Vagi per endavant que, en expressar opinions sobre la invasió russa a Ucraïna, és necessari fer alguns advertiments com a prèvia. El primer és que els esdeveniments i el volum de canvis de guió estan sent enormes, per tant tota reflexió córrer el risc d’envellir molt ràpidament. A més, és impossible abstraure’ns de la carrega emocional que té pels europeus viure una guerra al nostre continent. No pretenc menysprear la importància i gravetat d’altres conflictes del món, però és absurd negar que aquells que succeeixen més a prop nostre ens impel·leixen de manera més directa. Per acabar amb els preàmbuls, la situació produeix un estat d’alarma encara més gran, especialment per aquells nascuts dels 70’s enrere, donat que ens vam socialitzar amb la por quotidiana d’un possible atac nuclear en qualsevol moment fruit de la Guerra Freda, i aquesta situació ens la rememora.
Entrant en matèria, no vull defugir d’assenyalar el principal responsable de la guerra que estem vivim ara: Vladimir Putin. Va decidir, primer, reconèixer les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk i, posteriorment, iniciar un atac militar sobre Ucraïna amb el pretext de protegir les poblacions d’aquells territoris. Amb tot, cal fer un advertiment addicional: malgrat que Putin en sigui el responsable no hem de confondre’ns titllant-lo de boig. Putin pot fer errades de càlcul, clarament ara les ha fet, però és un actor racional, fa càlculs respecte del que pot arribar aconseguir i els costos que l’impliquen. En aquest sentit, la possibilitat de fer ús d’armament nuclear és altament remota, com encara ho és més que decideixi fer qualsevol mena d’atac a territori d’un país membre de l’OTAN.
Per continuar amb el quadre amb traç gruixut que ens pinten alguns mitjans: Ucraïna és una gran democràcia, Zelinski un líder exemplar i la resistència militar ucraïnesa aconseguirà la victòria militar. Res és tan senzill. Blanc i negre son útils si volem autoconvèncer-nos de la nostra posició però algunes notícies semblen més properes a la propaganda de guerra que a la informació veraç. La realitat és molt més grisa.
Armar militarment Ucraïna no és una decisió fàcil, i els arguments en contra son importants. Primer, implica una moviment ascendent en l’escalada militar. En segon lloc transmet la idea que davant el risc militar l’única solució és armar-se, i no ho és, si bé és el que ha triat la societat ucraïnesa. Una conseqüència immediata és que diversos països europeus ja han anunciat increments en la despesa militar. Però hem de ser conscients que la resposta armada no permet aspirar a una victòria militar i, per contra, hi haurà més morts, de civils, de militars i de civils exercint de militars. L’única esperança d’armar Ucraïna rau en veure més a prop una victòria política. En altres paraules: d’una banda, la resistència armada allarga la guerra, i permet que Rússia s’afebleixi a les negociacions diplomàtiques; d’altra banda, permet albirar que la capacitat de control polític de Rússia sobre Ucraïna i sobre la seva població – en cas d’una més que probable victòria militar de Putin- es veurà seriosament limitada. I insisteixo: els experts militars ens han deixat clar que les armes no permetran una victòria militar ucraïnesa.
Per tant, tot son notícies terribles? No hi ha cap escenari positiu en el curt termini? Certament, la guerra és una catàstrofe, ningú no la guanya, la perdem tot@s. Per decisions polítiques, que perfectament podrien haver estat d’altres, milers de persones innocents perdran la vida, i d’altres quedaran marcades pel trauma que aquesta guerra, com totes, implica pels que la pateixen.
En aquest escenari, com sempre que esclata una guerra, els que defensem i treballem per la transformació pacífica dels conflictes estem assenyalats i se’ns pregunta: I ara què?
Doncs ara el risc de no fer res és massa alt. Perquè estaríem enviant el missatge – a Putin i a arreu- que l’ús de la força militar és suficient per saltar-se el dret internacional, que amb la violència tot s’hi val. Però, alhora, quan esclata una guerra els pacifistes ja hem perdut. I en aquests moments adreçar-se al pacifisme en busca de respostes és injust: qui alerta del perill de la despesa militar o la injustícia no pot ser responsable de trobar solucions una vegada s’ha fet el contrari del que defensava.
I així doncs, tornem. I ara què? En el curt termini poc podem fer: donar suport a les poblacions ucraïnesa i russa que estan en el nostre entorn, els que hi son i els que vindran, també als que des d’allí gosen expressar-se contraris a la guerra i que s’arrisquen a ser empresonats perfer-ho. I defensar mecanismes per garantir que qui ha fet servir la violència no aconsegueixi la victòria: sancions, pressió política.
Però sobretot el que hem de fer és treballar per evitar l’esclat de noves guerres i més tenint compte el grau de destrucció que hem assolit. Quina paradoxa: en la capacitat per construir instruments amb els quals fer-nos mal som una civilització admirable, en aprofundir sobre mecanismes per garantir una gestió noviolenta dels conflictes encara estem a infantil.
La Unió Europea és el resultat de dues terribles barbàries, la Primera i la Segona Guerra Mundial. Tanmateix conforma l’exemple més exitós del que Karl Deutsch anomena comunitat de seguretat, és a dir, un grup de països amb una arquitectura de seguretat tan forta que pràcticament han desterrat la violència com a mecanisme per resoldre els seus conflictes. Aquest és un procés llarg i difícil, i òbviament amb Rússia no es pot construir una institució com la Unió Europea. Però sí que hem d’anar cap a arquitectures institucionals que garanteixin la seguretat de tots els països del continent europeu i que garanteixin una gestió pacífica dels conflictes. L’alternativa és incrementar la despesa militar i apropar, potser fatalment, una nova guerra. Ens hi juguem molt. I hem de començar a treballar ara, no quan tornin a sonar els canons.
Pablo Aguiar, responsable de l’àrea “Diàleg social i polític” de l’ICIP