que el 84% de la població reclusa té algun tipus de trastorn durant l’estada a la presó, set vegades més que la població general. Tot i així, la psicopatia no és l’espectre psicològic més freqüent. Són trastorns relacionats sobretot amb l’ansietat i la depressió.
Dues dades representatives de la importància de reforçar els recursos en l’atenció a la salut mental són que la taxa de suïcidis a les presons catalanes s’ha quintuplicat durant els últims deu anys i que les patologies augmenten en les penes de llarga durada.
Paral·lelament, tot i que el Govern va anunciar a principis d’any un seguit de mesures per pal·liar aquesta limitació, els experts assenyalen que no hi ha espais prou adequats per a l’atenció dels interns i internes amb patologies mentals. Tampoc no hi ha suficient personal penitenciari fix, fet que permetria una millor atenció, i manca personal amb formació especialitzada.
Per tot plegat, els experts manifesten la necessitat de reforçar els seguiments individuals amb més i millors recursos i formació – cal tenir en compte que és freqüent la ingesta de medicaments sense tenir un diagnòstic- i recomanen que el sistema avanci cap a l’excarceració. S’hauria d’evitar que les persones amb trastorns arribin als centres penitenciaris i, si ho fan, garantir que tinguin una atenció més constant i adequada per evitar l’agreujament.
- “S’han d’endurir les penes i els dispositius de control”
S’acostuma a pensar que l’augment de la severitat dels càstigs o el reforç de les eines de control –dins i fora de la presó- implicarà la reducció de la violència, però no hi ha cap dada que avali aquesta premissa a mitjà i llarg termini.
És representatiu d’aquesta lògica punitivista l’enduriment progressiu del Codi Penal, com és la introducció de la presó permanent revisable. Alhora, cal tenir present que hi ha hagut reformes contínues del Codi Penal des que està vigent (un total de trenta-cinc en els 28 anys de vigència) i no s’ha fet una avaluació acurada de l’impacte d’aquestes modificacions.
En definitiva, proposar tan sols mesures reactives i coercitives és, sens dubte, la via més fàcil. Però no és la més efectiva, sinó que contribueix a una deshumanització que alimenta el cercle de la violència i una alarma social permanent, fet que no resol cap problema; ans al contrari, fomenta la segregació, la desigualtat i la desvinculació social, factors de risc en la comissió de conductes delictives.
El repte és equilibrar les demandes de seguretat i justícia d’una part de la població, amb els drets i deures de les persones penades. Independentment del qüestionament que també hauria de suscitar l’existència mateixa de les presons i l’entramat ideològic que les sosté, és imprescindible tenir en compte que el model penitenciari actual intenta trobar aquest equilibri i, malgrat les deficiències, ho assoleix.
Aprofitem que les presons estan en el punt de mira per preguntar-nos també què és el que ha funcionat fins ara, en què s’està innovant, i per què. Aprofitem també per posar en valor les estratègies de promoció social i restauratives dels danys, que estan contribuint a prevenir i gestionar positivament tota forma i direcció de violència, dins i fora dels centres. Fer política d’obertalitat, des la confiança i la cura de les persones, no és fer política naïf. Defensar altres estratègies més enllà del punitivisme no és defensar la impunitat. És sumar i impulsar accions que realment generen seguretat per a tothom, perquè funcionen. Així ho avala l’evidència.
Sandra Martínez, responsable de l’àrea “Alternatives de seguretat” de l’ICIP