Deia Sèneca que “cap vent no és favorable per a qui no sap on va”. En el conflicte més complex del món actual, el que enfronta l’Estat d’Israel amb Hamàs (i, de retruc, amb gran part de la població palestina), està clar que no hi ha una solució militar i, malgrat tot, l’estat sionista s’entesta a pensar que el diàleg no és possible i l’anorreament de l’enemic sí que ho és, mentre la ràbia i l’odi s’acumulen entre molts palestins, tot provocant violència sobre violència. A més, fa molt temps que un bon nombre de ciutadans europeus viu amb el sentiment que la situació cada cop està més enrocada i cada pas en la mala direcció d’Israel —construcció d’assentaments en territoris ocupats palestins, un mur que no respecta les fronteres originals de Cisjordània i treu fonts d’aigua a Palestina, desobediència a les resolucions de les Nacions Unides, etc—provoca als territoris ocupats una reacció de creixement de l’odi i de les posicions més radicals i àdhuc de resposta terrorista, fent així cada cop més difícil la solució des dos estats que l’ONU va prescriure l’any 1948.

La capacitat que té aquest conflicte de polaritzar opinions i adhesions cap a un o altre bàndol no té comparació amb cap altre. És obvi que la influència econòmica, cultural i política d’Israel a Occident, o l’emigració massiva de població palestina, part de la qual malviu en diverses regions del món, promouen aquesta polarització ideològica —i també emocional, no ho oblidem—, i això dificulta, precisament, la resolució d’un conflicte que des de la construcció de pau ens neguem a veure com irresoluble.

Cal, això sí, honestedat intel·lectual per proclamar que la victòria d’Israel i la derrota o dissolució de Palestina per resoldre el conflicte de forma permanent —tessitura en què ens trobem ara mateix— no és possible. El paradigma que cal construir és ben diferent: la seguretat dels dos pobles depèn irremeiablement de la seguretat de l’altre. Tant el no-reconeixement de l’estat d’Israel per part de l’Iran i els seus aliats com les accions d’Israel per anar fent inviable des de fa anys un Estat Palestí impossibiliten un camí de solució a mig o llarg termini. Dos estats en convivència pacífica només podran conviure en condicions de mutu reconeixement i de seguretat mútua.

Hi ha una solució política a aquest greu conflicte, sí, però passa necessàriament pel reconeixement de l’altre en igualtat de drets, per la convivència amb seguretat mútua i per un canvi cultural de percepció de l’altre que, sí, serà lent però és possible: no cal triar un bàndol i demonitzar l’altre. Fer-ho així impedeix qualsevol camí de pau. Les dues comunitats han de poder construir el seu estat en convivència amb un altre estat.

Per on podem començar, per canviar aquesta retòrica que propugna l’anorreament de l’altre? Doncs, d’entrada, escoltem les veus que des de Palestina i Israel treballen per la pau (no tothom creu en la violència per resoldre el conflicte), i donem-los cobertura. Després, prevenim i refusem, públicament, les actituds antimusulmanes o antisemites, com una forma de combatre la polarització. I, a més, posem-nos al costat de les víctimes de la violència, acompanyant-les en el seu dolor. Això és el que proposem des del comunicat que ha fet públic l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) per respondre a la desorientació i al desànim que donen ales a les forces que s’oposen a la pau.

I si, a més, posem en valor el treball de les Nacions Unides, imperfecte, pobre i feble però imprescindible, farem un gran favor al progrés de la humanitat.

Xavier Masllorens, president de l’ICIP

Article publicat a Crític (21/11/2023)

Compartir