Al camp de persones refugiades palestines de Xatila, al Líban, en Majdi, un pintor de façanes, va formar el primer equip de bàsquet femení del país amb la intenció d’allunyar les nenes que vivien al camp d’un destí tràgic que sovint començava amb el matrimoni infantil i acabava en maltractaments, drogues i crims d’honor. A través del bàsquet, en Majdi volia oferir-los una oportunitat per viure una vida diferent. La periodista Txell Feixas va ser testimoni d’aquesta història i el que va viure i conèixer de la mà d’aquestes nenes ho va relatar en el llibre “Aliades”, on explica que gràcies al bàsquet les noies han superat les adversitats i han fet front al pitjor rival: la violència masclista. La Rola Al Ferkh és una de les protagonistes d’aquesta història.
País: Líban
Jaber Suleiman
El 1948 amb la fundació de l’estat d’Israel, gairebé 800.000 palestins i palestines van ser expulsats de les seves cases. Mai han pogut retornar a casa. Aquest fet, conegut com la Nakba o ‘la catàstrofe’, va marcar la seva vida. Jaber Suleiman, tenia tan sols tres anys quan va haver de fugir amb la seva família. Establert avui dia al Líban ha dedicat la seva vida a l’activisme i a la recerca sobre el refugi. Des de 2011 treballa com a coordinador del Lebanese Palestinian Dialogue Forum at the Common Space Initiative. També ha estat consultor per a UNICEF als camps de refugiats palestins del Líban i fundador del Aidoun Group, centre per als drets dels refugiats. Suleiman ha escrit nombrosos estudis sobre el refugi i el dret al retorn.
Paul Salem
Paul Salem és el fundador del Lebanese Center for Policy Studies. Reconegut expert en els assumptes polítics del Líban i de l’Orient Mitjà ha dirigit durant més de cinc anys el Carnegie Middle East Center a Beirut. A més, entre altres organitzacions internacionals ha col·laborat amb el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament.
Nizar Saghieh
Nizar Saghieh és advocat i fundador de Hurriyyat Khassa, una ONG libanesa en defensa dels Drets Humans. Per Saghieh el Líban necessita una profunda reforma del sistema judicial i fer front a les causes del conflicte armat (1975-1990) que encara resten latents al país. És per això que avui és el representant legal d’algunes de les famílies que encara cerquen persones desaparegudes (resten 15.000 en tot el país). Davant seu però està present el mur de l’amnistia acordada per aquells que van fer la guerra, molts dels quals encara ostenten càrrecs de poder.
Assad Chaftari
“Jo decidia qui havia de morir”. Assad Chaftari va ser durant la guerra civil libanesa (1975-1990) un dels caps dels temuts serveis d’intel·ligència de les milícies falangistes cristianes. Per a Chaftari els musulmans eren ‘l’altre’, un enemic desconegut, a qui s’havia d’eliminar. “I ho feia sense cap mena de dificultat era la meva feina”, reconeix. La seva vida però va canviar quan al final de la guerra es va topar amb l’ONG Initiatives of Change. Llavors Chaftari (“un assassí”, en paraules pròpies) va decidir demanar perdó públicament a través d’una carta i, en privat, a les famílies de les víctimes a qui havia identificat. Avui, l’exmilitar, treballa per la reconciliació i la pau al seu país.
Ali Abou
La guerra al Líban va ser atípica, un conflicte de tots contra tots. De fet, hi ha qui diu que dins l’anomenada guerra civil s’hi van lliurar fins a 27 petites guerres. Així, mentre en altres poblacions i altres moments, cristians i drusos s’havien massacrat, el 1987, l’Ali Abou, drus, lluitava juntament amb els cristians del seu barri per fer fora les forces sirianes que llavors ocupaven part del país. Un dia mentre passejava amb la seva dona i la seva filla va ser segrestat. Ningú va saber res d’ell fins passats 13 anys quan en pujar al poder Bashar Al-Asaad va decretar una amnistia col·lectiva (però limitada). Tornar a la vida en llibertat no el va deslliurar de seqüeles psicològiques -fruit de les tortures que va patir- que encara lluita per superar. Malgrat tot, avui continua oposant-se des de l’activisme a les ingerències estrangeres que condicionen la vida política del Líban. És el cap de l’Associació d’Expresos Libanesos a les Presons Síries.
Antoine Messarra
Antoine Messarra és periodista i sociòleg libanès així com professor de la Saint-Joseph University de Beirut. Messarra ha publicat al llarg dels anys múltiples articles i treballs per promoure una cultura de pau al seu país. Així mateix, ha treballat per propiciar després de la guerra civil (1975-1990) la trobada entre les comunitats cristiana i musulmana del Líban. En aquest sentit va crear ara fa uns anys el màster en relacions islàmic-cristianes.
Mona Hallak
Mona Hallak va tornar al Líban un cop acabada la guerra civil (1975-1990) i es va trobar Beirut, la seva ciutat, arrasada. Poc després, el nou govern libanès sorgit del conflicte va iniciar una salvatge reconstrucció de la capital, eliminant qualsevol vestigi de la guerra. L’arquitecta ja havia començat llavors una croada per defensar la destrucció de l’edifici Barakat, conegut com a ‘yellow building’, que es troba al vell mig de la línia verda que va separar cristians i musulmans durant el conflicte. L’edifici conservava records personals de la família maronita i de la família palestina que compartien l’immoble just abans de l’inici del conflicte, a més de rastres de la guerra. Era la ‘casa’ dels franctiradors cristians. Després de sis anys de litigi amb el consistori de Beirut i d’una important campanya mediàtica, Hallak va aconseguir arrencar un acord pel salvar el Barakat, que serà el museu de la història i de la memòria de Beirut.
Reina Sarkis
Reina Sarkis és psicoanalista i investigadora. Es dedica a l’assistència psicològica de víctimes de la cruenta guerra civil (1975-1990) que va patir el seu país, el Líban. A més, des de fa anys, és una de les impulsores d’una futura comissió de la veritat a imatge de les creades a alguns països d’Amèrica Llatina durant els anys 90.